Cròniques del Camerun BY URI

El Quartier Fouda

2009-04-01T12:33:00.004+02:00

Ja vaig fer una crònica dels veïns del darrera, ara toca mostrar el cantó de davant, el carrer anomenat Fouda, en honor a una clínica que va fundar per allà prop un metge amb aquest nom. Vam estar de sort amb la ubicació del pis. Ja que ens tocava viure a ciutat almenys que fos un bon observatori de la vida d’aquesta, i així ha estat, perquè el carrer Fouda és un carrer on hi ha una mica de tot. És una zona on rics i pobres estan bastant més barrejats que en altres barris. Al costat mateix, per exemple, hi teníem un hotel dels importants, i just al davant una residència d’un ministre molt ric, ben amagat rera uns murs altíssims. Per darrera d’aquesta residència, dominant tot el barri, hi ha l’estadi de futbol, la guarida dels lleons indomables, que per cert, al final em vaig quedar amb les ganes d’assistir a un partit amb l’Eto’o i em vaig haver de conformar veient passar la riuada d’aficionats primer pujant cap al camp, i després baixant enfervorits, celebrant la victòria, omplint taxis i motos fins a uns límits impensables.

El carrer Fouda, i en això no es diferencia dels altres, es comença a omplir de vida cap a les 5 del matí i cap a les 7 de la tarda, quan el sol ja s’ha post, es va buidant de gent i de cotxes fins que queda pràcticament desert. Durant la nit només s’hi aventuren quatre gossos, alguns grups de borratxos cridaners i algunes noies que fan guàrdia a les portes de l’hotel per si pesquen alguna cosa. L’amenaça de trobar-te algú armat amb un matxet fa passar les ganes de sortir a passejar.

Però de dia tot canvia. No diré que sigui molt agradable passejar sempre amb la sensació que tots els ulls t’estan seguint, però la gent en general és amable i extravertida, i el clima convida.

El recull d’imatges que us ofereixo avui les podria haver pres perfectament en un sol dia. Com que jo pintava just al costat de la finestra m’hi he passat hores i hores desviant la mirada cap a fora, amb la càmera a punt, observant la gent, i després de quasi dos anys encara no me n’havia cansat de tanta varietat i històries que tenien lloc davant dels meus nassos. Hi ha hagut fets més puntuals i irrepetibles, com un cop que un boig anava caminant pel mig del carrer, en hora punta, amb gran perill per la seva vida, i cada dos passes es senyava mirant al nord, després cap a l’est, cap al sud i cap a l’oest, feia dos passes més i tornava a repetir el ritual. Si algun cotxe se li encarava i el pitava ell que s’agenollava, com un torero davant del brau i no es movia fins que el cotxe s’apartava. Potser feia mèrits pensant en la imminent visita del Papa Beneit XVI, tema que mereixeria tot un capítol a part.

Al principi criden l’atenció els venedors ambulants, que passegen la mercaderia amunt i avall, molt pràctic per qui treballa i no té temps d’anar de compres. Encara recordo, els primers dies, que li vam demanar a la veïna on havíem d’anar per comprar un candau, i ens va respondre amb un misteriós “a les 11” que no vam entendre fins que als volts de les 11 va passar el ferreter ambulant i ens en va vendre un. També sobta tota la gent que porta coses al cap, i no només coses per vendre, qualsevol cosa que pesi una mica prefereixen dur-la al cap abans que a pes de braços. Potser és pràctic, però es veu que de vells tenen les vèrtebres destrossades.

També sobta veure els embussos de trànsit que es produeixen de la manera més absurda. Normalment comencen amb un cotxe o camió que decideix fer un canvi de sentit així per les bones, durant uns segons aturen el trànsit d’un i altre carril, els cotxes que venen de més lluny al veure que els cotxes de davant es paren decideixen avançar pel carril de l’esquerra, tan els de dalt com els de baix, i és clar, quan el cotxe que girava acaba la maniobra es troben tots els carrils completament atapeïts i allò no hi ha qui ho desembussi perquè tots volen ser els primers en passar.

Hi ha personatges més o menys habituals, que a còpia d’anar passant dia rera dia es fan familiars, com per exemple els suposats clients de la llibreria de Mamam Rose, que nosaltres estem convençuts que és una secta encoberta perquè no hem vist mai ningú que hi entrés a comprar res. També vèiem captaires, que acostumen a vestir de manera estrafolària. Grupets de nens, alguns anant o tornant de l’escola, amb l’uniforme i agafant de la mà els germans més petits, i altres menys afortunats venent cacauets, però que tot i la duresa de la seva vida no desaprofiten les ocasions de jugar i riure. Aquests darrers sempre s’aturen a contemplar bocabadats les limusines que hi ha permanentment aparcades a baix, a disposició de rics amb ganes d’exhibir-se, que no en falten. De fet pràcticament tothom se les mira, i molts s’hi aturen per fer-s’hi fotos.

També es veu, de tan en tant, el lamentable espectacle d’un noi insultant i amenaçant una noia. Pegar la dona i els fills és el pa nostre de cada dia (i un dels motius pels que les negres desitgen trobar marit blanc). Jo un cop em vaig interposar entre un home que anava força begut i la seva “companya”, quan ja l’estava pegant de valent, i no només vaig haver de patir les seves amenaces sinó que vaig poder comprovar com cap dels veïns que estaven per allà a prop em venia a ajudar. És més, encara em vaig haver de sentir dir que no convé immiscuir-se en la vida dels altres. Pobres dones…

Un cop també vaig veure com a un moto-taxista li robaven la moto en un instant que aquest es despistava comprant alguna cosa, i impotent es posava a cridar i plorar i es tirava per terra desesperat, perquè probablement aquella moto que encara estaria pagant era la seva única font d’ingressos.

Però en general és un carrer tranquil, molta gent de pas, la majoria a peu o taxi, pocs cotxes particulars, i molts venedors ambulants que van fent la ronda.

Dóna gust asseure’s a mirar mentre paladeges un tros de pinya ben dolça i fresqueta!

Us convido a mirar les imatges que us hi transportaran pero uns instants!

per veure les imatges cliqueu aquí

Si algú sap com afegir una presentació de diapositives al blog que m'ho digui siusplau, que jo encara no me n'he sortit. Gràcies!

Comiat

2009-03-13T11:05:00.019+01:00

Les cròniques que vinguin a partir d'ara ja estaran escrites des de Catalunya, que ja hem retornat i comencem un nou capítol vital. És curiós com de ràpid es pot passar d'una realitat a una altra, entres a un avió mig barallant-te amb els quatre darrers camerunesos que et posen traves amb l'equipatge, fas una becaina d'unes quantes hores i et despertes en un lloc on la primera impressió és que la gent d'allà, molt cordial, té problemes de pigmentació a la pell, excessivament blanca, i on tot brilla, i hi ha miralls per tot arreu, fins i tot el terra sembla un mirall enorme, i en fi, ja us podeu imaginar, és com anar a parar al futur (o venir del passat, ves a saber)

Per avui tinc preparades unes quantes fotos de les festes de comiat que vam fer al nostre pis, la primera amb els amics pintors i la segona, la que va ser la rematada final i que també va servir com a exposició dels quadres fets durant aquesta etapa africana, amb un popurri de gent diversa i variada que anava des dels veïns, gent de l'ambaixada, professors i alumnes de la universitat, unes quantes monges, una sel·lecció d'expatriats catalans i francesos, i algun que altre autòcton-espavilat-autoconvidat, que d'aquests mai no en falten.

Dels amics pintors, a qui aviat dedicaré una crònica del taller que va tenir lloc per segon any consecutiu i que ens va tornar a reunir, què puc dir sinó que els trobaré enormement a faltar, amb la seva alegria, les seves bromes que al final començava a entendre, la seva imaginació per pintar amb uns materials de baixíssima qualitat, la seva set de coneixement (i de cervesa)...
Si viure de la pintura ja és complicat a Europa imagineu-vos a l'Àfrica. El nivell de vida de la població ja és baix de per si, però és que a més el material de belles arts és com tres vegades més car que a Barcelona, per això van aprofitar tan com van poder l'haver-me conegut per fer-me encàrrecs sobretot de tubs de pintures, i poc abans de marxar els vaig oferir alguns dels artilugis que faig servir a preu d'ocasió, així algun d'ells se'm van quedar el cavallet plegable, el projector, pinzells, vernís, bastidors, trípode... i així jo vaig poder viatjar més lleuger de pes.

Com podeu comprovar, hi havia molt bon rotllo

Tot seguit, per parlar de la festa final passo la paraula a la Mayte:

La festa final, la festa final… mmmmmm… Doncs sí! Vam decidir llançar la casa per la finestra i fer una soirée en tota regla amb tota la gent coneguda i propera, menys la Huguette a qui vam trobar bastant a faltar. Sort que hi havia els seus quadres!

Del menjar se’n van encarregar la “criada” de la Same i una altra noia. Menys mal perquè al final vam comptar festa per unes cinquanta persones. La Same, que està molt acostumada a muntar saraus d’aquest i altres tipus, és una gran amfitriona, ens va aconsellar molts menús camerunesos però al final nosaltres vam decidir-nos per un de més internacional, donat que havia de venir gent bastant diversa. Amanida variada, tota ben combinada, arròs amb una salsa de samfaina camerunesa exquisida i pollastre rostit. D’altra banda, la mare del Kevin, va fer el Koki, uns dels plat més emblemàtics del país, fet amb mongetes blanques, oli de palma i acompanyat amb plàtan bullit i mandioca. Tota una bomba que ens encanta tot i que no és gaire digest. Nosaltres ens vam encarregar de comprar vi, birres, alguns refrescos, els clàssics cacauets i quatre patates pels primers que arribessin.

La festa començava A PARTIR de les 18h30, tindríem temps suficient per muntar-ho tot tal com ho havíem previst: espelmetes a l’escala des de l’entrada fins la porta, el menjar tot posat en safates llestes per servir, bona musiqueta d’ambient i nosaltres amb les millors de les nostres gal·les fent de bons amfitrions i parlant amb la gent. Tot aniria bé, al cap i a la fi, tothom ens coneixia i a més hi hauria la Same per ajudar-nos amb el servei. Doncs... res va sortir com el previst, és clar, estem al Camerun, pensava però tot i amb això hi confiava... A un quart ja van aparèixer els primers convidats, que no van ser precisament la Same i les seves noies... Brrrr, jo estava dels nervis, havíem quedat a les 17h00 per organitzar les taules, el menjar i la soirée... A les 17h15 les vaig trucar i em van dir el típic “on arrive”, que, vol dir literament, ja hem sortit i estem arribant... Sort que no els vaig fer cas perquè vam tenir temps d’anar a buscar el Kevin i el menjar de la seva mare. Vam tornar a casa i vam començar a organitzar una mica l’espai, jo cada cop més nerviosa perquè la Same i les noies no donaven senyals de vida i ja els primers convidats començaven a desfilar. A sobre, el Kevin, que és extremament sincer, em va dir que hi havia molt poc beure a la nevera, que la gent voldria emborratxar-se i que ell s’oferia a anar a comprar-ne més al bar del costat. Em va deixar flipant... vaig pensar, mira tu, si la gent no està contenta que se’n vagi... que no tinc ganes d’aguantar borratxos! Els camerunesos quan beuen, són molt pesats i els dóna per parlar de Déu, dels diners, de lo bons que són o de la seva identitat africana... Això pensava jo en aquells moments d’histerisme embarassat, ara ho veig amb certa nostàlgia!

Continuem: Els primers en arribar van anar al balcó del saló, a veure la magnífica vista i sort que l’Uri sap fer molt rebé aquestes coses de rebre la gent, perquè ben cordial i serenament (no com jo) va atendre’ls i contestar les preguntes que li feien dels seus quadros. El menjar no arribava... A tres quarts la gent ja era nombrosa, primer van fer cap els blancs “rics” (possibles compradors de quadres de l’Uri) i jo, la veritat, tenia ganes d’atendre la gent i mostrar la meva panxa com Déu mana i no estar a la cuina preparant les safates i queixant-me amb el pobre Kevin, que només feia que riure i demanar que quan trauria el beure. Vaig tornar a trucar la Same i abans que li posés el crit al cel i amb un bon grapat d’excuses em va dir que ja arribaven.... Aquell cop era veritat. A les 19h van aparèixer per la porta, quan la sala ja estava ben bé de gom a gom. No vaig ser capaç de fotre-li la bronca de tant com es va disculpar, dient que havien tallat el trànsit perquè la dona del president Biya havia sortit i, és clar, és que aquestes coses passen al Camerun!

La soirée va anar molt bé, hi havia gent de tot tipus: el veïnat va ocupar la zona propera al menjar, tot i que fins que no va estar tot posat i jo vaig animar la gent que ja podien atacar, no van començar a “devorar”. Ara estaven molt calladets, miraven la gent des de les seves posicions assegudes i bevien dissimuladament les birres que anaven sortint. Mamam Rose, que és la “mamam” de l’edifici estava ben contenta amb el seu vestit de gal·la, la seva princesa ben maca, la Thérèse, i anava parlant amb la gent que se li apropava per saludar-la i preguntar-li qui era. El mecenes de l’Uri li va dir que la propera dona africana que havia de pintar hauria de ser ella i mamam Rose, tota espontània va respondre “Tu penses que amb lo vella que sóc em voldrà pintar, o què”

M’agrada molt aquesta sinceritat tan espontània que té la gent al Camerun tot i que a vegades siguin una mica tallants. Com anècdota: els dies d’abans a la festa vam anar al mercat de Mokolo amb la Same i quan la gent em veia em deien graciosament: “Fatiguée blanche, qui t’a fait ça”. Nota: a les embarassades les anomenen “fatiguées” i amb el “ça” es referien a la panxa grossa. Quin fart de riure.

Els blancs, apart que no van menjar gaire, van marxar ben aviat, potser perquè ja preveien que la simbiosis d’alcohol, jovent universitari (hi havia alumnat meu) i cerveses podria explotar d’un moment a l’altre i ben cordialment van anar marxant. Les monges van ser el punt d’atenció i això que no van portar les guitarres! Tothom ens preguntava que qui eren, de quina congregació, què feien al Camerun i algun bromista deia que l’Uri les podria agafar de models per fer els seus quadros de noies despullades. Per què no? La verge Maria bé devia donar-li el pit a Jesús, no?

Música, no va faltar, els de teatre, encapçalats pel Kevin i pel Fabris, el veí més espavilat que tenim, van ocupar-se’n i ho van fer força bé perquè van anar combinant música africana amb europea i espanyola i ballaven al seu estil al bel mig del saló. Estic segura que si haguessin tingut un micro haguessin animat tothom a dir unes paraules.

També van venir algunes noies de l’Oyenga, la profe de ball que, com diu la Nieves, mou el cul com si estigués separat del seu cos, la Princes i algun altre que es va col·lar... no van venir els musculmans rastes perquè volíem una soirée tranquil·la per no pertorbar ningú, i sobretot l’Eric, no ens venia de gust ni timbals ni excessos. Aquests van estar pràcticament tota la nit al balcó, amb les birres, les cigarretes, altres succedanis i les converses transcendentals. Al final de la festa va venir el company de la Princes a buscar-la i al veure els quadres de l’Uri va al·lucinar. Tot ell sembla un lleó, tot i que, em sembla que, fora del seu regne passa bastant inadvertit malgrat les rastes que porta. Va fer fotos de la Princes posant davant del “seu” quadro, ella es sentia tota gran i important de ser admirada per la gent que quedava, excepte quan el seu lleó va començar a fotografiar compulsivament tots els detalls de les altres noies pintades!

En general, va anar estupendament, tothom va estar content i alegre, parlant de tot i res, rient, menjant, ballant, apurant les últimes birres (sort que no en vam comprar més!). La Dene ens va ajudar moltíssim amb tot i la Same també, fins i tot ens va oferir que la seva criada es podia quedar a dormir perquè l’endemà fes tota la neteja. Li vam dir que no calia, li vam pagar el que pensàvem que era just per tot el que havia fet i va marxar ben contenta perquè en realitat no s’esperava res. Va sobrar bastant menjar que al dia següent vam donar a les veïnes.

Els dies següents van ser entre tristos i estressants. Però això us ho explicarem en una altra crònica d’etapa post camerunesa.

L'hàbit fa el monjo? 2a part

2009-02-21T12:02:00.011+01:00

Amplio el reportatge de les vestimentes amb unes fantàstiques fotos que m'ha passat la Khadija, que sempre es cola per tot arreu.
La veritat és que m'encanta com vesteixen els camerunesos. La barreja entre tradició i influències de modes occidentals dóna molt de joc.
Comencem el recull amb un típic grup de dones que celebren algun fet amb vestits fets d'una mateixa tela, en aquest cas es tracta del dia de la dona de l'any passat.

A continuació un toc de color i fantasia que ens aporten les Bororó del nord, on destaquen per la seva coqueteria enmig d'una majoria musulmana.

I finalment uns quants exemples més perquè us pugueu acabar de fer una idea.
No deixeu de mirar amb detall el següent personatge, un fotògraf, que van conjuntat fins i tot amb la moto

I la més bonica de totes...

Obama

2009-02-21T11:48:00.003+01:00

Una simpàtica mostra del fenomen Obama.
La foto no té gaire qualitat perquè és d'aquestes que faig mentres camino, per no cridar l'atenció, però el més graciós (i kitsch) és que l'artista ha pintat una segona bandera americana en una de les dents del president

El balcó del darrera

2009-02-06T11:07:00.014+01:00

Els nostres balcons del darrera tenen unes vistes privilegiades. Encarats a ponent, ens ofereixen magnífiques postes de sol, especialment en època de pluges quan els núvols són més variats. Ara que estem en època seca el que es veu quasi cada tarda és un sol rogenc i perfectament rodó que es pot mirar a simple vista i que es va fonent dèbilment fins a esvair-se inclús abans d’arribar a l’horitzó.

Això pel que fa al cel, a la part de sota d’aquest hi tenim una gran panoràmica dels barris que ens envolten, amb el palau presidencial, palau de congressos i hotel Mont Febé dominant-ho tot des dels turons més alts. La resta d’edificis construïts sense ordre ni concert van ocupant tots els espais que queden disponibles. A vegades, degut a aquesta mala planificació i control les autoritats han de tirar a terra barris sencers, i ho fan sense gaires contemplacions. A la foto panoràmica no es veu amb suficient detall, però just a la dreta de l’arbre central, darrera els edificis de l’estació de tren, hi ha un d’aquests barris afectats que fa un parell de setmanes va quedar reduït a runes.

Molt més a prop, just a sota de casa, hi tenim uns veïns que vindrien a ser l’exemplificació del camerunès mitjà-alt, i que són objecte del reportatge d’avui.

En la imatge de dalt observem un pla general de la casa i el pati al capvespre. Aquesta es compon de dues peces, ja que es tracta d’una família poligàmica, i en la gran hi viu la primera senyora i en la petita la segona amb les seves respectives proles. És difícil saber qui és qui en una família africana, sempre hi ha tant moviment de gent que arriba i que marxa que després d’un any i mig tot just ara comencem a poder distingir uns i altres.

