El Quartier Fouda

Ja vaig fer una crònica dels veïns del darrera, ara toca mostrar el cantó de davant, el carrer anomenat Fouda, en honor a una clínica que va fundar per allà prop un metge amb aquest nom. Vam estar de sort amb la ubicació del pis. Ja que ens tocava viure a ciutat almenys que fos un bon observatori de la vida d’aquesta, i així ha estat, perquè el carrer Fouda és un carrer on hi ha una mica de tot. És una zona on rics i pobres estan bastant més barrejats que en altres barris. Al costat mateix, per exemple, hi teníem un hotel dels importants, i just al davant una residència d’un ministre molt ric, ben amagat rera uns murs altíssims. Per darrera d’aquesta residència, dominant tot el barri, hi ha l’estadi de futbol, la guarida dels lleons indomables, que per cert, al final em vaig quedar amb les ganes d’assistir a un partit amb l’Eto’o i em vaig haver de conformar veient passar la riuada d’aficionats primer pujant cap al camp, i després baixant enfervorits, celebrant la victòria, omplint taxis i motos fins a uns límits impensables.

El carrer Fouda, i en això no es diferencia dels altres, es comença a omplir de vida cap a les 5 del matí i cap a les 7 de la tarda, quan el sol ja s’ha post, es va buidant de gent i de cotxes fins que queda pràcticament desert. Durant la nit només s’hi aventuren quatre gossos, alguns grups de borratxos cridaners i algunes noies que fan guàrdia a les portes de l’hotel per si pesquen alguna cosa. L’amenaça de trobar-te algú armat amb un matxet fa passar les ganes de sortir a passejar.

Però de dia tot canvia. No diré que sigui molt agradable passejar sempre amb la sensació que tots els ulls t’estan seguint, però la gent en general és amable i extravertida, i el clima convida.

El recull d’imatges que us ofereixo avui les podria haver pres perfectament en un sol dia. Com que jo pintava just al costat de la finestra m’hi he passat hores i hores desviant la mirada cap a fora, amb la càmera a punt, observant la gent, i després de quasi dos anys encara no me n’havia cansat de tanta varietat i històries que tenien lloc davant dels meus nassos. Hi ha hagut fets més puntuals i irrepetibles, com un cop que un boig anava caminant pel mig del carrer, en hora punta, amb gran perill per la seva vida, i cada dos passes es senyava mirant al nord, després cap a l’est, cap al sud i cap a l’oest, feia dos passes més i tornava a repetir el ritual. Si algun cotxe se li encarava i el pitava ell que s’agenollava, com un torero davant del brau i no es movia fins que el cotxe s’apartava. Potser feia mèrits pensant en la imminent visita del Papa Beneit XVI, tema que mereixeria tot un capítol a part.

Al principi criden l’atenció els venedors ambulants, que passegen la mercaderia amunt i avall, molt pràctic per qui treballa i no té temps d’anar de compres. Encara recordo, els primers dies, que li vam demanar a la veïna on havíem d’anar per comprar un candau, i ens va respondre amb un misteriós “a les 11” que no vam entendre fins que als volts de les 11 va passar el ferreter ambulant i ens en va vendre un. També sobta tota la gent que porta coses al cap, i no només coses per vendre, qualsevol cosa que pesi una mica prefereixen dur-la al cap abans que a pes de braços. Potser és pràctic, però es veu que de vells tenen les vèrtebres destrossades.

També sobta veure els embussos de trànsit que es produeixen de la manera més absurda. Normalment comencen amb un cotxe o camió que decideix fer un canvi de sentit així per les bones, durant uns segons aturen el trànsit d’un i altre carril, els cotxes que venen de més lluny al veure que els cotxes de davant es paren decideixen avançar pel carril de l’esquerra, tan els de dalt com els de baix, i és clar, quan el cotxe que girava acaba la maniobra es troben tots els carrils completament atapeïts i allò no hi ha qui ho desembussi perquè tots volen ser els primers en passar.

Hi ha personatges més o menys habituals, que a còpia d’anar passant dia rera dia es fan familiars, com per exemple els suposats clients de la llibreria de Mamam Rose, que nosaltres estem convençuts que és una secta encoberta perquè no hem vist mai ningú que hi entrés a comprar res. També vèiem captaires, que acostumen