És difícil també deduir les ocupacions del cap de la casa i resta d’homes. Darrerament sembla que treballen amb un parell de camions, camions que ens acostumen a despertar cada matí a les quatre i mitja, abans i tot que els galls o imams que canten des de les mesquites, quan els homes els engeguen per sortir a treballar i a vegades els deixen una bona estona en marxa. Però abans del negoci dels camions també sembla que s’han dedicat a la compra-venda de cotxes, cosa que explica que sempre n’hi ha dos o tres de permanentment aparcats, alguns ja quasi fossilitzats i perfectament integrats en la vegetació. Vegetació que tot i semblar males herbes deu ni do el profit que en treuen. Quasi sempre hi ha blat de moro plantat, i els dos arbres són un bananer i si no m’erro un mango.

Al cobert del fons a vegades hi crien pollastres, i durant un parell de mesos hi ha les llums permanentment enceses mentre els centenars de pollets van creixent tot piulant, cosa que crida l’atenció dels corbs de coll blanc, que es reuneixen en gran nombre, famolencs, al pati.

Observeu que en primer terme a l’esquerra s’hi acumulen les deixalles, orgàniques i no orgàniques. A vegades fan un forat i ho enterren, però al cap de poc es van acumulant una mica per tot arreu, fins que un bon dia li encarreguen a una de les nenes de menys rang que faci net, i ha de fer un munt de viatges al contenidor del barri, que tenim a uns dos-cents metres de casa.

A mi em crida l’atenció especialment el fet que els nens petits es passen totes les tardes jugant pel pati, autèntic paradís de mil aventures on sempre troben alguna cosa o altra amb la que distreure’s, no especialment higiènica, però si imaginativa. Molt sovint canten, exploren, es tiren pedres amb els veïns a través dels murs, ens criden “le blanc, le blanc” si ens veuen sortir al balcó… Ara bé, xoca la poca atenció que els grans dediquen als petits. No se’ls veu mai parlant o jugant amb ells, i així no és estrany que totes les il.lusions i alegries que aquests demostren tenir s’acabin esvaint mica en mica.

Un altre moment en que el pati cobra vida és quan celebren alguna cosa, especialment els diumenges, i les dones de la casa i altres que s’hi apunten preparen els àpats en grans cassoles, i s’hi passen bona part del dia, cuinant i fent safareig a parts iguals.

Els homes apareixen poquíssim, acabada la jornada de treball a mitja tarda aparquen els camions i van a fer temps a algun dels bars del carrer. De tan en tant si que es posen les piles i fan reformes al cobert o arreglen les destrosses que fa el fang quan plou a bots i barrals i que acostuma a inundar-los tot el pati, el que em porta a pensar que aquí pràcticament només es treballa quan no hi ha més remei, i quasi no es plantegen fer obres destinades a evitar coses que és ben previsible que acabin passant.

I aquest ha estat un cop d’ull als nostres veïns. Com ens deuen descriure ells a nosaltres?

L'hàbit fa el monjo?

2009-01-14T17:14:00.010+01:00

Com que he aparcat les exploracions en benefici de les pintures, que aviat podreu veure però que em tindran absort reclòs al "taller" durant el proper mes, he rescatat unes fotos d'aquestes curioses que l'any passat van quedar pendents d'incloure a algun lloc o altre.

Aquí no són cap raresa, tot al contrari, és molt freqüent veure gent vestida amb aquest tipus de roba. Potser ja us heu fixat en altres cròniques que quan hi ha celebracions la gent s'acostuma a vestir amb una mateixa tela. Depèn de la celebració pot ser una tela només amb sanefes, però quan es tracta d'una festa tipus dia de la dona o dia de l'ensenyant la vestimenta es converteix en un cartell propagandístic ambulant.

I encara hi ha casos més extrems com són els vestits que homenatgen a una persona, com en els exemples de les dues fotos d'aquí baix, amb els retrats del Papa (que té una visita programada i molt esperada aquí), o del president Paul Biya (potser perquè com que no para mai pel seu país així la gent no l'oblida).
Són costums que em van cridar força l'atenció al arribar. És veritat que a nivell mundial hi ha coses similars, penso en imatges de grups de música, o en el fenomen Obama tinc entès que ha originat tot un mercat de vestimentes amb la seva imatge (i que aquí també ha arribat), però l'estil camerunès, tant kitsch, és insubstituïble. És de les coses que trobaré a faltar... veure.

Robatori

2009-01-01T08:26:00.000+01:00

Començo l'any més lleuger d'equipatge. Ahir em van robar l'ordinador portàtil, un disc dur, una càmera de fotos i el mòbil.
Pensava que pels dos mesos que ens queden d'estada aquí ja me'n lliuraria, però finalment m'ha tocat, i em fa ràbia per tota una sèrie de coses, perquè m'impedeix seguir treballant al ritme que ho estava fent, per les fotos dels darrers mesos que s'hauran perdut, per les molèsties que comporta anar a la policia a fer la denúncia (on et tracten com si fossis tu el delinqüent), per la sensació d'inseguretat que se't queda al cos... però fa ràbia molt especialment per la manera com es va produir el robatori, de dia i davant dels meus nassos. El lladre en qüestió, un noi que vorejava la trentena, es va fer passar per un tècnic que venia a fer unes reparacions al cable de la televisió. Ja vaig estar a punt de no deixar-lo entrar pel simple fet que nosaltres no en tenim de televisió, però em va assegurar que eren unes reparacions que feia per tot el bloc, i que així el proper inquilí del pis ho tindria condicionat. Només havien de ser dos minuts, i jo no em separava d'ell. Em va fer obrir diversos balcons fent veure que buscava un cable, i quan vam ser al balcó de la cuina em va dir que aguantés el cable perquè ell pujava al balcó del pis de dalt per tallar-lo. Aquí va ser quan va aprofitar per treure el "botí" a fora, i encara tornava a buscar-ne més, però es va trobar amb la Mayte i un seu alumne que havien sortit del seu despatx i estaven al rebedor, precisament perquè els havia alertat de que hi havia un home de qui no m'acabava de fiar, i va decidir desistir i marxar. I jo mentrestant aguantant el cable (quan hi penso em sento ridícul) i quan vaig decidir que me'n tornava a pintar i que el tècnic ja tornaria a avisar-nos quan calgués que l'ajudéssim va ser quan vaig adonar-me que ens l'havia ben jugat. El primer que vaig veure és que l'ordinador no hi era! Vaig sortir corrents al carrer però ja era massa tard, uns veïns em van dir que havien vist un home amb un ordinador portàtil agafar un taxi tot just feia uns minuts.
Com acostuma a passar en aquests casos va ser una combinació d'innocència i baixar la guàrdia per part nostra i sang freda i sort per part d'ell. Normalment la porta del carrer està tancada amb un candau, i normalment no deixem entrar ningú que no coneguem o sense haver parlat abans amb la veïna Rose. Però també sabem que pel simple fet de ser blancs som sinònim de riquesa i una temptació per a molta gent realment desesperada. Sabem que aquí tothom ens coneix i sap els nostres hàbits. I sabem també que durant el període nadalenc es produeixen molts més robatoris i atracaments. Aquesta és la cara fosca de l'Àfrica, i ja la coneixíem abans de venir aquí. A tothom que porta aquí una temporada llargueta n'hi ha passat alguna o altra de semblant, només que sempre esperes que no et toqui a tu, o que quan et toqui no sigui res greu. I de fet, pensant-ho bé, el lladre es va sortir amb la seva, però també podria haver-se endut altres coses de més valor, i el pitjor, em pregunto com hagués reaccionat si l'haguéssim enxampat in fraganti.
Els objectes es poden reemplaçar, potser els recuperarem els propers dies al mercat negre on ja hem donat veus i a vegades surt l'ocasió de recomprar-los. El que més em preocupava, les fotos que utilitzo pels quadres, per sort el Daniel les conserva al seu ordinador. I de tot plegat n'hem d'aprendre alguna cosa o altra que ens faci ser si no més rics menys rucs. Així és la vida, no?

nota: disculpeu que no adjunti fotos en aquesta crònica

Safari d'estar per casa

2008-12-23T16:47:00.000+01:00

Aquest de la foto (el que està dins la botella) és un ratolí que ha estat convivint uns dies amb nosaltres. Alguna nit el sorpreníem voltant pel menjador, o ens semblava sentir-lo fer els sorollets propis dels de la seva espècie. Ens semblava que entrava per un forat que hi ha sota la pica de la cuina i que comunica amb la cuina dels veïns, però fa un parell de dies, mentres espolsava els coixins del sofà vaig descobrir que s’havia fet un niu la mar de comfortable dins d’un d’ells. A ell no li va fer gaire gràcia ser descobert, imagino, ni tampoc que l’acorralés i capturés, però vaig considerar que a cadascú li correspon el seu hàbitat, i després de tenir-lo un dia en observació, durant el qual va disfrutar d’un suculent i variat tiberi el vam alliberar a la muntanya, al costat de l’hotel on anem a nadar, des d’on disfrutarà d’unes vistes magnífiques de la ciutat.

Ja veieu que, a falta de lleons i elefants, cada cop més escassos, especialment a les zones urbanes, ens hem de conformar amb altres exemplars de la fauna africana.

Aquest any si!

2008-12-23T16:36:00.000+01:00

Em vull sumar, com a culé, a l’eufòria col·lectiva que es respira darrerament, aportant-hi un granet de sorra camerunesa.

Ja sabeu que al Camerun el Barça té moltíssima presència. És rar el dia que no et topis amb algú amb una samarreta, gorra o clauer del Barça. Això és degut principalment al fenomen Eto’o. Doncs bé, us he de dir que vaig patir durant tot l’estiu perquè em temia que el farien fora i que ja no podria jugar la carta de ser del lloc on juga (carta especialment efectiva amb els policies que et busquen les pessigolles). Al final no només es va quedar sinó que tan ell com tot l’equip estan en plena forma.

Fa pocs dies el Daniel i jo vam tenir ocasió de compartir la passió futbolera amb la gent del pais ja que el Barça-Madrid ens va enxampar a Kribi, i com que no era qüestió de perdre-se’l vam anar a la zona cèntrica de la ciutat i vam buscar un local on poder-lo seguir bé. Va ser tota una aventura, ja no només per les emocions del joc (especialment les faltes sobre el Messi i el penalti fallat per l’heroi local, que per sort després va marcar) sinó pel propi ambient del lloc. Imagineu-vos un bar ple de gom a gom, a les deu de la nit aquí és com si fossin les dotze o la una, la gent bevent cervesa com si fos orxata, un munt de noies pendents de nosaltres (difícil de discernir quines eren camareres, quines prostitutes i quines cap de les dues coses), un militar pesat i embriac enganxat a nosaltres com una paparra, que quan va veure que de nosaltres no en trauria més que un pinxo de carn que ens va birlar davant dels nassos va començar a incordiar la gent del voltant; i altres personatges de la vida nocturna, com un veterà metge espanyol a qui li va molt la marxa i que ens explicava que ha estat a no sé quantes guerres... Tot això amenitzat amb hits camerunesos estridents i matxacons a tot volum, com no podia ser d’altra manera.

Però al final tot va sortir rodó, 2-0, alegria generalitzada. Aquest any si!

El fotògraf innocent

2008-12-04T18:37:00.001+01:00

Quan un és un aficionat a la fotografia poder acompanyar un fotògraf professional és una oportunitat única que no cal desaprofitar, i més per Àfrica. Això és el que estic fent aquestes darreres setmanes. El Daniel Escalé, el protagonista visual d’aquesta crònica, ha vingut a fer una sèrie de reportatges fotogràfics aprofitant la nostra presència aquí. Aquesta circumstància em resulta molt beneficiosa ja que és l’excusa perfecta per fer una sèrie d’exploracions que quedaven pendents i per conèixer gent, paisatges i viure experiències de tota mena.

Ell mateix en podria explicar unes quantes de l’alçada d’un campanar, dignes de l’antropòleg innocent, però no seré jo qui desvel.li que al arribar a l’aeroport de Douala un simpàtic comitè de benvinguda el va plomar amb les excuses més inversemblants (ell es defineix a si mateix com un tros de pa al mig de la plaça de Catalunya, envoltat de coloms famèlics), o que un vespre, caminant per Bafoussam, tot d’una es va trobar que no hi havia terra sota els seus peus i que desapareixia tot ell dins d’un forat de clavegueram (sortosament no va patir res més que un gran ensurt), o que al fer el trajecte Bafoussam-Yaoundé de quatre hores pensant que comprava un bitllet d’autocar “normal” en realitat va anar a parar al bell mig d’una furgoneta-llauna de sardines d’aquestes en que no pots moure ni un dit, i a sobre patint tot el trajecte perquè li van posar la bossa amb tot l’equip fotogràfic a la vaca... o que una nit es va despertar sobressaltat perquè dins dels llençols hi tenia una aranya de quasi un pam, o per exemple, això ja és més positiu, que ha tingut ocasió de fer amistat amb l’advocat i la germana de l’Eto’o... etc...

Això els que el conegueu ja tindreu informació de primera mà quan torni.

Pel què fa a mi, una de les coses que més m’agrada d’anar amb ell, a part de que ens portem la mar de bé, clar, és que cosa interessant que veig cosa que ell “captura”. Però és que quasi no li haig ni de dir, ell està constantment alerta i amb les càmeres a punt, i a la mínima indicació que li faig amb el cap o un simple oh! ell fa un ràpid gest amb la mà i clic! Ja la té. Si m’ho pogués permetre el contractaria perquè m’acompanyés sempre en els meus viatges. I això per descomptat a part de les fotos magnífiques que fa ell pel seu compte i que espero que properament puguin ser exhibides en revistes o galeries d’art d’arreu del món.

També he de dir que amb ell estic aprenent diverses tècniques fotogràfiques, sobretot de retoc digital, i la importància de tenir un bon equip, però veient també com condiciona això, tant pel pes que cal portar constantment a sobre com per la por a que li passi alguna cosa.

La crònica d’avui intenta plasmar visualment el què hi ha al darrera de la càmera, les situacions, sovint de risc, que viu el fotògraf per poder captar aquell instant màgic i irrepetible i enviar-lo a les pantalles d’arreu del món, on vosaltres les podeu mirar còmodament asseguts a les vostres segures llars.

No ens hem hagut d’enfrontar ni a lleons, ni caníbals, ni guerres, però quasi! (les fotos no enganyen) mireu-lo sinó amb l’aigua fins els genolls, o rodejat de nens de tres anys, o pujant escales que no duen enlloc, o patint atacs de bogeria, o intentant conduir cotxes abandonats... No és una feina tan senzilla i agradable com sembla!!!

La propera crònica serà un relat de les expedicions que hem dut a terme la setmana passada i que ens va portar primer a la caòtica i lletja Douala, a la serena Limbe i les seves platges de sorra negra, a Boea, a la falda del Mont Camerun, de vegetació exuberant, a Loum, enmig de grans extencions de plantacions, on vam visitar unes monges que hi tenen un col.legi, Foumban, a l’oest, on vam assistir a una gran festa que té lloc cada dos anys en que el Sultà i milions de súbdits enfervorits surten a fer tota una sèrie de celebracions tradicionals al carrer, i de nou a Yaoundé, on l’activitat és més reposada (perquè dormim a casa) però no menys intensa.

Però tot això serà properament. Avui per acabar us dono el link de la web del Daniel, perquè pugueu fer un tastet de la seva obra

http://www.digitalcubestudio.com/

Seguint les passes de l'Oriol Albó

2008-11-21T16:28:00.000+01:00

La crònica d'avui vol ser un petit homenatge a un meu "oncle", ja mort, i a qui no vaig arribar a conèixer en vida.
Per una d'aquestes estranyes coincidències no només comparteixo amb ell el nom i un cognom sinó també el fet d'haver anat a parar a un país tan remot com el Camerun.
L'any passat, només arribar aquí, ja em vaig posar a indagar i no vaig tardar a trobar-ne les primeres traces. Va ser a l'ambaixada, mentre ho comentava als diferents treballadors quan de cop i volta en Fidel (veure la foto de grup de la crònica anterior) va exclamar: "home, l'Oriol Albó! i tant que el vaig conèixer, si és ell qui em va portar a Catalunya quan jo era un marrec mort de gana!" I em va començar a explicar, emocionat, l'estima que li tenia i les coses que va fer per aquí, i que si era tan i tan intel·ligent, que parlava "Bassà" perfectament, que donava les misses en aquesta llengua local, escrivia llibres perquè els nens poguessin aprendre...
Va ser un d'aquests moments irrepetibles. Després la pista es va anar difuminant, més que res perquè hi ha tantes coses que et van captivant i absorvint que en deixes .
Fins que ara, amb l'arribada del Daniel, amic fotògraf que estarà una mica més d'un mes amb nosaltres amb la intenció de fer una sèrie de reportatges ens vam decidir a indagar una mica més i intentar arribar-nos al poble on l'Oriol va viure.
Primer vam anar a Eseka, una ciutat a mig camí entre Yaoundé i Douala, allà, vam anar preguntant una mica a l'atzar, fins que un policia que ens va fer un mini interrogatori (imagino que per assegurar-se que no érem espies) ens va dirigir a l'església catòlica, on ens va rebre un capellà molt simpàtic que estava fent-la petar amb el catecista, ben escarxofats en un còmode sofà i compartint un wisky que van amagar discretament. El capellà, un home jove, només n'havia sentit a parlar, però el catecista, un home ja vell, l'havia tractat, i entre els dos ens van fer un croquis per poder arribar a Botmakak, on l'Oriol havia viscut, tot just a uns cinquanta quilòmetres d'allà.
Botmakak dóna una mica l'impressió de petit poblet de l'antic oest americà, situat a una regió molt verda del centre del país, amb cases petites i destartalades i tres o quatre bars a banda i banda del carrer principal, com si fós el primer lloc on calgués aturar-se després d'un viatge esgotador per les carreteres de terra plenes de sots. Quan un estranger arriba a un lloc així no pot evitar sentir-se el centre de totes les mirades. Imagineu-vos doncs dos blancs. Els nens, la majoria exclamaven "le blanc, le blanc" i ens saludaven efusivament. Alguna nena fugia espantada com si hagués vist l'home del sac. I els homes, des de la tribuna de les tavernes, s'ho passaven bé a costa nostra, fent tota mena de comentaris.

L'església catòlica està a l'altra punta, a dalt de tot d'un carrer costerut que quan plou deu ser impracticable. De la casa que vam deduir que era la parròquia en sortia un grupet de gent gran, i nosaltres ens vam dirigir al jove que els acomiadava i que es va presentar com al capellà del poble. Al preguntar-li per l'Oriol Albó ens va respondre afirmativament, que tot i que ell no l'havia tractat sabia que havia estat el bisbe de la parròquia i que havia fet una gran labor, juntament amb en Borràs. Al dir-li que m'agradaria trobar a algú que l'hagués tractat personalment va dir "veniu, veniu" i vam sortir a fora on encara hi havia el grupet de gent gran, i dirigint-se a ells els va demanar si per casualitat algú havia conegut l'Oriol i la seva reacció va ser espectacular, tots alhora van aixecar el braç i es van dirigir cap a nosaltres amb un somriure als llavis. Al saber que jo era el seu "nebot" es van emocionar i tot (jo també) i van començar a explicar anècdotes de joventut. Tot eren bons records. Realment el meu "oncle" devia ser un fora de sèrie.
En Daniel es va brindar a fer una sèrie de fotos de grup. En la primera es veu un tros de l'antiga església (en realitat una mena de magatzem), on l'Oriol feia les misses.
Queda pendent una altra excursió a Botmakak per aprofundir encara una mica més en les històries personals, i també per donar un cop d'ull als llibres que va fer durant la seva estada, segons sembla amb una cal.ligrafia exquisita.

fotos: Daniel Escalé

Crònica Rosa II

2008-11-12T12:12:00.000+01:00

L'Ambaixadora se'n va. Ja ha acumulat prou mèrits i ara pot optar a un any a Madrit, on té les tres filles, i després, amb sort anirà a parar a l'ambaixada de Moscou (destí molt cobejat)

Abans d'ahir vam anar a casa seva a fer un sopar de comiat només la gent de l'ambaixada. Quina diferència amb les recepcions oficials quan la casa s'omple de gom a gom!

Crònica rosa

2008-11-09T17:13:00.000+01:00

Avui canviem de registre. Ens vestim amb elegància i refinament , i ens mirem bé al mirall repassant tots els detalls perquè ens disposem a visitar les cases de l'ambaixadora i la del primer secretari, la primera amb motiu de la multitudinària recepció que es fa cada any el dia de l'espanyolitat, i la segona per la presentació en societat del Jorge, el fill recent del Vicente i la Yolanda.

Són ocasions on els expatriats ens retrobem i fem petar la xerrada. Coneixem gent nova, quedem per a futurs encontres i mengem i bevem gratis... I poca cosa més.
Com que sé que la majoria de vosaltres mireu els programes i revistes del cor he pensat que us agradaria veure aquestes fotos.

Mayte i Princess

Uri, Elo, Jose Luis, i Manel (2 gallecs i 2 catalans)

Carine (i cosina), Maria, Princess, Mayte, Khadija, Ana, Marta i Carmen

Jardi de casa el Vicente

Mayte i Uri

Grupet d'expatriats distingits

Jardi, vist des de la terrassa

Vicente (el blanc rialler de l'esquerra)

La Mayte amb la Jenny, ex-alumna seva

Postals de Kribi

2008-10-17T20:26:00.000+02:00

Com molts de vosaltres, fidels lectors, ja sabeu, Kribi és el nostre santuari de pau i repòs, a només quatre hores d’una carretera relativament poc problemàtica on ens refugiem després d’unes quantes setmanes de vida de ciutat.

Aquest cap de setmana passat, aprofitant que el dilluns les noies de l’ambaixada i la Mayte tenien festa, ens n’hi hem anat. I això que el dissabte jugaven els lleons indomables a Yaoundé, al costat mateix de casa, i m’hagués agradat molt anar-hi a veure l’Eto’o, l’idol nacional, que per cert va marcar dos gols i va col.laborar en dos més.

Però Kribi s’ho val, sinó mireu les imatges que resumeixen tan sols dos dies d’estància allà. Les postes de sol, especialment ara que l’època de pluges toca la seva fi i hi ha núvols, però amb clarianes són superbes.

Un altre dels motius que fan que Kribi valgui la pena són les platges encara tan verges, amb molt pocs hotelets amagats entre la densa vegetació que arriba pràcticament arran de mar.

Les passejades que s’hi poden fer són d’allò més relaxants, sempre que no topis amb algun pesat de torn que s’hi apunta alegrement per fer-la petar amb tu, com si et fés el gran favor de no permetre que hagis d’anar tot sol.

Només arribar a Kribi, afamats, ens en vam anar de dret a una platja prop del port, on serveixen peix, marisc... bo i barat. Nosaltres volíem gambes de riu (sóm així els blancs), i no hi fa res que se’ls haguessin acabat, sempre hi ha algú disposat a anar en moto a buscar-ne a una altra banda. Primera lliçó, no tenir pressa. L’espera es podia omplir de dues maneres. Les noies van optar per instal.lar-se en una taula, a tocar de mar, mentres anaven passant venedors de souvenirs, pocs però convincents, d'aquests que entren amb molta habilitat i simpatia, dien-te que et volen ensenyar la seva mercaderia només “pel plaer dels ulls”, sabent que si aconsegueixen fer la gran estesa d’objectes d’art i joies davant d’un grup de noies ja tenen molt de guanyat. Jo tinc debilitat pels pintors ambulants, per què serà... En aquest moment però, vaig optar per anar a passejar per la platgeta, i no vaig haver d’esperar ni cinc minuts per trobar-me el primer boig del dia, un noi que devia haver pres cinc cafès per esmorzar fent una rara combinació de footing i cabrioles, acompanyat d'un noi més tímid darrera seu filmant-lo amb un mòbil d’aquests moderns que tothom té avui en dia. Enlloc de passar de llarg va venir directament a mi, i tot donant-me la mà es va presentar i em va explicar la seva vida en un minut, mentre l’altre ens filmava. Em va dir si no li importava que aparegués al seu reportatge, no, no, i ara, encantat... va ser l’únic que em va deixar dir, i ja se n’anava amb les seves cabrioles a buscar una altra víctima, per retornar als pocs segons dient-me que hi havia hagut un problema amb la càmara i que calia regrabar l’escena, si, si, cap problema... i ja se n’anava, ara a fer volteretes dintre l’aigua, sempre amb el càmara al darrera.

L’endemà, que vaig anar a fer footing amb la Nieves i la Khadija (només ens faltava la musiqueta de carros de foc de fons) vam arribar molt lluny, i durant el retorn, que vam fer caminant, s’ens va afegir un noi, que al cap de poc, com que les noies es van adelantar, va quedar tot per mi sol. El noi simplement volia xerrar, conèixer gent, era com una versió ralentida del del dia abans. En aquests països costa estar sol en el moment que ho desitges, a no ser que et tanquis a casa, com faig quan pinto. Les converses acostumen a acabar amb la petició del teu número de mòbil, un dels moments delicats que estic aprenent a afrontar sense resultar desagradable però amb fermesa. És que sinó et trobes amb casos com d’una noia que també vaig conèixer a la platja i a qui vaig accedir a donar el número ja fa un any, i que em truca aproximadament un cop al mes per saber si li he trobat un marit blanc.

Jo sempre penso amb la guineu del petit príncep, quan li deia que perquè dues persones es facin amics cal anar-se apropant una miqueta cada dia. Doncs aquí això no s’entén així, almenys de cara al blanc, i per mi és inevitable pensar que aquestes amistats tan sobtades no deixen de ser amistats interessades, cosa que no deixa de ser comprensible.

Al final, el noi amb qui passejava va arribar a casa seu i ens vam despedir amicalment, però abans em va oferir uns cocos que va fer caure d’una palmera amb una serra fixada a l’extrem d’una vara molt llarga.

Una altra de les postals de Kribi són els passejos amb canoa, ja sigui riu amunt per anar a veure pigmeus o bé des del mar a les cascades de la lloba, on sempre hi ha algú rentant roba o parant les trampes per les famoses gambes, com la senyora de la foto.

I una cosa que no deixa de sorprendre’m és com, per més calor que faci sempre acabes trobant algú que va amb gorro de llana o bufanda, com és el cas del remer de la imatge.

El que menys m’agrada de Kribi és que l’aigua del mar és molt tèrbola. Deu ser per la sorra, no vull pensar que hi tingui alguna cosa a veure la gran proliferació de plataformes petrolíferes i petrolers que hi ha per tot el litoral. No sembla que s’aposti gaire pel turisme de moment, deu ser molt més profitós el negoci de la fusta, el petroli, les mines... Diuen que hi ha previst construïr un gran port industrial, que anirà acompanyat d’una carretera més directa fins a Yaoundé, però que segur que també s’endurà l’encant que tenen els llocs petits i aïllats.

I com que començo a tenir la sensació de repetir-me (ara que ja portem més d’un any aquí) avui enriqueixo la crònica amb unes línies de la Mayte, pels qui no llegiu habitualmemt el seu blog.

PD Finalment he entès perquè mai es veu cap negre nedant mar endins. Jo em pensava que era perquè no saben nedar gaire bé i resulta que és perquè hi ha taurons. I ens n’enterem ara!!!

KRIBI (per Mayte)

Sin duda para mucha gente un paraíso. Sus playas desiertas de arena blanca, de palmeras, cocoteros y mangos imponentes son recorridas de punta a punta por vendedores de artesanía o remeros de canoas que conducen al turista a las cascadas de la Lobé o al país de los Pigmeos. También son las playas donde, aunque no se sepa, las tortugas esconden sus huevos una vez al año. Cada kilómetro aproximadamente está marcado simbólicamente por rocas negras y brillantes, guaridas de cangrejos, completamente mimetizados con la piedra y ocultados por la espuma marina que dejan las olas al romperse. Dentro del mar, no hay algas, pero sus aguas tampoco son transparentes, ni frías, ni siquiera cuando llueve o cuando cae la noche. Por eso, siempre es agradable bañarse.

El espectáculo crepuscular adormece los sentidos del turista que, acomodado en su tumbona, es capturado por el encanto de los colores transformándose en el cielo así como por el fuerte olor del relec en su piel. Durante ese momento, se siente en una nube de placer (cuando no de mosquitos) y relativiza todos los obstáculos con los que suele toparse en su vida africana, un caos continuo y lleno de contrastes inexplicables. Cuando cae la noche, cae también la primera cervecita y puede que algún autóctono se una si además hay cigarrillos gratis.

El blanco busca la paz y la tranquilidad que le aleja del mundanal ruido de su cotidianidad; el negro busca un trabajo, una oportunidad para cambiar su tranquilidad por el desorden y bullicio de la ciudad. Y así, cada fin de semana, unos y otros intercambian palabras, risas, a veces caricias o algo más, unos esperando una gran historia que impresione, otros, la vida que imaginan que tendrán al otro lado del mundo.

Maternitat

2008-10-09T18:00:00.000+02:00

Hola amigues, amics, i altres animals.

La crònica d'avui és un homenatge a les mares africanes. Les imatges parlen per si soles.

Les noies sovint es queden embarassades quan són molt joves. Amb sort el pare reconeixerà la seva part de responsabilitat, però no sempre passa així.

El fet d'estar en estat no comporta grans impediments pel què fa a les tasques domèstiques, en tot cas una mica d'incomoditat, però aquí ningú es planteja que calgui fer res d'especial. Les visites al metge/ginecòleg són pràcticament inexistents o nul·les (no hi ha seguretat social).

La recuperació de les mares després de donar a llum és extraordinàriament ràpida (com que no prenen l'epidural...). No passen ni dos dies i ja reprenen les seves tasques habituals. I res de cotxets, cadiretes... D'andròmines d'aquestes no n'hem vist ni una des que estem aquí (potser si hi haguessin voreres en condicions hi ajudaria?). Amb un llençol ben apretat a la cintura, i la criatura ben comprimida a l'esquena n'hi ha de sobres. Es diria que els nadons han d'estar un xic incòmodes, però el cas és que sempre es veuen ben tranquils i callats.

Pel que fa a les criatures, tan bon punt aprenen a caminar comencen a deixar de ser una procupació i ja poden plorar que com no s'espavilin ells mateixos a aconseguir-se les coses ningú no ho farà per ells. Bé, no és tan exagerat com això però quasi.

En aquest moment és quan apareixen els germans i cosins per fer-se'n càrrec. En un entorn hostil com l'africà els nens creen uns vincles d'amistat i protecció mútua molt forts. I no hi ha una imatge que reflecteixi millor l'alegria que un grup de nens jugant. Durant la infància un és feliç amb ben poca cosa. La llàstima és que els duri tan poquet, i que es vegin obligats a fer-se adults quan al primer món tot just començarien a enfrontar-se amb l'edat del pavo.

Barcelona-Zurich-Douala-Younde (El retorn)

2008-10-04T18:58:00.000+02:00

Avui, crònica en imatges: el viatge Barcelona-Zurich-Douala-Yaounde.

Al ser un vol que sortia al matí m’ha permès observar per primera vegada tot el trajecte. Aquí val unes imatges escollides que en mostren la diversitat.

Uns núvols de tardor per començar. A baix plovia, però a dalt no.

Després fan aparició unes muntanyes suïsses impressionants, amb la cota de neu ben visible. Neu que aviat ens quedarà moooolt lluny.

Un cop atravessat aquest bassal anomenat Mediterrani arriba de seguida el desert, muntanyós al principi, però ben pla i erm al cap de poc, i continuarà així durant un bon grapat d’hores. Sembla impossible que hi visqui gent, i no obstant deu ni do d’els nuclis de gent que s’hi veuen, més o menys dispersats, units per carreteretes llarguíssimes i quasi cobertes per la sorra, amb tot de bifurcacions que podrien significar la vida o la mort per algun foraster que s’hi trobés perdut.

He triat una imatge amb uns petits núvols insignificants però que deuen suposar petits instants de felicitat pels que estan allà baix.

El desert fa venir son. Al despertar els núvols han guanyat terreny, ens trobem ja sobre la selva. Arribant a Douala observem meravellats el Mont Camerun, que amb els seus més de 4.000 m treu mig cos per sobre els núvols, per mirar-nos fit a fit, com desafiant-nos a que tornem a intentar fer el cim.

Amb el sol ja ponent-se, aprofito l’instant d’iniciar la maniobra d’aterratge per captar unes imatges dels voltants de Douala. La selva, el riu... es troben a pocs quilometres de la ciutat.

Les darreres dues imatges mostren la vivenda típica dels camerunesos. Potser el 80% de la superficie de les ciutats és així, cases baixes i senzilles, agrupades en grups familiars sense massa ordre.

Pel que sembla molts terrenys han estat venuts fraudulentament, i es construeix sense cap control urbanístic, i clar, com es pot veure a la darrera foto, amb les pluges torrencials tan freqüents no és extrany que barris sencers quedin inundats durant uns quants dies.

Lídia, Núria i Àfrica a l'Àfrica

2008-07-20T12:15:00.000+02:00

El menú d'avui consta d'una sel.lecció de fotos diverses, de les darreres dues setmanes de la temporada camerunesa, durant les quals hem estat acompanyats per tres catalanes ben simpàtiques, que creiem que s'ho han passat prou bé.
Aquí les tenim en primer lloc explorant la platja de les roques del llop, a 20 km de Kribi. És un lloc que m'agrada especialment per la pau que un hi troba, ja que com es pot veure no hi ha absolutament ni una ànima (crancs a part)

A l'esquerra veiem un arbre típic de la zona, les branques es confonen amb les arrels, i es poden arribar a fer molt i molt grans.
I a la dreta podem veure les tres "blanches" en una canoa guiada per un parell de natius que les va apropar a les famoses cascades de la lloba (tot són llops aquí), que és l'únic riu del món que desemboca al mar d'aquesta manera tan animada.

Després, i com ja acostuma a ser habitual, intentant resoldre un nou problema del cotxe, en aquest cas una roda rebentada. És veritat que són coses que formen part de l'aventura, i que et forcen a espavilar-te i a relacionar-te amb la gent del país, però a vegades enyoro la despreocupació amb la que un agafa el cotxe a Europa.

Tot seguit tenim unes imatges de la visita que vam fer al Parc de M'fou, on es poden veure unes quantes espècies de monos, ximpanzès i goriles en uns espais on sembla que estan de meravella, quasi com si estessin lliures, i amb l'alicient de poder veure gent rarota que els va a fotografiar de tan en tant.

Tan semblants que són monos i humans i resulta que sóm els seu principal enemic, ja que els vilatans els cacen per menjar-se'ls. Això en canvi no passa al nord, on hi ha una majoria mussulmana que no menja mono, gràcies a Alà!

I com que això està al bell mig de la selva (veieu quins arbres més grans!) també t'hi trobes altres espècies d'animals, com una serpeta molt maca que em va passar per sota les cames, i que quan l'anava a fotografiar li vaig preguntar al guia si era verinosa, i com qui no hi dona massa importància diu que si, i després d'una pausa diu, és una cobra joveneta. Entendreu que la foto sortís un xic moguda...

Després ens dirigim a casa la Same, que és un crac de dona i sempre està organitzant casaments i funerals per amistats i/o familiars que li encarreguen o "encolomen". En aquest cas ens va convidar "voluntariament" a casa seva, on ens va obsequiar amb tot d'exquisiteses i vam riure molt amb els seus fills.

I acabarem amb unes quantes postals que no necessiten paraules per explicar-les.

Apasiau!

Els altres culés

2008-07-16T19:02:00.000+02:00

Aquesta crònica l'escric des de Catalunya. Fem un parèntesis de dos mesos per dedicar-nos una miqueta al món d'aquí, que per molt que ens estigui agradant el d'allà segueix sent el nostre món.

Ja ens ho esperàvem, i malgrat tot, al arribar a Zurich, on fèiem escala, el xoc ha estat força fort. SILENCI, NETEDAT, ORDRE... Els africans que venen per primer cop deuen al·lucinar, i per les cares que posàven els viatgers que venien al nostre avió es devien sentir tant intimidats com nosaltres al arribar al seu caos.
L'avió cap a Barcelona sortia al cap de dues hores, però aquestes no s'ens han fet gens pesades perquè hem estat passejant embadalits per les cintes transportadores i escales automàtiques (que funcionen!) mirant aparadors, gaudint de la calma, reposant en uns bancs comfortables, seguint les dades del nostre vol en les mil pantalles digitals, i, fins i tot, anant d'una terminal a una altra amb un metro increïble, amb projeccions de paisatges muntanyosos a la paret del túnel, i so ambient de vaques, esquelles i cants tirolesos.

Per ser justos, cal dir que l'aeroport de Barcelona tot i estar també molt bé, en comparació amb el suís es veu una mica més desendreçadot... (es nota que estem un xiiiiiic més a prop d'Àfrica que ells)

Bé, doncs canviant de tema, ara que disposo d'un internet de primera divisió aprofitaré per penjar material que he anat acumulant. I començo per un recull d'imatges de gent que va vestida del Barça.
El futbol, al Camerun, és una passió. Pràcticament no existeix cap altre esport (masculí, excepcionalment l'altre dia vàrem veure unes noies jugant al volei). I no només veus nois jugant pertot arreu sinó que és un fenòmen que abarca un ampli ventall de la societat, i així és molt freqüent trobar gent que porta samarretes de l'equip nacional (els lleons indomables), que desperta passions quan juguen algun partit (ho vivim intensament perquè tenim el camp al costat de casa), i també d'equips europeus, dels quals en coneixen tan o més bé que nosaltres mateixos tots els ets i uts, i d'entre els quals les samarretes del Barça guanyen per golejada. A ciutat o a petits poblets, al nord, sud, pertot arreu veus algú amb una samarreta del Barça, gent gran, petits, homes, dones... i les samarretes ja podeu imaginar, també hi ha de tot, des de l'equipament actual, impecable, a samarretes velles i estripades, imitacions com la d'una de les fotos, amb negre enlloc de grana... i també es veu de tan en tant alguna samarreta de la sel·lecció catalana!!!

I és clar, l'heroi nacional del moment és l'Eto'o, figura de la sel·lecció i exemple de com un africà humil pot triomfar a Europa.

I és que gràcies al fenòmen Eto'o els espanyols són molt ben vistos, i en concret els catalans de Barcelona. No us ho podeu ni imaginar... Mireu, aquí quan vas pel carrer t'acostumen a anomenar "fill de Sarcosí" d'una manera força despectiva, però quan els dius "moi, Zapatero" o millor encara, "Barcelona, Eto'o" els canvia la cara i es converteixen automàticament en amics. Penseu que el Fran, que és madridista de tota la vida (ningú és perfecte) sovint es fèia passar per culé per beneficiar-se del tracte que s'ens dispensa.

Em pregunto què passarà si es concreta l'adeu d'Eto'o al Barça. Apareixeran de cop i volta milers de samarretes del Chelsea? Deixaran de tractar-nos bé als catalans en benefici dels anglesos? Triomfarà un altre jove camerunès que diuen els camerunesos que el Barça ha fitxat? Sigui el què sigui allà estaré per narrar-ho, així com jo espero les vostres cròniques posant-me al dia de la nova etapa amb en Guardiola d'entrenador, possible nou president...
;-)

L'Astrid i la Lilí

2008-07-09T17:34:00.000+02:00

Hola amics i amigues!

Aquí va la penúltima crònica de la temporada.

Tinc diverses fotos curioses per ensenyar-vos, de com condueixen per aquí, de com vesteixen… També alguns videos divertits. Ho he d’acabar d’ordenar tot i potser ja ho enviaré des de Catalunya, que per cert tornem la setmana vinent!!!

Les fotos que adjunto avui són de la visita de l’Astrid i la Lilí, que ens han fet companyia durant tot el mes de juny. Bé, quasi tot, perquè durant un parell de setmanes van espavilar-se pel seu compte i mentres nosaltres estàvem en el brogit de la ciutat elles estaven tan panxes a les plàcides platges de Kribi, menjant les famoses “crevettes”, anant a visitar els pigmeus, sortint a passejar en canoa, menjant cocos recollits a peu de palmera i gaudint de l’hospitalitat dels nadius de la zona, i coneguent el Camerun més profund.

Jo crec que s’ho van passar pipa, només cal veure les fotos. A nosaltres ens va agradar molt allotjar-les. Ens van ajudar molt a casa, fent tota mena de reparacions, cuinant, plantant plantes, jugant a cartes, xerrant…

Ara tenim la segona remesa, la Lídia, germana de la Mayte, i la Núria i l’Àfrica (que ha vingut a trobar-se amb ella mateixa). Elles també s’estan integrant la mar de bé. Ja la primera nit que van arribar es van trobar amb una festa al pis de dalt, que organitzaven la Iratxe i la Khadija, i et pots imaginar, trobar-te tot d’una en un pis amb una trentena de negres, menjars d’aquí com l’N’dolé que és una espècie de barreja d’espinàques blanques i verdes amb trossets de carn, molt amarg tot plegat, o altres plats de carn amb salses molt picants, i quan semblava que la festa ja s’anava a acabar, cap a les dotze de la nit es van posar a tocar els timbals i a ballar fins les tantes…

També han tingut ocasió de nedar entre les onades de Kribi, comprar el peix a la llotja i menjar-lo allà mateix, veure algun pigmeu, i en general, observar com tothom porta de tot al cap, com condueixen temeràriament, com es regateja, o com es canvia una roda del nostre pobre cotxe, que sembla que no pot estar una setmana sense que li passi alguna cosa o altra…

M’agrada veure les seves cares de sorpresa davant de coses a les quals nosaltres ja no parem massa atenció. Em recorda les sensacions fortes que teníem les primeres setmanes d’estar aquí.

Bé, com podeu veure no m’enrotllo tant com els primers mesos. Això és perquè vaig molt atrafegat amb les pintures (que per cert vaig vendre el segon quadre, aquest que hi ha per aquí sota a l’altra crònica), i entre això i que cada cop tenim més lligams i compromisos amb gent d’aquí (blancs i negres) em queda menys temps per conectar-me. Però com que d’aquí no res estarem un parell de mesets per Catalunya ja aprofitarem per comunicar-nos en carn i ossos, que sempre és millor.

Apasiaaau!!!

Segon quadre

2008-05-26T17:33:00.000+02:00

Fèia dies que no enviava crònica... Estem a l’espera d'una sèrie de visites, l’Astrid i la Lilí el proper juny, i la Lídia, la Núria i l’Àfrica el juliol, i hem aparcat les expedicions fins que elles estiguin aquí.

Les darreres setmanes hem fet vida casolana, que també està bé reposar de tantes emocions. La Maite va atrafegada amb les classes, exàmens i altres activitats culturals que li corresponen, i jo estic posat de ple en la pintura. Avui ja us puc ensenyar un nou quadre, en la línia del primer (de fet és la mateixa noia) però properament n’aniré acabant d’altres lleugerament diferents. Dic lleugerament perquè quasi tots tenen la figura humana per tema. Ara mateix en tinc deu a mig fer, tots penjats per les parets del pis, que comença a semblar un museu.

Precisament, el pis ja té tota una altra cara, mireu sinó aquestes dues fotos de quan vam arribar en comparació a com està ara.

I canviant de tema. L’altre dia la Mati em va fer una petició curiosa: un reportatge de portes i/o peus. Ella sempre tan original! Bé, ja he posat fil a l’agulla, veurem què surt. Pel que fa als peus avanço que el 90% de les imatges seran sandàlies de goma. També alguns peus nus, com el de la imatge, tot i que més esporàdics del que potser imagineu.

Pel que fa a les portes, hi ha més varietat. Des de les immenses portes de ferro destinades a protegir les cases dels rics fins a una fusta qualsevol per les llars més modestes. No es pot dir que siguin boniques, perquè aquí es té molt poc en compte la decoració de les cases, però sí que la pobresa fa que apareguin sol.lucions atzaroses de resultats originals. No obstant, em vaig adonar que al Camerun, i potser a l’Àfrica en general, durant el dia les portes són un objecte inútil i innecessari. Per un cantó impedeixen que circuli l’aire, i per l’altre, la idea de preservar la intimitat aquí és absurda tenint en compte que en tot moment hi ha família, veïns o amics a l’interior de les cases.

Així doncs, si et passeges de dia veus que quasi totes les portes romanen obertes, i en alguns casos fins i tot són innexistents, però no perquè no en tinguin, ja que a la nit si que tothom es tanca ben tancat, sinó perquè els destinen altres utilitats, com podeu apreciar a la darrera foto.

Apa! Properament, més...

L'Oest

2008-04-30T16:45:00.000+02:00

Amb el viatget que vam fer recentment a l’oest hem completat el puzzle del Camerun. L’oest és muntanyós i plujós, i si canvieu les palmeres per pins dirieu que s’assembla una mica al ripollès. Però no avancem esdeveniments, primer calia arribar-hi, i jo temia dos coses, els controls de policia i l’estat de la carretera, tot plegat perquè l’oest és terreny anglòfon, domini de l’oposició, i per un cantó està molt més controlat policialment i per un altre completament mancat d’inversions.

Vam tenir la “sort” de patir només un dels dos mals. Ja havíem superat tots els controls policials (utilitzant la tàctica d’anar tota l’estona darrera d’algun incaut, que és a qui paren), quan vam rebentar una roda. I és que la carretera sembla un gruyer! L’asfalt és quasi perfecte, només que cada mig quilòmetre hi ha algun foradot terrible. Sembla un videojoc d’aquests que has d’anar esquivant obstacles, fins i tot divertit i estimulant... fins que n’ensopegues algun, clar.

Ens ho vam prendre com part de l’aventura. No era el primer cop que ens quedàvem tirats a la carretera, com recordaran els lectors més fidels, i aquest cop encara era de dia, teníem triangle, i anàvem acompanyats d’en Nani, el nostre veí, que venia amb nosaltres per visitar la seva mare, que viu a l’oest i tenen poques ocasions de trobar-se. També estaven amb nosaltres els metges de Jaén, companys de les darreres exploracions, que per cert ja han marxat de Camerun. Bé, encara no havíem hagut de canviar cap cop la roda, però teníem tot el què fèia falta. El que no prevèiem és que la roda de recanvi estés del tot desinflada! Vam demanar ajut a uns camperols que hi havia per allà. Vam aparcar a casa d’un d’ells mentres el Nani anava amb un altre a comprar una roda, a la ciutat més propera. Els que ens acollien van ser molt amables, i van treure les quatre millors cadires perquè estiguéssim còmodes. Vaig aprofitar per curiosejar els cultius. La dona de la casa em va explicar que bàsicament plantaven blat de moro, i que d’això i quatre coses més vivien, i que només necessitaven vendre’n una petita part per comprar sabó. També em van dir que no tenien aigua potable, i que la seva esperança era que alguna ONG decidís endegar algun projecte de fer pous a la zona. El lloc era ben bonic, però al començar a fosquejar ens van començar a atacar unes mosquetes molt petites, curiosament anomenades “mamut”, molt agressives, i que ens van deixar picors per uns quants dies.

La ciutat més important de l’oest és Bafoussam. Hi ha molt de comerç, la gent sembla més amable que a Yaoundé o Douala. Però els carrers estan impracticables. Ja no són forats escampats aquí i allà sinó al contrari, està tot fatal, i potser de tan en tant trobes un trosset que està bé. Ha de ser desmoralitzant viure en aquestes condicions, especialment si ets taxista.
A Bafoussam vam visitar diversos mercats, i tots vam sortir contents de les compres fetes, jo amb un magnífic joc d’escacs de peces de bronze que representen dos ètnies de l’oest.

Després vam arribar a Bamenda, ja envoltats de muntanyes, però també de núvols i de pluja. No vam tenir massa sort en aquest sentit, intuíem que el paisatge era digne de veure i passejar-hi, però en vam copçar només petits fragments, com els de les fotos, i sempre des del cotxe. Podeu observar com les cabanes d’aquesta regió són molt sòlides i boniques, amb els seus sostres de palla.

Vam estar buscant un llac misteriós, però ens vam perdre i vam anar a parar a una altra banda. Resulta que en aquest llac (Nyos) fa cosa d’uns anys hi va haver una explosió de gasos tòxics que va matar més de dos mil persones, quasi tots els habitants del poble. Doncs bé, el fenomen va quedar ben explicat pels geòlegs, i fins i tot el National Geogràfic en va fer un reportatge, però la gent de la zona té la hipòtesis que va ser l’exèrcit dels Estats Units que hi va fer proves militars. I en tot cas mantenen que el llac està maleït, i que no convé banyar-s’hi. Només si ets prou fort psicològicament com per superar les forces malèfiques. Potser ja va estar bé perdre’ns...

On vam anar a parar va ser a “casa” d’un tipus que té més de cinquanta dones. Una espècie de rei, vaja. Jo em vaig negar a entrar a visitar-lo. Generalment en aquests llocs has de pagar força diners per visitar la "chéferie" (el palau), que tampoc són res de l’altre món, i no només has de veure el tracte diferencial que hi ha entre les dones i l’home sinó que a sobre se suposa que tu també has de fer reverències al rei.

Entre les fotos que adjunto avui hi ha la d’un restaurantet típic, on menjàvem amb delit una fantàstica truita d’espaguetis, un parell de vehicles amb un xic de sobrepès, una de les besnétes del rei, i altres estampes idíliques.

Nord de Camerun. Març

2008-04-16T20:30:00.000+02:00

Resulta difícil resumir el viatge de dos setmanes pel nord del país. Va ser un no parar. Molts quilòmetres de tren, minibus i altres vehicles d’un cantó a l’altre, amb afany de no deixar escapar res. És normal que fós així, érem en total onze persones: cinc andalusos, dos gallecs, una vasca, un madrileny i dos catalans! I cadascú tenia ganes de veure alguna cosa en concret. El resultat va ser un gran esgotament físic (concretament culs adolorits), però al mateix temps un munt de vivències, anècdotes i imatges impressionants.

Com que lo meu són les imatges més que les lletres, deixaré que siguin les fotografies les que us parlin del viatge en si. Però vaja, algunes coses si que en puc dir, com per exemple que el Nord és en essència calurós, sec, pla i rocallós, o que la gent és més pobre que al sud però al mateix temps més alegre (sembla un tòpic, però és així).

Bàsicament ens vam moure d’un lloc a l’altre amb un minibús, amb xòfer i guia, quan en realitat el més idoni hagués estat llogar un parell de tot-terrenys. Dins dels parcs naturals vam encallar a la sorra un munt de vegades, i vam haver de fer una mica com els del París-Dakar. Vinga treure sorra i empènyer! Ja va estar bé, això ens va aportar una dosi d’emoció que ens mancava per l’absència d’elefants i lleons, molt més escassos del que ens havien dit.
Dels elefants només en vam veure les petjades i el rastre d’arbres trencats. Lleons, ens va semblar sentir-ne un una nit, fora l’habitació del campament, però ningú va gosar sortir a verificar-ho.
Ara, de monos, ocells, jirafes, gaceles, antílops i altres bitxos banyuts tants com vulguis!

Entre parc i parc anàvem atravessant grans regions semidesèrtiques que només es diferenciaven d’aquests pels poblats que trobàvem escampats per aquí i allà. A vegades només eren quatre cabanes, i a vegades pobles força grans, però sempre a base de cabanes de fang o pedra i sostre de palla.
Depenent de la zona varien els formats de les cabanes i les vestimentes de la gent, però cada cop que creuàvem un petit poblat, i en vam creuar centenars, es repetia la mateixa escena: la gent saludant-nos i els nens corrent rera el minibús, cridant “NAZARAAAA”!!! Que significa “blancs”.
A vegades ens paràvem. Per refrescar-nos al pou del poble, on sempre trobaves un grup de dones vestides amb robes de colors alegres omplint recipients. Els nens ràpidament ens envoltaven. Si el lloc era relativament turístic no paraven de demanar-nos regals, ampolles buides, bolígrafs... o ens intentaven vendre petits objectes fets amb quatre fustes i filferros i grans dosis d’imaginació. En canvi si ens trobàvem lluny de les rutes turístiques venien igualment, però simplement per veure’ns de prop. Si es donava el cas que havíem comprat alguna pilota de futbol i la trèiem s’organitzava un rebombori impressionant. Quina passió! Quants centenars de petits Eto’os sortirien només que se’ls donés una oportunitat! I que trista la realitat. Tota l’alegria dels instants en que tots plegats participàvem del joc es convertia en batalla campal tan bon punt entràvem al minibus per continuar el viatge, per fer-se amb la pilota!
Vam tenir moltes ocasions per reflexionar sobre les conseqüències dels regals, que es fan amb tota la bona fe que vulguis, però que creen l’hàbit de demanar, enlloc de fomentar l’enginy creatiu i l’intercanvi.

Hi ha unes quantes fotos que descriuen força bé els moments de contacte amb la gent d’allà. Qui més ens va impressionar van ser les dones Mbor o-Mboro, una ètnia de nòmades que es troben escampats un xic per tot arreu, que ja de per si són guapes, però que ho potencien amb robes molt acolorides, un munt de penjois i joies, els ulls pintats, i sobretot amb les marques facials que es fan a còpia de fer-se petits talls, i que les fan destacar en una regió de majoria musulmana.
Al nord predomina la poligàmia. L’estructura bàsica de cada grupet de cabanes és similar: al centre la cabana de l’home, i al voltant les cabanes de les dones, per ordre d’antiguitat, cadascuna al càrrec d’alguna cosa a part dels fills, graner, bestiar... Normalment es tenen unes 3 o 4 dones, però vam visitar un parell de cabdills que en tenien més de 50!

Ens ho vam passar molt bé tota la colla. Menys mal, amb el munt d’hores que vam passar dins del minibús. La majoria andalusa es va fer notar especialment amb cançons i acudits, i la relació amb la gent d’allà va ser sempre molt fluid i directe. A vegades vèiem altres turistes que ni tan sols baixàven del vehicle, com si els nens mosseguessin.
També s’ha de dir que tant de sarau no és precisament el més recomanable per veure animals (a part del pobre hipopòtam domesticat de Garoua, a qui ensarronen amb farinetes). Caldria ser més poca gent, més silenciosa i més matinera.

Mica en mica, però, la colla es va anar desfent, per obligacions laborals de la majoria, fins que els darrers dies només vam quedar tres, per sort ben avinguts, i ens vam centrar en la recerca de paisatges.

A Rumsiki, un poble muntanyós de formacions rocalloses espectaculars, vam anar a parar a casa d’un home a qui anomenen “el Quixot”. L’anomenen així per les seves idees estrambòtiques, com per exemple que un ha de treballar per a ell mateix i no per alimentar pares, germans i cosins, o per exemple que val la pena plantar arbres i fer un petit esforç cada dia i aprofitar l’aigua amb que un es renta la cara per regar-los...

Des d’aquest poblet vam poder fer algunes excursions a peu que em van agradar molt, tant pel paisatge, com per la gent que ens anàvem trobant, pastors, artesans, gent senzilla que ens rebia sempre molt amablement.
Un dia ens vam arribar fins a Nigèria, i es fa realment curiós arribar a un poble a només 7 km de Rumsiki, que forma part de la seva mateixa ètnia, però on la llengua oficial és l’anglès. Simplement perquè en un moment determinat algú va traçar una linia sobre un plànol!

De camí cap al sud vam tornar a passar per Lacdo, un llac que sembla un petit mar d’aigua dolça i tranquila, amb una illa a 5 km on vam arribar nedant (i d’on vam tornar amb uns pescadors), amb la idea de relaxar-nos tant com vam poder, disfrutant de la calma i la bellesa del lloc, perquè ens faltava la part final del viatge i en principi la més dura.

En efecte, el retorn el vam decidir fer amb tren, com a l’anada, enlloc d’avió, però vam arribar amb el temps just a l’estació i només vam trobar bitllet pel vagó restaurant. Era això o esperar fins l’endemà, i ens vam decidir per fer un darrer esforç que es va convertir en una autèntica tortura. Si ho haguéssim sabut ens hauríem quedat un dia a Ngaounderé, però ens van ensarronar de mala manera.
Imagineu-vos un vagó de metro en hora punta. Ara imagineu-vos com seria estar-hi disset hores tancats, sense poder-vos ni aixecar ni pràcticament moure les cames de tant atapeït que està tot de gent i embalums. Afegiu-hi una temperatura elevada, algunes cucaratxes i altres bitxos perturbadors del son aliè, discussions acalorades entre diversos passatgers cada dos hores, algun militar embriàc pesat, i per suposat, que a cada estació, per cada persona que baixi en pugin cinc, a l’estil germans Marx.
El Fran, que malgrat ser metge, arrossega una malària permanent, ho va passar fràncament malament. La seva cara passava de vermell a blanc, suava i alhora estava fred. Jo somreia cada cop que el mirava, per animar-lo, però per dins ja anava pensant quins tràmits caldria fer si s’ens moria durant el trajecte.
A mi em va ajudar enormement la idea de que en un futur que ara ja és present d’experiència traumàtica passaria a anècdota de crònica. I també que al cap i a la fi nosaltres anàvem asseguts, mentres que la majoria de passatgers estàven tirats pel terra o bé drets, i que això és el seu pa de cada dia...

Finalment vam arribar, i en efecte, passats uns dies, pesen més les bones sensacions, que són les que a la llarga perduren.
Ara només ens queda explorar l’oest per acabar-nos de formar una idea d’aquest país tan ric i variat que és el Camerun, que com diuen, i jo m’ho crec, reuneix l’essència de l’Àfrica.

Mont Camerun (casi...)

2008-03-31T20:31:00.000+02:00

Finalment el Mont Camerun va poder amb nosaltres. No amb tots, ja que dels quatre que ho vam intentar (portejadors a part) el Fran i la Mimi si que van aconseguir coronar-lo. A la Mayte i a mi ens va faltar ben poquet, ens vam quedar a 3.200 m dels 4.000. Però el guia, veient el nostre ritme, i tinguent en compte que calia baixar per un altre camí, més llarg, ens va recomanar donar mitja volta.

L’aventura, però, va estar molt bé, deixant de banda la dificultat de l’ascensió, molt més costeruda del que podíem imaginar.

La gent, per exemple, en aquesta zona del sud-oest camerunès, territori anglòfon, pel nostre gust és molt més amable i alegre que a d’altres zones francòfones que hem visitat. Fins i tot la policia, que ja és dir.

El paisatge, al ser tot terra volcànica molt fèrtil, i tenint en compte que és un dels llocs més plujosos del planeta, ja us podeu imaginar lo exuberant que és. Es veu que hi ha no sé quantes plantes arbres i espècies d’ocells que només es troben aquí. Un paradís pels botànics i ornitòlegs.I si ensopegues un parell de dies assolellats, com va ser el cas, ja és la pera!

La gent dels pobles de per aquí fa temps que reclamen que la muntanya sigui parc natural, sempre i quan això els doni llocs de treball. Tan de bo, perquè mentrestant la mà de l’home es nota, en les deixalles dels excursionistes, en l’absència de mamífers abatuts per caçadors furtius...etc

Pels que se sentin atrets per intentar pujar la muntanya, la primera part de l’excursió consisteix en atravessar aquesta selva de la que parlava. Per mi resulta l'etapa més interessant, després arriba un moment en que els arbres s’acaben de cop i tot és roca i herba, i el pendent cada cop és més accentuat. Després, entres dintre dels núvols, i penses que quina gràcia pujar a 4.000 metres per no veure res de res. Quan al cap d’un parell d’hores aquests s’esvaeixen no saps si alegrar-te o deprimir-te al comprovar tot el que falta encara per arribar al refugi.

A mi em donava energies veure pujar els portejadors, carregats amb 20 kg cadascun, pràcticament tot coses per nosaltres, l’aigua, el menjar, estris per cuinar... I calçats amb unes simples sandàlies, mentres nosaltres no portàvem més de 12 kg i ben calçats!

Arribar al refugi, a 2.800 m ja va ser, per nosaltres, com si haguéssim fet el cim. Va ser molt agradable preparar el sopar amb els portejadors, disfrutar de les vistes, relaxar-nos... Allà vam coincidir amb un francès que estava preparant una guia de muntanyes africanes. Un home ben curtit. Ah, i la nit va ser d’allò més entretinguda, perquè dins del refugi estava plagat de ratolins simpàtics que no van parar de festejar la nostra presència en tota la nit.

L’endemà, superats els 3.000 m vam atravessar un petit bosc d’arbres semblants a oliveres, i al deixar-los enrera ja vam començar a notar la falta d’oxigen, i el pendent seguia dret. Va ser aquí quan vam haver de decidir si ens vèiem en cor d’acabar la jornada abans que es fés de nit o si tornàvem enrera. Com que els dos de Jaén es veien amb forces, van seguir, i nosaltres, acompanyats d’un portejador vam optar per desfer el camí.

La baixada va resultar molt atractiva des del punt de vista paisatgístic, però un suplici per les cames. Mai havia acabat una excursió tan rebentat! Haurem de fer molt més aeròbic!

Tot l’endemà ens vam dedicar a descansar, fins al vespre, que vam anar a recollir als de Jaén que van arribar també extenuats, plens de butllofes, però contents de les vistes que van veure per l’altre cantó del volcà.

Vam convidar a dinar els portejadors, i els vam donar una bona propina, ja que cobren només 2.500 Frcf al dia, és a dir, ni 4 €.

I després, com a premi per l’esforç, vam anar a dormir a Limbe, que està molt a prop, per passar tot el dia següent descansant i banyant-nos a les increïbles platges verges de sorra negra que ja coneixíem d’una excursió anterior.

Un fet anecdòtic que em va fer molta gràcia és que al Camerun, i sobretot en aquesta regió, quan estàs caminant al costat d’algú i t’entrebanques, de seguida l’altre es disculpa tot preocupat dient “I’m sorry”, com si hagués estat culpa seva!!!

Crònica de la crisis

2008-03-02T14:31:00.000+01:00

La crònica d’avui s’assemblarà més a les de Kapuscinski que a les de l’antropòleg innocent.

Dilluns passat els taxistes camerunesos van començar una vaga per protestar pels elevats preus dels carburants, i durant tot el dia no va circular ni un sol taxi. La Mayte va trucar a la universitat i li van dir que els exàmens que hi havia previstos es cancelaven i que no calia que hi anés.

Dimarts la cosa no va canviar gens, almenys en aparença. Tot el dia va estar dominat per la tranquilitat. Al no circular taxis, els cotxes que passaven eren ben pocs.

Nosaltres ho vèiem des del cantó simpàtic. La gent caminant, poc soroll i contaminació…

A la tarda ens vam trobar amb un fet que ens va fer oblidar la vaga. A la porta de casa vam trobar una noia completament nua i desnutrida, estirada a un banc. Aquesta no és una imatge gaire habitual al Camerun. La Mayte li va baixar una “caba” perquè es pogués vestir, i arròs, i després de fer unes trucades vam decidir portar-la a un hospital. La Mimí, metgessa de Jaen, ens va acompanyar. Entre això i que després ens vam reunir tota la colla per parlar d’una propera excursió que volem fer al nord ja no vam pensar més en la vaga.

Però dimecres el dia es va aixecar completament revoltat. Resulta que dimarts ja hi va haver aldarulls greus a Douala, amb cotxes cremats, i inclús morts, i el matí de dimecres la cosa es va començar a posar calenta a Yaoundé. La veïna Rose, tot alarmada, ens va dir que guardéssim el cotxe darrera la casa, que a un parell de barris propers els manifestants anaven cremant tot el que trobaven al seu pas. En efecte, després d’aparcar, com que la nostra casa està situada en un punt alt vam poder comprovar com hi havia diverses columnes de fum escampades per diferents barris, i que n’anaven apareixent de noves.

Pels carrers, cap taxi circulant, i poquíssims cotxes. Això si, molta gent caminant amunt i avall.

A mig matí la cosa va pujar de to. Es van sentir els primers trets, i vam veure (sempre des de casa) els primers enfrontaments entre grups de policies i manifestants per controlar punts neuràlgics de la ciutat. Més tard ens van informar uns veïns de que al barri de Mokolo hi havia hagut diversos morts, i en els enfrontaments que teníem a prop de casa ens van dit que un policia havia disparat a un noi simplement per estar assegut sobre uns neumàtics i negar-se a marxar.

Més tard va aparèixer un helicòpter que va començar a disparar gasos lacrimògens entre la gent, i poc després es va sumar a la festa una tanqueta envoltada de soldats o policies que disparava uns projectils que ressonaven com canonades, però que devien ser més gasos per dispersar la gent.

Mentrestant, de l’ambaixada ens repetien la consigna de no sortir de casa, on ens vam reunir amb la Iratxe i la Mimí, a l’espera que la cosa es calmés.

Al fer-se fosc la cosa es va anar calmant, tot i que vam poder observar un grup nombrós de gent anant cap al centre de la ciutat amb banderes del Camerun.

Per la televisió (la veïna ens en va deixar una) esperàvem les notícies i les paraules del president, que van resultar tant les unes com les altres d’allò més buides i decebedores, com si no hagués passat pràcticament res.

Dijous tot estava en calma, una calma inquietant. La consigna de les ambaixades era que els expatriats no sortissin de casa. La Rose ens va anar a comprar pa, arròs i aigua, per si cas… i vam seguir reclosos al pis, expectants.

Divendres al matí ens vam llevar com si no hagués passat res. Els taxis circulaven amb normalitat. Ens van recomanar que encara no sortíssim i que esperéssim a veure què passava el dissabte, que hi havia una manifestació convocada a Douala, però sembla que al final es va desconvocar perquè el govern devia fer algun gest per baixar els preus de la gasolina.

Avui diumenge tan sols queden alguns soldats fent guardia a punts estratègics de la ciutat, i els rumors en l’aire de si es convocarà alguna nova manifestació o no. La veritat és que des que vam arribar al Camerun que es nota que la gent està molt descontenta amb els més de vint anys ja de “democràcia dictatorial” del Paul Biya, i no sé jo si tancar canals de televisió i diaris, empresonar universitaris, i ordenar a l’exèrcit que dispari contra la població civil, com ha passat aquests darrers dies, és el més indicat per guanyar-se l’estima del poble.

Parc de Mfou i crisis al Camerun

2008-02-29T19:16:00.000+01:00

Hola a totes i a tots! La cosa ha estat una mica moguda aquests darrers dies al Camerun. Hi ha hagut vaga de taxistes, que va començar de manera pacífica el dilluns però que dimarts va convertir-se en aldarulls greus a Douala (capital econòmica) i dimecres es van estendre a Yaoundé (capital política).
Hi ha hagut manifestacions espontànies, amb enfrontaments amb la policia i exèrcit pels carrers. Barricades, cotxes cremats, gasolineres assaltades, i fins i tot morts... Un sidral considerable!
Nosaltres vam seguir la consigna de l'ambaixada de no sortir de casa.
Ahir a la tarda la situació ja semblava molt calmada, i aquest matí els taxis ja circulaven de nou. Tot sembla haver tornat a la normalitat, i avui hem pogut sortir sense problemes.
De totes maneres hi ha una manifestació convocada per demà dissabte a Douala, i estem tots a l'expectativa de com anirà tot plegat...

Properament penjaré una crònica més detallada dels esdeveniments, així com unes fotos que vaig poder fer amb el teleobjectiu des de casa.

Però avui prefereixo penjar unes fotos simpàtiques que vaig fer dissabte passat al parc de Mfou, una reserva de simis que hi ha no gaire lluny de la ciutat, i que és una espècie de Juràssic Parc però amb monos, goril.les i ximpanzès.
Veureu a les fotos que la veïna Rosa i la seva filla Teresa ens van acompanyar, i que es van vestir com si anessin de compres al Passeig de Gràcia.
Mira que els ho havíem dit que anàvem a la selva...

11-02-2008 Exploracions per l'Est

2008-02-18T19:01:00.000+01:00

Aquest cap de setmana passat ens n’hem anat la Mayte i jo a explorar l’Est del Camerun, la zona menys poblada i turística.

Els trams més complicats són els del principi i del final. Al principi perquè sortir de Yaoundé és esgotador ja que s’han de travessar barris perifèrics molt atapeïts i concorreguts, i més perquè la sortida de l’est encara no la coneixíem i calia anar-se parant a cada encreuament de camins per demanar que ens indiquessin el correcte. Que per cert, sovint cal demanar una segona o tercera opinió, perquè a vegades un et diu a la dreta i un altre a l’esquerra, o et responen una cosa que s’els veu a la cara que no en tenen ni idea. Ara que, aquí ningú es confessa ignorant de res.

Un cop fora de Yaoundé, la carretera de l’est és una delícia. Ben asfaltada, poc transitada, paisatge selvàtic agradable a la vista… Llàstima que això només és durant els 100 primers quilòmetres, a partir d’aquí tot són pistes de terra, i en alguns trams cal anar ben a poc a poc perquè el ferm està ondulat i el cotxe tremola, o perquè de sobte et pots trobar un sot.

La polseguera que s’aixeca és terrible, i com que la terra és rogenca tots els arbres del voltant del camí són vermells, com si els haguessin pintat. Ha de ser horrible viure al costat de la carretera. Nosaltres, al arribar al destí, al cap d’uns 200 quilometres de pistes teníem el cotxe completament cobert de pols per fora i per dins, nosaltres inclosos, clar.

Pel trajecte, vam parar a menjar una mica, i vam conèixer un parell de grecs d’allò més curtits que ens van convidar a beure i ens van explicar que portaven quatre anys treballant allà, en unes obres de millora de la carretera. Els va sobtar molt que anéssim sols, i ens van explicar on era el seu camp base, per si teníem algun problema.

Al reprendre la marxa, al cap d’uns quilòmetres ens vam trobar amb un d’aquells controls policials tant molestos, en que intenten trobar alguna infracció per treure’t diners. En aquest cas ens van dir que no portàvem el cinturó posat, i la cosa tenia gràcia ja que la pista estava en un estat que no es podia passar de 20 km/h i cap dels conductors que van passar mentres nosaltres estàvem aturats el portava posat. Teníem la lliçó apresa d’altres cops, i sabíem que si no paràvem de donar arguments i no el deixàvem pensar gaire teníem la batalla mig guanyada, però el policia no es va rendir tan facilment, i ens va dir que d’acord però que calia portar dos triangles i no només un. Tenen unes penques! Quan estàvem en plena discussió van passar per allà els dos grecs d’abans, que van baixar del cotxe i un d’ells, talment un capo de la màfia li va donar uns copets a l’espatlla com renyant-lo paternalment i li va dir que ens deixessin passar, que anàvem amb ells. Ara si, batalla guanyada!

Finalment, a mitja tarda vam trobar el poblet que buscàvem. Somalomo, que deu venir de l’expressió “donde el elefante asoma el lomo”. Molta vegetació, poca gent, molt senzilla i cordial (contrariament al que ens havien dit els grecs). Quasi tothom ens saludava al passar. Nosaltres seguíem les indicacions de la guia del Joan Riera. Volíem visitar la reserva del Dja, i en teoria calia trucar a un número de Yaoundé que mai ningú ens va respondre, de manera que no teníem ni idea de si trobaríem algú, i fins i tot lloc per dormir. Però per sort els encarregats del parc hi eren, i ens van acompanyar a la cabana on passaríem la nit, i vam negociar i acordar un tour l’endemà pel parc. A la cabana, com a tot el poble, no hi havia ni aigua ni llum. L’aigua calia anar-la a buscar al riu, a pocs metres de la cabana, i per la llum ens van donar una làmpara de petroli.

Teníem un veí que quan ens va veure va sortir ràpidament a saludar-nos. Es tractava d’un xinès que porta un any visquent allà, també en una cabana de fusta, investigant la vegetació de la zona. De caràcter afable i educat, el pobre es va alegrar molt de poder saludar uns occidentals, tan escassos en aquell indret. Ens va explicar que tot i que li agrada molt la seva feina aquesta no deixa de ser incòmoda, i que per sort ja li queden pocs mesos d’estar allà. I el més dur no eren les condicions físiques sinó l’haver de treballar amb la gent d’allà, que segons ell mai saps a quina hora es presentaran ni si faran allò que els has dit que han de fer… De totes maneres semblava que s’ho prenia amb filosofia zen.

El mateix vespre que vam arribar coincidia amb la final de la copa africana, i jugaven Camerun contra Egipte. No ens ho podíem perdre, i poc importava que estiguéssim a un dels llocs més remots del país. Allà hi havia un local amb un generador elèctric, televisió i antena parabòlica, on pagant entrada (pels dos blancs un xic més cara) es va congregar tot el poble per poder contemplar la victòria dels lleons indomables. Cosa que no va succeïr, perquè va ser Egipte qui va guanyar, i tota l’eufòria de la primera part, de quan l’heroi Kameni fèia alguna parada espectacular o l’Eto’o alguna alguna internada entre defensors egipcis es va convertir en tristesa i decepció. Ara, que tampoc va ser una vall de llàgrimes com acostuma a passar amb els aficionats catalans quan el Barça perd una gran final. Aquí la gent és més soferta. Si guanyen tot és alegria, però si perden diuen resignats que al cap i a la fi només és un joc, i que ja guanyaran el mundial d’aquí dos anys.

La nit va ser una mica incòmoda. Els llits durs, molts sorolls inquietants, d’insectes i altres animals, a part que hi havia una tormenta per allà no massa lluny. Però l’endemà de bon matí tot es veia diferent, i el guia ja estava allà esperant-nos.

L’excursió va estar molt bé. D’entrada ens havíem d’endinsar deu quilòmetres selva endins amb el cotxe. Vam haver d’atravessar el riu amb una barcassa, i després circular per un camí on semblava impossible que hi passés el cotxe, de tanta vegetació que hi havia als marges. Vam passar pel costat d’un campament pigmeu, és a dir, tres cabanes de terra i fusta. Després va començar la caminada encara més selva endins, guiats per un guia local que s’anava obrint pas a cops de matxet. És increïble, nosaltres anàvem amb botes i ell amb xancles, i tan tranquil!

L’interior de la selva és molt fosc i els arbres no és que fossin tan grans com m’esperava, però alguns tenien unes arrels magnífiques, com si fossin potes.

L’objectiu de l’excursió eren unes roques immenses, que te les trobes inesperadament emig de la malesa i que et fan sentir ben petit. Una d’elles és pràcticament una muntanyeta, on ens vam enfilar i des d’on vam poder veure la selva des de dalt, amb una mica més de perspectiva del que és habitual. També vam veure altres roques més petites però amb l’atractiu que estan fent equilibris impossibles.

D’animals no en vam veure, a part d’ocells, tot i que ens van dir que és freqüent trobar monos, ximpanzès, i també elefants. De fet vam veure una petjada d’elefant femella (la del mascle és més gran). Per veure animals ens van recomanar un tour d’entre 3 i 5 dies, endintsant-nos encara més a la selva. Un altre dia serà!

Finalment, el retorn va estar prou bé. Ens van dir que podíem passar per una altra ruta més curta i amb el ferm en més bon estat. Només calia anar-se parant a cada encreuament per demanar que ens orientessin, ja que quasi enlloc hi ha cartells. A vegades hi ha gent que aprofita aquestes parades per demanar que els portis un tram. Sinó, han de fer llargues caminades. En aquests paratges vam trobar poquíssims cotxes.

Com que érem a 11 de febrer coincidia amb la celebració de la festa de la juventut, i a cada poblat que ens trobàvem vam veure pràcticament el mateix, tota la canalla vestida amb l’uniforme desfilant i fent activitats davant les autoritats i resta d’habitants, tots ben mudats per l’ocasió.
I ja està!

01-02-2008 Pigmeus

2008-02-04T16:20:00.000+01:00

Aquests darrers dies m’he sentit identificat amb l’antropòleg innocent (Nigel Barley).

Aprofitant que passàvem el cap de setmana a Kribi (platja, peix fresc i gambes) vam decidir fer una expedició antropològica a un poble de pigmeus, a un parell d’hores de canoa riu amunt.

Ens van decebre bastant, tot i que ja ens havien previngut de que el contacte amb el turisme havia provocat que estiguin més interessats en els regals que aquests els portin que en les persones, cosa ben normal per altra banda, tinguent en compte les condicions en que viuen (veure fotos) i veient les indumentàries i càmeres dels visitants.

Els guies ens havien recomanat portar tabac, però vam preferir comprar-los menjar, pa, conserves… pensant que ho agrairien més. Doncs res, que ells només volien tabac i diners, i en tot cas arròs.

L’intèrpret era qui ens fèia saber això, mentres el cabdill, amb la seva dona i fill asseguts a banda i banda amb les esquenes ben dretes, posaven cara d’ofesos, amb els obsequis dins d’una palangana als seus peus, i de tan en tant, matant mosques amb el ceptre reial, amb prodigiosa punteria, com per intimidar-nos, cosa que no van aconseguir. Més aviat ens feien gràcia, i crec que en el fons ells també reien per sota el nas.

Ara, el que si que em va decebre de debò és que no eren tan baixets com esperàvem.

Com de costum, resulta que la culpa és de les dones, que s’aparellen amb homes “normals” vinguts d’altres tribus.

En fi, no us penseu que volia fer un paral.lelisme entre el nostre breu contacte amb els pigmeus i l’experiència de l’antropòleg innocent tot un any entre els Dowaios. Més aviat ho dèia pel que ens va passar amb el cotxe.

Ja vam sortir tard de Kribi, i sabíem que arribaríem de nit, cosa que no ens agrada gens, perquè la majoria de cotxes porten les llums llargues posades, condueixen més ràpid del normal perquè tots volen arribar a casa, hi ha gent caminant per la vora i pràcticament no els veus fins que els tens a sobre. Un estrés!

Doncs quan estàvem a una vintena de quilòmetres de Yaoundé el motor es va recalentar i va dir prou. A l’obrir el capó, quan la fumerada es va esvaïr vam veure que no podríem continuar. I allà ens teniu, a sis blancs tirats a la carretera, de nit, esmaperduts i desemparats, i sense un RACC a qui trucar. Afortunadament, un noi que passava amb la seva moto es va aturar i ens va donar bones notícies. A menys d’un quilòmetre hi havia un petit poblet, i també un mecànic. El problema és que la salvació estava dalt d’una pujada, i arribar-hi va resultar més dur del que ens pensàvem, però poc a poc, i anar fent parades al final vam arribar. Jo no vaig poder evitar pensar en els esclaus egipcis, que havien de fer durant tota la vida el que nosaltres vam fer durant només una hora.

Al poblet tot va anar molt ràpid. El Fran es va encarregar de negociar, i com que és molt extrovertit i parla Ewondo, vam deixar el cotxe allà aparcat, davant del taller del mecànic, protegit per un policia, que també es va encarregar de buscar-nos un cotxe que ens portés a Yaoundé, i no només això sinó que ens va fer d’escorta, de manera que al cotxe erem vuit persones, motxil.les incloses. I per arrodonir-ho, més endavant ens va parar un altre policia, i el nostre li va començar a dir mentides perquè ens deixés passar. Segons ell erem uns missioners... El cas és que va funcionar i vam poder arribar a casa sans i estalvis.

Però les peripècies amb el cotxe no van fer més que començar. L’endemà vaig tornar al poblet, amb el Vincent, un camerunès que es dedica a fer de xófer i que ja ens havia portat alguns cops quan no teniem cotxe. Allà vam decidir que el mecànic intentaria arreglar el motor. Segons ell era poca cosa. Ens va dir quines peces calia que compressim, i el Vincent es va encarregar de comprar-les a la ciutat i portar-les-hi. Fins que al vespre em va trucar per dir que ja estava arreglat i que em venia a buscar. Un cop allà va resultar que del tot del tot encara no estava, que la corretja no era ben bé de la mida correcta, però va posar una pedra per allà al mig del motor perquè quedés ben tensada i va dir que així arribaríem fins a Yaoundé. El Vincent, que no se’n fiava gaire, anava darrera meu amb el seu cotxe, i efectivament, no havíem fet ni deu quilòmetres quan el motor va tornar a dir prou. De manera que allà tornàvem a estar, de nit, tirats a la carretera. Vam tornar a anar a buscar el mecànic, que va estar una bona estona fent proves, fent llum amb el seu mòbil, posant pedretes, canviant la bateria… Però aquest cop ja no va aconseguir fer-hi res, de manera que vam decidir remolcar el cotxe fins a la ciutat. El Vincent que es va fer un fart de fer viatges amunt i avall durant tot el dia, va haver de tornar al poblet a comprar una corda, perquè allà els cotxes es remolquen així. I amb penes i treballs vam aconseguir arribar a Yaoundé, amb la idea de trobar un lloc segur on deixar el cotxe fins que l’endemà hi pogués anar un mecànic de confiança. Vam trobar una gasolinera, on després de negociar ens van deixar aparcar fins a les sis de l’endemà.

Però el que va passar aleshores va ser el colmo dels colmos, la gota que vessa el got. Estàvem empenyent el cotxe entre els operaris de la gasolinera, el Vincent i jo, amb el mecànic del poble al volant i el guardià fent indicacions davant del cotxe, i quan ens acostàvem a la paret el terreny fèia una mica de pendent de manera que el cotxe s’anava embalant cada cop més. Evidentment tots estàvem segurs que el mecànic frenaria, però no ho va fer, i el cotxe es va estampar contra el mur. I realment va ser un miracle que no esclafés el guardià, que al darrer moment es va poder ficar dins d’una obertura on hi cabia justet justet. Crec que encara deu estar tremolant.

Jo ja no sabia si riure o plorar. Els de la gasolinera li deien de tot al mecànic, que va aprofitar el primer moment de distracció per fugir cames ajudeu-me. Arribats a aquest punt em vaig dir que poques coses més podien passar ja que ens afectessin.

Realment, ara la situació és molt més tranquila. El cotxe se l’ha endut un mecànic recomanat per la veïna, o sigui, de « confiança » que s’ho mirarà de dalt a baix i ens donarà un diagnòstic, que presumiblement serà canviar el motor.

Veurem com acaba tot plegat…

23-01-2008 Piscina

2008-02-03T17:25:00.001+01:00

Ens estem preparant per fer l’ascenció al Mont Camerun, la muntanya més alta de Camerun, amb més de 4.000 m. Ja veurem si ho aconseguim, però almenys ens hem posat a fer esport que sempre va bé.

Per un cantó anem a aeròbic, que aquí vol dir una hora d’instrucció militar a ritme de música techno, i per l’altre a nadar a una piscina, que no sé com és que no ens hi havíem apuntat abans.

Ahir a la tarda hi vam anar. Ha estat gràcies a una parella de joves metges de Jaén que estan passant una temporada a Yaoundé, i amb qui hem congeniat ràpidament. Ell, el Fran, és un autèntic crac. No porta ni un mes aquí i coneix mig barri i ja parla l’Ewondo, una de les llengües majoritaries de Yaoundé. Potser a través d’ell la resta n’acabarem aprenent una mica… De moment estem aprenent algunes expressions curioses i divertides:

Bebela zamba = T’ho juro per Deu

O bala bininga bam? = Quantes dones tens?

Kiri = Matí

Mbamba kiri = Bon dia

Ki kiri ki = Demà al matí (genial, no ?)

E'tanga = Blanc

Tornant a la piscina, evidentment és la d’un dels hotels més luxosos de la ciutat, completament inaccessible per la majoria de ciutadans. Però et fan un abonament mensual que surt molt a compte. L’hotel és el que hi ha arribant a dalt del Mont Febé (el Montjuíc de Yaoundé), té unes molt bones vistes de la ciutat, l’aire és pur, no hi ha sorolls, disposa d’un camp de golf on podem fer footing abans de remullar-nos, prendre el sol…

Normalment ens hi quedem fins que aquest es pon, al voltant de les sis, i llavors ens reincorporem al caos de la ciutat. Ahir però ens vam trobar amb un fenomen digne de destacar. No hi havia pràcticament ningú al carrer. Quin misteri era aquest?

Futbol! La copa d’Àfrica! Jugava la sel.lecció camerunesa! Camerun contra Egipte (els lleons contra els faraons). Era un partit important perquè els egipcis havien guanyat els darrers encontres, i hi havia desig de revenja. El país sencer estava expectant. Però no va poder ser, els lleons van ser domats (4-2)

Nosaltres, quan va acabar el partit, estàvem a un petit restaurant celebrant l’aniversari de Mimí, la metgesa de Jaén. I contrastava l’ambient festiu nostre amb el dels autòctons. Però com que amb nosaltres hi havia un músic camerunès que a les acaballes del sopar va començar a interpretar temes alegres finalment tothom es va animar a cantar i ballar. Les cerveses també hi van ajudar.

Aquest músic resulta que va viure deu anys a Barcelona, i tot i que no parla ni una paraula de català ell s’en considera, de cor almenys. “Antonio, el català”, s’anomena. Moltes de les cançons eren temes en castellà, que podíem corejar, però també interpretava temes per satisfer el públic local, i fins i tot composicions seves en Ewondo. Al final ens va sorprendre amb una cançó que havia composat per a l’homenatjada, i també amb una de dedicada a l’heroi nacional, Samuel Eto’o (tot i que ahir potser no era massa indicada…).

Quan tingui bona connexió intentaré penjar un petit video.

L’endemà va ploure tot el dia, i això que ja estem de ple a l’estació seca. Amb la Maite vam concloure que els deus van unir les seves llàgrimes a les dels afligits camerunesos.

(per sort, al moment que penjo aquesta crònica Camerun ha guanyat els dos següents partits, classificant-se per quarts de final i pujant la moral del pais)

16-01-2008 Matrícula d'honor

2008-01-16T18:13:00.000+01:00

La darrera cosa que ens faltava per tenir el cotxe completament en regla era la matrícula.
Fins ara no en portàvem, necessitàvem que abans ens fessin un document d'aquests que cada cop que l'anàvem a buscar ens deien que tornéssim al cap d'uns dies.
Quan finalment la vam poder encarregar em vaig fixar que al paper posava "dos plaques llargues". Vaig trucar per dir que la del darrera havia de ser quadrada, i em van dir que cap problema, que s'ho anotaven.
Doncs bé, ja us podeu imaginar què ens vam trobar al anar-les a buscar... Dos plaques llargues!

El "jefe" va admetre l'error, però segons ell qui va contestar al telèfon va ser un empleat que va plegar aquell mateix dia i que no va passar la nota, de manera que ell es rentava les mans i si volia una placa quadrada la tenia que tornar a pagar. Quin morro!

Ara bé, mentres no arribés la nova placa va proposar "l'invent" que podeu veure a la foto.
Matrícula d'honor!

11-01-2008 Quin viatget!

2008-01-11T17:31:00.000+01:00

Quin gust haver tornat a la calor del Camerun!

Però quin viatge més inesperadament llarg i cansat!

Dilluns al matí vam abandonar les fredes boires lleidatanes ben d’hora. A l’aeroport de Barcelona ens esperava la primera sorpresa, el nostre avió sortiria amb retard! Si hagués estat un vol directe poc ens hagués importat, però havíem de fer transbord a Casablanca i el temps per fer el canvi d’avió era breu. Ja ens vèiem a venir que el perdríem...

Almenys l’espera a Barcelona no s’ens va fer gens pesada ja que vam trobar dues monges que feien el mateix trajecte que nosaltres: la Bienvenida (que treballa també al centre cultural com la Maite, i que és de Tenerife) i la Maria Àngels (catalana, mig pintora, i que havia estat al Camerun un temps abans).

A Casablanca s’ens va confirmar que en efecte havíem perdut el vol. En un taulell on quatre empleats d’Air Marroc intentaven aplacar les ires creixents de passatgers insatisfets vam aconseguir negociar la sol.lució que ens va semblar menys dolenta. D’entrada ens oferien el següent vol directe, que seria el divendres, és a dir, al cap de quatre dies! Una altra opció era sortir aquella mateixa nit i fer tres escales!, a Brusel.les i no sé quins altres llocs més va dir, abans d’arribar finalment a Yaoundé. Finalment vam quedar-nos amb un vol que sortiria l’endemà cap a Douala, on passaríem la nit per al dia següent agafar un autocar que ens portés a Yaoundé.

Ens preocupava l’equipatge, que realment el fessin arribar a l’avió correcte, però ens van dir que cap problema, que estava "tot controlat".

Almenys ens portaven a un hotel amb autocar. Però a l’Àfrica en qualsevol moment sorgeix l’aventura. Anàvem per una autopista quan ens vam trobar una retenció quilomètrica. El xòfer, que ja s’ho devia conèixer va començar a recular, obligant a apartar-se als cotxes que s’anaven acumulant darrera. Jo vaig admirar tant la seva perseverància com tèmer la seva imprudència, ja que hi havia cotxes que amb prou feines tenien temps d’apartar-se. En aquests països els autocars són els reis. Quan vam haver reculat prou vam agafar una sortida que de fet era una entrada a l’autopista! O sigui que ara ens trobàvem cotxes que venien de cara per un carril únic! Però, misteris de la vida, vam arribar sans i estalvis a l’hotel, molt cèntric, per cert. Vam sopar i xerrar agradablement amb les dues monges i a descansar, i com que els de l’hotel ens van repetir que l’endemà no calia matinar, que Air Marroc ho tenia tot previst i que ens vindria a recollir un altre autocar, al matí, després del magnífic esmorzar marroquí, encara vam poder entrar uns minuts a la Medina i beure un suc de taronja.

Però un cop a l’aeroport va resultar que havíem estat mal informats, i que no hi havia temps material de recuperar les maletes i canviar-les d’avió. Arribats a aquest punt la mosca ja ens va començar a pujar al nas, tant als nostres com al de les monges, que ja és dir! I suposo que va ser per la nostra insistència i pel to vermellós que anaven prenent les nostres cares que finalment un noi es va decidir a fer una sèrie de gestions, fins que ens va assegurar que tenien l’equipatge localitzat i que aniria personalment a fer el canvi. Nosaltres havíem d’anar ràpidament a embarcar. En moments com aquest, que vas amb presses per culpa dels errors d’una companyia aèria i has de superar toooots els obstacles burocràtics i policials propis dels aeroports d’avui en dia en que quasi t’has de despullar davant la resta de viatgers, deixar ampolles d’aigua recent adquirides i omplir un i altre cop formularis amb les teves dades, et sents com un participant a un d’aquests concursos televisius en que has de superar les proves més excèntriques.

Però bé, vam embarcar, i el vol va ser plàcid, i arribats a Douala, després de treure’ns unes quantes capes de roba i passar més proves d’aquesta gimkama policial, vam veure amb satisfacció com sortia el nostre equipatge per la cinta transportadora.

La nit de Douala la vam passar a un hotel Ibis, i vam celebrar que tot havia acabat bé fent una partida amb una espècie de parxís que ens van portar els reis la Maite, jo, i les dues monges, a la seva habitació, tots sobre el llit, i sopant polvorons i toblerones, com si es tractés d’una pel.lícula dels germans Marx.

4-01-2007 Reis

2008-01-04T15:30:00.000+01:00

Any nou, blog nou!
Aquí podreu llegir les aventurilles que anem passant pel Camerun. Com podeu veure he penjat les cròniques que ja havia enviat, per si algú no les havia rebut.
Les fotos es poden veure a format gran només clicant-hi a sobre, i també admet petits videos, i els vostres comentaris... És fantàstic! I com serà tot això d'aquí uns anys? Ens enviarem la informació directament a un chip insertat al cervell?

Els músics del video són d'una tribu de no recordo on (rigor científic zero), i habitualment toquen pel seu rei, que si ho vaig entendre bé és el de la foto.
En fi, com que demà és el dia de reis...

24-12-2007 Nadal

2008-01-03T14:35:00.000+01:00

Hooolaaaaa a totes i a tots!
Avui toca foto nadalenca. Vaig estar buscant algun negre vestit de Papa Noel, la imatge hauria estat bé, però l'únic que vaig ser capaç de trobar va ser aquest ninot inflable. Qualsevol es posa una barba postissa, un abric i un gorro amb la caloreta que fa allà! Dic allà perquè jo ara estic aquí, a Catalunya, on sí que pots trobar genuins Papas Noels (massa i tot que n'hi ha, no?). Doncs res, passarem uns dies per aquí, en família, recuperant pes, caminant tranquilament pels carrers semideserts, intentant no pescar cap refredat, posant-nos al dia de les coses que han passat per aquí (d'algunes, com el Barça, millor haver seguit desconectats), i a veure si ens podem trobar amb alguns de vosaltres si esteu per aquí també, que hem portat cacauets per tothom! Aquest mail serveix de nadala. Algun any en tornaré a fer alguna de més treballada, però aquest cop he encarregat la feina a uns elfs simpàtics, que han fet això que veureu si cliqueu aquí sota http://www.elfyourself.com/?id=1748335054 (a vegades estan de vaga)
Apa, bones festes!!! URI

17-12-2007 Coses al cap

2008-01-02T17:43:00.000+01:00

Una de les coses que de seguida em van cridar l’atenció del Camerun és veure tanta gent portant coses al cap, i no només paquets voluminosos, com els que estem acostumats a veure a les pel.lícules d’exploradors amb llargues fileres de criats, sinó tota mena d’objectes com els que podeu veure a les fotos.

El primer cop que vaig veure un noi amb una sabata al cap em vaig pensar que era un boig, però quan en vaig veure uns quants més per altres barris ja vaig entendre que eren venedors ambulants.

L’altre dia parlava de les dones que s’instal.len pel carrer amb les seves paradetes de menjars senzills. El complement són aquesta munió de persones que es passegen amb les seves mercaderies al cap, a l’espera de creuar-se amb algú interessat en comprar-li alguna cosa.

Les mercaderies més habituals són una espècie de donuts sense forat, molt bons, i que porten dins d’uns recipients de plàstic (els aprenents porten un recipient, però els experts n’arriben a portar tres a l’hora. Malauradament encara no n’he aconseguit fotografiar cap), però també sabates, roba, objectes decoratius diversos, altres coses comestibles…etc.

Aquest sistema de botiga mòbil em sembla fantàstic. Quan li vam demanar a la Rose (la veïna que té la llibreria sota el nostre pis) on podíem comprar candaus va dir-nos que ja els compraria ella quan passés algú que en portés.

La Same, la bibliotecària del centre cultural, m’explicava que uns deu o vint anys enrera no es vèia pràcticament ningú que portés coses al cap, i que ara és un fenòmen que va a més, i que això és un clar indici de que el país està en recessió econòmica.

Clar que no tothom que porta coses al cap és un venedor ambulant. És un sistema de transportar coses molt arrelat a tota l’Àfrica. Ja de petits s’acostumen a anar a buscar aigua i fer grans distàncies amb els pesats recipients sobre el cap. De més grans tenen el cos tan acostumat que poden portar objectes realment pesats, com mobles o troncs d’arbre.

A mi, quasi tant com la força que tenen m’admira el seu equilibri, ja que no necessiten ajudar-se amb cap mà. Tan sols un mocador enrotllat sobre el cap, per fer una bona base.

Jo ho vaig intentar un dia amb el pack d’ampolles d’aigua pensant que l’únic obstacle seria vèncer la vergonya, i em vaig adonar que era molt més difícil que això.

Hauré de començar per una sabata…

9-12-2007 ZOO

2008-01-02T17:10:00.000+01:00

El zoo de Yaoundé és minúscul i decadent. Hi vaig anar l’altre dia perquè un parell d’amics pintors havien rebut l’encàrrec de fer un mural amb tot d’animals a la paret exterior, i estava encuriosit per tot plegat, per veure’ls treballar (disposat a pintar amb ells) i de pas veure els animals.

El Joseph estava encaparrat en que jo havia d’entrar gratis, perquè estava allà per ajudar-los, i per pintar bé els animals què millor que veure’ls i fer-los fotos. Ja havia mig aconseguit convèncer els vigilants de l’entrada, però van dir que era el director qui havia de donar el consentiment, o sigui que cap a veure el senyor director, que ens va fer esperar una bona estona i total per dir-nos que les normes eren les normes, i que qui volgués entrar havia de pagar. El Joseph encara mantenia l’esperança que quan arribés la dona que els havia fet l’encàrrec (que no sé ben bé quin càrrec ocupava) ella ens deixaria entrar. Però com que aquesta dona ja feia una hora que hauria d’haver arribat, i aquí mai se sap quan passaran les coses, i com que total estem parlant d’estalviar-nos 2€, vaig decidir pagar-me l’entrada.

Però a vegades, a l’Àfrica, les coses no són tant senzilles com això perquè per portar càmara havia de pagar un suplement (això ho fan a molts llocs turístics) i no només això, calia tornar a anar al despatx del director perquè em donés un document conforme podia fer fotos. No m’ho podien haver fet els que venien el tiquet? Es veu que no, que sinó el director es deu aburrir.

Bé, no parlaria en aquest to si després hagués resultat que el zoo valia la pena, però és que a part de ser petit, amb moltes gàbies buides i mal cuidades, les reixes impedien fotografiar en condicions la majoria dels animals.

I a més, al final no vam ni començar el mural. La dona no es va presentar, i els meus amics no tenien el material necessari. Vaig dir que marxava. Joseph, que sempre se les enginya per encolomar la feina als altres, va dir que havia d’anar un moment al centre i que aprofitava que jo tenia cotxe, i va deixar als altres dos companys amb un llapis i un llibre d’animals amb l’encàrrec de fer un lleó i un mono.

Les fotos que adjunto són les úniques que vaig poder fer a través de les reixes, però amb una mica d’imaginació semblen fetes al mig de la selva.

De totes maneres, m’han dit que a pocs quilòmetres de la ciutat hi ha una reserva de goriles i ximpanzès que realment val la pena. Caldrà anar-hi a explorar, no?

3-12-2007 Kribi

2008-01-02T16:44:00.000+01:00

Diuen que per Catalunya ja comença a refrescar? Aquí tot al contrari, ja quasi no plou i cada cop fa més caloreta, i a la ciutat es comença a notar l’increment de la pols i la contaminació.

Es fa estrany passar el Nadal en aquestes circumstàncies. Si no fós per les quatre llums que han posat a una de les avingudes principals ni ens n’hauríem adonat que ja toca pensar-hi. Jo estic molt encuriosit per veure si hi haurà papa-noels negres pel carrer o què. I potser em podria presentar com a candidat a rei ros? L’altre dia vam anar a veure una obra de teatre en que hi havia actors blancs i negres barrejats, però es veu que faltava un actor blanc i un noi negre es va haver de pintar la cara. Si l’obra hagués estat bé encara, però va resultar terriblement dolenta, i això que l’entrada era ben cara i el teatre estava ple de gent refinada, fins i tot hi havia la ministra de cultura. La pobra es va haver de quedar fins al final, nosaltres ens vam escapolir a la mitja part.

Canviant de tema, aquest cap de setmana l’hem passat a Kribi, segurament el lloc més turístic de Camerun. Ha estat genial. Com que la temporada alta comença el febrer no hi hem trobat gaire gent.

No cal gastar gaires paraules per descriure el lloc tinguent les imatges que us adjunto. Platges i més platges pràcticament verges, poblets petits de pescadors, gent simpàtica i calmada...

La infraestructura turística encara està en un estat molt inicial. Comencen a apareixer petits hotelets tot al llarg de la costa, però com que el terreny és força irregular i molt boscós no és fàcil construir-hi (per sort). Encara no hi ha botigues pensades específicament pels turistes. Els venedors de souvenirs et venen a trobar directament a la platja, o als restaurants, però no es fan excessivament pesats.

És agradable estar una estona xerrant amb ells. Un pintor que tenia els seus quadres dispersats per l’hotelet on érem em va demanar que li portés un paquet de cigarrets quan tornéssim de sopar del poble. Després, tot agraït, ens va explicar que feia de guardià de nit, i que fumant la nit se li faria més curta. Parlant parlant, ens anava explicant en què consistia el seu treball, i ens va sobtar la manera de dir-nos, com si fós la cosa més natural del món, que a partir de les deu del vespre qualsevol persona que entrés de la platja cap a l’hotel seria considerat un intrús i que l’atacaria amb el matxet, fins i tot si fós el seu propi germà, perquè per davant de tot està la seguretat dels clients i la confiança que el patró (un francès) té dipositada en ell. Dèia “jo m’amago, i si algú entra jo tallo, xas, xas” tot fent una demostració amb el matxet. Li vam demanar si mai havia hagut de “tallar” i ens va dir que si, que en una ocasió que vigilava la casa d’un ministre havien entrat uns bandits, que se li van abraonar a sobre i el van ferir però que va aconseguir repelir l’atac “tallant, tallant”. Tot plegat fèia una mica d’esgarrifances, sobretot tinguent en compte que se’l veia un noi la mar de tranquil i agradable, que de dia pinta paisatges bucòlics i noies amb recipients sobre el cap.

L’aigua del mar de la costa camerunesa és molt calenta. T’hi pots posar ja de bon matí. És força tèrbola, per la sorra, que és molt fina, i poc salada, que a mi ja em va bé. Fora l’aigua, és molt agradable passejar per la sorra, que quan la trepitges fa un so com de trepitjar neu dura. Es poden fer llargues passejades sense trobar-te pràcticament ningú, i amb el bosc espès camuflant les poques construccions que hi ha.

M’agradaria tenir unes ulleres per explorar el fons marí. De moment és un terreny que queda per explorar, però quan veig els pescadors que surten amb les peixos, les grans petxines i cargolines… m’en venen moltes ganes.

Parlant de peixos i de gambes, ens hem passat els tres dies atipant-nos-en a base de bé. Te n’ofereixen per tot arreu on vagis, i els millors llocs són al port i a la platja, econòmic i acabat de sortir de l’aigua. Als hotels i restaurants no val la pena menjar-hi. En general la vida a Kribi és força cara (pels camerunesos, clar).

Vam estar a punt d’arribar a Guinea Equatorial, ens feia gràcia arribar a algun lloc on ens parlessin en castellà, però el camí era de terra i força accidentat, i teníem poca gasolina, i com que era la primera sortida amb el cotxe no vam voler arriscar.

El cotxe, el podeu veure a la foto, ens ha respost bé. A l’anada vam fer els 300 km sense quasi cap problema, però a la tornada, ens vam entretenir entre onades i gambes i vam sortir massa tard. Total, que a mig camí se’ns va fer de nit, i la conducció en aquestes condicions no la recomano a ningú. La carretera força estreta, els vorals de terra i un xic per sota del nivell de l’asfalt, amb un munt de gent caminant-hi esperant que algú es pari per portar-los. Molts dels cotxes que venien de cara porten les llargues, amb la qual cosa hi ha moments en que enlluernat no veus pràcticament res, i per colmo alguns avançen confiant que els altres ja s’apartaran. Sembla ser que els negres tenen por a la nit, i que corren inclús més que durant el dia per arribar com més aviat millor a casa.

El que és jo, procuraré no repetir l’experiència.

Quan vam arribar a Yaoundé vaig respirar, però allà va començar tot l’enrenou dels barris perifèrics que ja quasi havia oblidat després dels tres dies de calma i repòs. I quan ja estàvem al centre, un taxi que m’avançava per l’esquerra va voler agafar un carrer a la dreta i rrrraaaas, s’em va endur l’intermitent. Ni es va parar! Un taxista que venia al darrera em va dir somrient “c’est pas grave”.

Els problemes de l’anada van ser els “habituals”. Controls policials que sempre sempre troben una cosa o altra que no tens o que no has fet bé. Aquest cop ens vam enterar que havíem de portar un triangle i un extintor. Ens vam enfadar. És que sembla mentida. T’escarrasses demanant a tort i dret que ens diguin què cal portar per tenir-ho tot en regla i sempre acaba faltant alguna cosa. Vam estar ben bé un quart d’hora discutint (això ens han recomanat, que no ens deixem acovardir) però no és fàcil quan ells t’amenacen amb que es queden els documents. Al final un d’ells, que era jovenet, va cometre l’error de dir-me que per 10.000 FcFa podríem marxar. Es veu que no poden demanar diners explicitament. Encara no sé ben bé com va anar, però quan li vaig dir al cap que era trist que només pensessin en embutxacar-se diners, i no en fer un servei a la gent, ell em va dir “ah si? Nosaltres us hem demanat diners?” vaig dir que si, que un d’ells m’ho acabava de proposar, i misteriosament, al cap d’uns minuts ens va dir que d’acord, que per aquest cop podíem marxar.

Estic realment encuriosit per veure quines seran les properes “mancances” que ens trobaran.

Penso en el director de l’Institut Goethe, el Michael, un alemany encantador que he conegut recentment i que m’explicava que porta quatre anys treballant intensament a Yaoundé, amb un munt d’iniciatives culturals per fer, i que al principi tenia molta il.lusió, però que poc a poc s’adonava que és un xocar constant contra murs administratius. Diu que hi ha un excés de ministeris, i que aquests estan plens de gent apoltronada l’únic objectiu dels quals és que no s’els molesti.

Vaig conèixer el Michael el mateix dia que m’anava a entrevistar amb Mal Djan, que és el director d’Africrea, un espai cultural on va tenir lloc el taller de pintura i l’exposició, per parlar d’una possible col.laboració.

Jo ja hi anava perquè estant pel taller m’havia fixat en ell, en com parlava als joves pintors, però després, quan el Michael em va dir que era una de les cinc persones més serioses de tot Camerun em vaig acabar de decidir a col.laborar-hi. Però d’això en parlaré un altre dia, que encara són projectes…

També voldria parlar de la projecció d’una pel.lícula dirigida i interpretada per una camerunesa que va tenir lloc a una sala de la universitat, i de les reaccions dels joves que omplien de gom a gom la sala. La pel.lícula “Paris a tout prix” tracta d’una noia de Yaoundé que té el somni de sortir de la misèria i arribar a París. Primer es veu com uns estafadors li roben tots els estalvis que havien acumulat entre ella i la seva mare, després com ven tot el que li queda i intenta creuar la frontera en una barca, però també els atraquen uns bandits primer i la policia els atarpa després. Torna a Yaoundé i es prostitueix, passa penuries fins que al final reuneix els diners necessaris per pagar visat i bitllet. Finalment arriba a París, on ràpidament s’adona que allà les coses no són com s’esperava. Problema rera problema acaba un altre cop a la misèria, i és retornada a Camerun.

És una pel.lícula molt dura, i vam al.lucinar amb les reaccions de la gent, dels nois sobretot. Primer, com és lògic, aplaudint al sortir imatges de Yaoundé, però després, rient i mofant-se cada cop que hi havia alguna baralla o posant-se a favor dels estafadors, enfotent-se’n de les penúries de la protagonista…

Burles quan apareix un travesti (que és qui acaba ajudant més a la protagonista) i un esclat de visques i hurres quan aquesta aconsegueix arribar a París, com si no fós evident que no hi trobaria precisament un paradís.

El més curiós és que acabada la projecció hi va haver la sorpresa de que la directora estava allà, i va sortir a l’escenari a dir quatre paraules. La gent estava més pendent de fer-se fotos al seu costat i demanar-li autògrafs que d’escoltar-la… Ara, chapeau per ella.

Va, no m’enrotllo més, que es gasta el teclat.

22-11-2007 Holaa de nou

2008-01-02T16:17:00.000+01:00

Avui tinc unes quantes hores per davant que em reservo per escriure tranquilament, ordenar fotos, llegir…

Potser no us ho creureu, però aquestes dues darreres setmanes han estat una mica estressants. S’han ajuntat un munt de coses. Però ara sembla que la vida torna a recuperar el pausat ritme africà.

La casa ja comença a fer goig. Tenim “quasi tots” el mobles que vam encarregar (finalment, després d’un munt de contratemps que ja us explicaré).

També tenim cotxe (tota una altra aventura).

I finalment va concloure el taller de pintura. Divendres vam fer la inauguració de les obres, i… grata sorpresa! Vaig vendre el meu quadre! (adjunto foto, i no em negareu que ja té una marcada influència africana)

Pel què fa al taller, deixant de banda l’alegria del quadre venut, ha estat una experiència fantàstica i una enorme coincidència que tingués lloc només arribar al Camerun, perquè precisament tenia ganes de començar a contactar amb artistes d’aquí, veure com treballen, plantejar possibles col.laboracions… i és tot això i més el que m’he trobat.

He fet bons amics, i amb alguns d’ells segurament buscarem un taller per compartir, estil taller Gonzalià.

També he après a muntar-me les teles amb els materials d’aquí, des d’anar a comprar els taulons de fusta, portar-los a la fusteria a tallar-los, serrar-los al tamany del quadre, encolar-los i clavar-los, anar a comprar la tela, tensar-la i clavar-la al bastidor, preparar una imprimació, donar dos capes…

(com enyoro BarnaArt!!!).

Realment ha valgut la pena, sobretot pels joves pintors amb pocs recursos econòmics, però la veritat és que jo, les teles que necessiti a partir d’ara les encarregaré a Serge, un fuster que ens ha estat ajudant durant tot el taller, molt simpàtic i servicial, i que me les farà molt millor que si ho intento jo tot sol (fixeu-vos que clava els claus amb els dits, sense martell, i serra les fustes com si fossin barres de pa).

Per aquest noi, el taller ha estat una experiència potser encara més satisfactòria que per la resta. Poder abandonar durant dues setmanes la seva rutina de fustes i serradures i descobrir coses noves i treballar en un ambient bohemi i distès… A part, jo li vaig caure especialment bé. Em va dir que els primers dies es fixava en com pintava, i que el vaig motivar a fer el seu primer quadret.

I el dia de l’inauguració va ser ell qui em va venir a buscar (em va arrancar literalment d’on era) per presentar-me la parella que em van comprar el quadre. I després estava tant content que no parava de donar-me la mà cada cop que ens creuàvem per l’atapeïda sala.

Curiosament, els compradors, una parella de francesos (blancs) de mitjana edat, viuen molt a prop de casa nostra. Ja hem quedat que quan s’acabi l’exposició ens convidaran a sopar. I així sabrem més coses d’ells, que estic realment encuriosit.

Pel que fa als mobles, ja vaig comentar que els vam encarregar a un dels “petits IKEAS” que et trobes pel carrer. Això té aventatges com per exemple que et fas fer els mobles a mida, que te’ls porten a casa, i que no són molt cars.

Els inconvenients poden ser: que el dia que s’havia acordat per fer l’entrega t’enteris que encara no estan a punt, que necessiten una setmana més. Que passada una setmana t’enteris que encara necessiten uns dies més (trucant tu, és clar). Que quan t’ho portin, enlloc de ser al migdia com t’han dit sigui ja de nit, i que només et portin la meitat de les coses, en teoria perquè no els ha capigut tot al cotxe, i que ja ho portaran l’endemà. L’endemà t’enteres (trucant tu) que de fet encara no els tenien acabats del tot, però que ja ens avisaran. Aquí ja et comences a mosquejar, sobretot perquè (innocentment) ja els ho has pagat tot. Mentrestant t’adones que dels tres bastidors que havies encarregat per fer quadres no n’hi ha cap de recte (sort que ara tinc el Serge), i que el sofà, tot i que preciós, no és tan alt com vam demanar. Quan finalment venen a fer la darrera entrega t’adones que en canvi la taula és massa alta, o que la calaixera encara té el vernís fresc i una ratllada del transport. Per ells, tot plegat sembla ser força divertit. Diuen que com que igualment hauran de tornar un altre dia perquè s’han descuidat el taladro per penjar les estanteries ja portaran una serra i eines per acabar d’arreglar el que calgui. Quan envien un noi a penjar les estanteries resulta que unes les clava tortes i per unes altres no té els claus necessaris, i quan veus com serra les potes de la taula ja dones per fet que aquesta ballarà…

(continuarà?)

Santa paciència africana!

Per comprar cotxe, tres quarts del mateix. En teoria és facilíssim. N’hi ha molts pel carrer que estan en venta (el buscàvem d’ocasió). Un cop saps el model (Toyota Tercel), et passeges, i quan trobes un venedor de cotxes li dius què busques, i al cap de deu minuts t’aconsegueix un exemplar “nou de trinca”, acabat d’arribar d’Europa (des del Japó). T’el mires per tots cantons, et sembla un bon cotxe, avises un mecànic que t’han recomanat, arriba i a primer cop d’ull et diu que no t’el recomana, que ha circulat molt pel Camerun i que té el motor cansat. Això, o bé tot el contrari, et diu que està en perfecte estat, però aleshores et demanen un preu desorbitat.

Bé, finalment, com amb tot, si tens temps i et vas introduïnt en el tema, te n’acabes sortint.

Ja tenim el cotxe. Ni tan nou com hauríem volgut, ni tan barat. S’ha de fer més paperassa de la que ens pensàvem, i algunes reparacions per tenir-lo en condicions… Però si tot va bé, d’aquí un parell de dies ja no dependrem tant dels taxis i podrem ampliar notablement el nostre radi d’exploracions i descobertes.

I parlant d’exploracions, fa dos dissabtes vam fer una bonica excursió matinal (moolt matinal, vam sortir a les 5:30, abans i tot que el sol) al mont Febé, que ve a ser el Tividabo d’aquí.

Adjunto algunes fotos, pels que em demaneu postals més quotidianes.

Era una cosa que teníem ganes de viure i veure. Primerament per les vistes que hi ha de la ciutat, i després perquè és tot un esdeveniment. Moltíssima gent es posa el xandal, i fa la pujada (i baixada) caminant o fent footing.

Nosaltres hi vam anar amb la veïna Rose, que ens estima molt, i amb la seva “filla” Teresa (que sospitem que és més néta que filla). A cada moment ens paràvem per saludar algú o altre. És una dona molt popular.

A dalt vam menjar unes taronges, que per fora són verdes, però per dins són com les que coneixem. Si us fixeu darrera aquesta foto, hi ha un arbre de cacau, el producte camerunès per excel.lència. En les altres fotos podem veure persones fent exercicis en grups, amb monitors que van cantant, com acostumen a fer els soldats de les pelis americanes, uns nois jugant a futbol, l’esport que segurament més es practica a part del footing, i també una pintoresca galeria d’art.

I això és tot per avui. Si aquest missatge surt avui dimecres voldrà dir que hem pogut arreglar l’aparell de l’internet de l’ambaixada, que ha petat fa una estona quan ha caigut un llamp aquí a prop. En teoria ja ha començat l’estació seca, però es veu que aquí el clima també comença a estar trastocat, i encara cauen alguns xàfecs de tan en tant.

Molts records a tothom!

PD Com que avui és dijous vol dir que l’internet no es va poder arreglar i que envio el missatge des del centre cultural francès, que té molts més mitjans.

7-11-2007 Atelier

2008-01-02T16:01:00.000+01:00

Tot d’una m’he vist molt ocupat. El centre cultural espanyol ha organitzat un taller de pintura per a joves artistes camerunesos, de l’u al quinze de novembre, i m’hi he pogut infiltrar com a artista convidat.

És genial. Em porta records de quan fèia Belles Arts. Només cal veure les fotos. Cada dia, a les nou del matí, ens trobem a un local vell i atrotinat que ens ha llogat Africrea, una associació cultural, i fem tot el cerimonial de salutacions, de donar-nos la mà, demanar-nos si hem dormit bé… etc.

Hi ha bon rotllo amb els participants. Són vuit nois i dues noies d’entre vint i trenta anys, la majoria d’ells extrovertits i alegres. Alguns molt bromistes. De seguida m’han acollit la mar de bé. A tres d’ells ja els havia conegut a una exposició i els havia anat a visitar al seu taller.

L’objectiu del taller és per un cantó ensenyar tècniques per construir els bastidors i les teles (que sovint es fa de qualsevol manera), mostrar-los el ventall de pintures que resisteixen millor el pas del temps… i també altres qüestions més teòriques com el tema, la funció de l’art… etc.

(continuarà...)

28-10-2007 Pepe Gotera y Otilio, chapuzas a domicilio

2008-01-02T15:40:00.000+01:00

En principi, la universitat on treballa la Maite es fa càrrec de les despeses de la llum i també de les reparacions que calgui fer al pis. Sona bé, oi? Doncs bé, cada cop que avisem als tècnics amb la intenció que ens arreglin alguna cosa és un misteri el què passarà.

A vegades et diuen que vindran tal dia a les nou del matí, i quan els truques al migdia del dia en qüestió per saber per què coi no venen et diuen que és que han estat molt enfeinats o que tenen mal al peu, o qualsevol altra cosa…

Ara, no se’ls acut trucar per avisar-nos.

A vegades, després de molt remenar interruptors i endolls, que anteriors tècnics o inquilins van liar d’allò més, et diuen que tampoc és tan greu com està ara. És a dir, que des de la cuina podries controlar l’endoll de l’ordinador (cosa ben pràctica, no?).

Si insisteixes en arreglar-ho com cal resulta que el pressupost d’aquest mes s’ha acabat i que l’única possibilitat és que nosaltres ens fem càrrec del cost del material.

Si et fas càrrec del cost del material dones per suposat que una part dels diners van directament a la seva butxaca. I malgrat tot, et segueixes preguntant si seran capaços d’arreglar els estropicis.

Sembla ser que part dels problemes elèctrics que tenim són deguts a que algun veí espavilat ens té punxada la corrent. Això explicaria perquè tenen la llum d’un balcó encesa tota la nit.

Un altre cop vam demanar si podien ajuntar una mica unes anelles de ferro que hi ha a la porta d’entrada per poder-hi passar un candau ben gran. En aquell moment no tenien el material idoni i ho van venir a “arreglar” mentres nosaltres erem fora. Doncs quan vam arribar ens vam trobar que havien desplaçat l’anella incorrecta, i que no podíem obrir la porta per entrar al pis! Menys mal que aquell dia van poder venir de seguida a re-reparar-ho.

I nosaltres encara hem tingut sort. Les dues noies que s’han d’instal.lar al pis de dalt (la Iratxe, profe d’espanyol, i la Khadija, gestora cultural) que van arribar a Yaundé unes setmanes abans que nosaltres encara no hi poden viure, perquè estan pendents d’una sèrie de reparacions que els van “sol.lucionant” amb comptagotes i gràcies a molta insistència.
…

Simples anècdotes. La veritat és que ens sentim molt a gust al pis.

Aviat ens arribaran els mobles que vam encarregar. A la foto que adjunto es pot veure com n’estan fent uns de semblants.

A mi personalment, del pis, m’encanta la vista que hi ha mirant cap a l’oest. A part d’una bona extensió de ciutat, amb molta vegetació per tot arreu, hi ha les muntanyetes del fons (com els Montjuics i Tibidabos d’aquí, només que més abundants, encerclant tota Yaundé). I el millor, les formidables postes de sol que hi tenen lloc dia si, dia també.

20-10-2007 Cascades d'Eseka

2007-12-30T11:24:00.001+01:00

Doncs aquest dissabte ens vam apuntar a una excursió que ens va proposar el Vicente, el cònsul. A part d’ell, la Maite i jo, s’hi van apuntar la Khadija i el Phillip, que ja coneixeu de la festa de l’ambaixadora Amb el flamant tot-terreny del Vicente (però sense el seu xòfer, que no hi cabia, tot i que va demanar de venir amb tal de no quedar-se a casa amb els seus fills que es veu que són molt remoguts) ens vam dirigir cap a Eseka, a mig camí entre Yaundé i Douala, amb l’objectiu de trobar unes cascades misterioses, perdudes enmig de la selva, de les quals el Vicente havia sentit parlar. Arribats a la població d’Eseka, on vam notar que el clima és molt més xafogós que el de Yaundé, vam aprofitar per comprar quatre queviures i vam deixar enrera l’asfalt. Al cap d’uns quilometres, quan crèiem estar prop del lloc vam preguntar a una gent que tenia una cabana al costat de la pista i ens van dir que si, que anàvem bé, però que hauríem de deixar el cotxe allà i seguir a peu uns quatre quilometres per la selva. Com és habitual, dos nois es van oferir per acompanyar-nos, o més ben dit, ens van acompanyar. En aquest cas ja ens va anar bé. Possiblement ens haguessim perdut, perquè allò si que era la selva selva que tots tenim en ment quan pensem en Tarzans i goriles en la boira, i a estones amb prou feines si es veia el camí de tanta vegetació que hi havia. En alguns punts realment eren necessaris els matxets del nostres acompanyants, de tan ràpid com creixen les plantes, bloquejant el “camí”. De tan en tant també calia sortejar algun arbre caigut. Però en alguns punts creuàvem boscos de bambú, i aquí vaig al.lucinar amb lo enormes que s’arriben a fer, potser vint metres d’alt. I créixen com rams, un aquí, un altre separat uns deu metres, i un altre més enllà, i un altre… i enmig no hi creix res més, de manera que els bambús formen una espècie de bòvedes per les quals passes meravellat. Vindria a ser una mica com un bosc d’avellaners gegantins. A part, de no ser pels dos nois, segurament al passar per sobre dels nius de termites no ens n’hauríem adonat i no hauríem passat corrents per evitar que s’ens enfilessin cames amunt a velocitat vertiginosa, o ens hauríem acollonit al creuar-nos amb una serp vistosa però inofensiva o al sentir els sorolls inquietants del voltant, i el que és segur és que no hagéssim vist les cascades des dels tres punts diferents on ens van portar. Pel que fa a aquestes, no són com les del Niàgara. No destaquen pel desnivell del salt ni per l’amplitut. El que em va agradar d’elles és que te les trobes tot d’una. Quasi caus al riu sortint d’entre la frondositat vegetal. I trobar-te aquesta fúria marronosa tan a prop et fa sentir insignificant però al mateix temps t’hipnotitza i notes com t’impregnes una mica de la seva energia. Bé, del que ens vam impregnar és d’aigua, perquè a part dels propis esquitxos del riu en aquest moment va començar a ploure de mala manera. A cap de nosaltres ens va molestar. Estàvem tant suats i contents que la pluja va ser una atracció més. Ara, el camí de tornada va ser tot un espectacle. El que abans era un camí enfangat ara era un toll. Ja no havíem de preocupar-nos de les termites, però vam acabar de fang fins la cintura. Quan ens vam aturar a la població d’Eseka (que no fa gaire honor al seu nom) a prendre uns refrescs a un bar, la gent ens mirava com si no hi toquéssim, de bruts com anàvem. Curiosament, a l'arribar a casa, desitjant dutxar-nos, ens vam trobar amb l’aigua tallada. Aquestes coses ja les té Àfrica.
PD Us hi esperem!!!

17-10-2007 Pis

2007-12-30T10:59:00.000+01:00

Ja fa més de tres setmanes que estem per aquí.
Avui us explicaré una mica com van les coses pel pis.

Ahir al matí, passejant pel centre, vam topar amb una botiga amb un munt de coses per la llar. Va ser un regal caigut del cel perquè hi vam trobar objectes introbables tals com una cortina per la dutxa o una fregona amb la seva galleda! Després, més enllà, hi havia un “tot a 1.500Fc” (poc més de 2€) on també vam comprar diverses coses per la llar. I és que al nostre barri hi ha un parell de supers, però molt minis.

Ara estem començant l’etapa de decidir on va cada cosa i quines coses fan falta.
Per exemple, hem decidit posar un sofà ben gran i comfortable, per fer bones migdiades, però també per quan vinguin visites i fem cinefòrum...
Doncs aquí no hi ha IKEA, sinó una cosa molt millor. Vas al barri dels artesans de mobles, vas mirant els diferents locals, amb la gent treballant a l’aire lliure, i els mobles exposats de qualsevol manera per la vorera, et decideixes per un d’ells i els expliques el que vols. Aleshores et treuen el catàleg d’IKEA d’enguany, i et demanen que especifiquis el model, dimensions… Amb la ventatja que pots fer els canvis que vulguis. Després ve el moment del regateig, que sempre és millor si algú abans t’ha orientat sobre els preus habituals de cada cosa.
Nosaltres hem anat a parar amb un artesà que ens ha semblat honest. Fins i tot ens va acompanyar a una botiga on venen tela bé de preu, per fer les fundes dels coixins.
Aquí tot pot ser personalitzat! El meu coixí de dormir, per exemple m’el van fer al carrer en 5 minuts, rebentant-ne un de gran i cosint-lo a la mida que els vaig dir. Per quatre rals et fas un vestit, unes cortines, el què sigui.

I res, ens hi sentim a gust al nostre piset.
Dormim bé, tot i que potser canviarem el matalàs, que és d’espuma i es noten les fustes de sota. Però durant la nit no hi ha ni un soroll!
La cuina no és cap meravella, però tenim fogons, nevera, i dos piques, i la majoria d’àpats ja els fem a casa.
Del menjar ja en parlaré un altre dia. Gana no passem, però amb algunes coses curioses sí que ens trobem, com per exemple fer-nos la llet cada matí, que la comprem en pols ja que és molt més barata.

A part de mobiliari, falta rascar un munt de taques de pintura que hi ha per tot arreu, però com que el pis és enorme ho anirem fent poquet a poquet.
També ens ha de venir l’electricista a resoldre uns “problemillos”. Hi ha diversos interruptors creuats entre ells, de manera que a vegades des de la cuina s’encenen els llums de la sala, i després hi ha un interruptor que encén el llum del balcó o bé el del menjador, però sempre queda encès un dels dos!!! La veritat és que com que nosaltres no hem de pagar l'electricitat, la cosa fa una certa gràcia.
Tenim també una pugna amb alguna cucaratxa, unes vespes i unes formigues que pretenen reclamar el pis com a seu….
Cosetes que ens donen vidilla.

Ah, i ahir a la tarda ens vam posar a decorar una paret, i mig en broma mig en serio deu ni do l’obra que va sortir! Us adjunto la foto, perquè opineu.

Salutacions!!!

15-10-2007 Tres esdeveniments

2007-12-30T10:41:00.000+01:00

Hola a tots!

Avui us explicaré tres esdeveniments en els que ens hem vist immersos aquests darrers dies de tardor africana.

El primer va ser el divendres passat, 12 d’oct, dia de la hispanidad. Hi va haver recepció oficial a la residència de l’ambaixadora espanyola. Ja ens havien avisat que hi hauria un munt de personalitats. Les noies fèia dies que havien encarregat vestits. La mansió, al barri ric de Yaundé, evidentment. El dispositiu policial de rigor, havies de passar entre un corredor de soldats, i a la porta de la casa havies de saludar a l’ambaixadora (que parla català), el primer secretari, la seva dona i la cancillera (la Nieves, una noia amb qui ens fem molt). I mica en mica van anar arribant les personalitats, com a la cançó del Sisa: diplomàtics, ambaixadors, clergues (un parell de bisbes i fins i tot el nunci del Papa!), algun ministre, enginyers sense fronteres i altres cooperants (un munt de catalans, un dels quals coneix el Ferran ;-) cosa que ja m’esperava, i una noia d’Olot, que sempre fa gràcia trobar gent de prop dels teus orígens). En fi, una munió de gent ben interessant. Ja vaig poder fer alguns contactes per tal de començar-me a moure pels cercles artístics camerunesos. Per cert, quan va sonar el “que viva españa” em vaig fer el despistat i vaig desaparèixer uns minuts…
Al acabar la recepció semblava que ja eren les tantes, i només eren les 23h!!! Un grupet vam decidir anar a un local on feien jazz, però allà una de les noies de l’ambaixada (no diré quina, però surt a la foto) anava tan borratxa que va començar a vomitar, i ens la vam haver d’endur, donant per acabada la nit.

L’endemà, el Phillip, secretari del centre cultural, (surt a la foto que adjunto, i per cert, té molt d’èxit entre les noies espanyoles) inaugurava una botigueta de jocs de play station i lloguer de devedés de pelis “pirates”, al costat de casa seu, en un barri molt més modest. Va ser un acte molt més íntim que el de la vetllada anterior, però també va estar bé. Sobre els gustos d’aquí: bàsicament jocs de futbol i pel.lícules d’acció oriental i herois musculats.

El diumenge vam fer una bona caminada per la ciutat, per anar-la coneguent. De casa a la ambaixada, per exemple, hi ha tres quarts d’hora anant xino xano. Ja no tenim tant la sensació de tenir constantment tot d’ulls clavats en nosaltres. I no ens sentim gens avassallats. Però diu la Mayte que quan va sola és força diferent, i que li fan tota mena de comentaris i propostes.

I aquest dilluns al matí hi ha hagut presentació oficial a la universitat. Ha estat un acte apoteòsic, a un amfiteatre atapeït de gom a gom d’estudiants de primer curs (uns dos mil, mínim). Nosaltres hem arribat puntualment a les 11h, que és quan havia de començar la cosa, però tot i que la sala ja estava plena dels estudiants allà no hi havia cap professor. Han començat a aparèixer al cap de mitja hora, i potser a les 12h ja hi eren quasi tots i han pogut començar els discursos. Semblava que fós més un míting de polítics que una presentació de professors. Cada cap de departament ha aprofitat per tirar-se tantes flors com ha pogut. La veritat és que alguns despertaven passions entre els estudiants, que obviament ja els coneixien, potser per ser personatges públics.M’ha cridat l’atenció que durant el discurs final del rector, que parlar parla molt bé, incorporant algun acudit de tan en tant, un alumne d’entre la massa ha fet una gràcia en veu alta, i ell se li ha adreçat amb tota naturalitat, dient que és fàcil dir certes coses amagant-se entre la multitut, i a partir d’aquí ha fet tot un discurs sobre la disciplina, i que a la universitat no es va a jugar, i que ells (els professors) seran els seus pares i mares i germans grans, i que saben el què els convé als alumnes…
El cas és que al finalitzar m’ha sorprès l’ordre amb que ha sortit tothom de la sala, deixant sortir primer al professorat (que realment tenien més pinta de ministres que altra cosa).
Tinc ganes d’anar a l’aula d’arts plàstiques, que també n’hi ha, a veure què hi fan… Però al ritme que va tot potser no comencen fins d’aquí dues setmanes!!!

Vinga, salut i fins aviat!!!
Records camerunesos

07-10-2007 Limbe

2007-12-30T10:15:00.001+01:00

Holaaaaaaaaa!
Aquest cap de setmana hem estat a Limbé, a la costa, just al peu del volcà anomenat Mont Camerun, de més de 4.000 m! El lloc és paradisíac i tranquil, i més en contrast amb la bulliciosa ciutat de Yaundé. La vegetació és exuberant i variada. Diu a la guia que és un dels llocs més plujosos del planeta (comprovat!). El verd contrasta amb la terra negra, del volcà, i a les platges, l’efecte de la sorra negra i el bosc quasi a tocar del mar és espectacular. A part, potser per la pluja, i potser perquè les platges tampoc són tan abundants degut a que el terreny és força abrupte, la zona està poc explotada turísticament, la qual cosa ja ens agrada a un cert tipus de turistes. Així, és possible trobar-te amb petits poblets de pescadors completament camuflats entre el mar i la selva, on entren ganes de quedar-s’hi a viure, si no fós per la duresa del seu tipus de vida. En un d’aquests poblets ens volien vendre una tortuga de mar acabada de pescar. Me l’hagués endut, però no cabria a la banyera. Ens van dir que una cosa que els faria falta realment són ulleres de submarinisme i fusils de pescar, per aconseguir els millors peixos. A Limbé vam aprofitar per menjar peix a la brasa. Mmmmmm… que bo! Hi ha un munt de paradetes al carrer on tu mateix tries el peix o marisc que més t’agrada, negocies el preu, i te’l fan al moment. Juntament amb el peix, cada cop ens anem llançant més a comprar menjar als venedors ambulants que et trobes pertot, especialment a la carretera, en els abundants peatges, on has de parar per nassos. Quina diferència amb els viatges en cotxe al nostre món, on com a molt et pots topar amb un netejavidres o algú venent kleenex molt de tan en tant! Aquí a Camerun no pots pretendre fer un viatge de 300 km sense haver d’aturar-te almenys 5 o 6 cops, pels peatges, per algun embús en algun poble, per algun accident (que assenyalen amb matolls d’herba al mig de la carretera, enlloc del triangle), per algun forat a la carretera (no tants com em temia), o el pitjor, algun control de la policia, que també ens hi hem trobat, i quasi sempre troben un o altre motiu per embutxacar-se alguns bitllets d'estranquis. Doncs ens sentim ja molt integrats per aquí. Queda moltíssim per anar descobrint, cosa que anirem fent, i en la mesura del possible explicant-vos-ho (no sempre funciona l'internet). Ja tinc algunes fotos penjades, sobretot d'aquest cap de setmana. Les podeu veure a les següents direccions: www.spaces.msn.com/byuri
http://www.flickr.com/photos/oriolarumi/

Cròniques del Camerun

2007-12-29T21:29:00.000+01:00

Hola amigues i amics! Aquí seran narrades les aventures de l'Oriol Arumí al Camerun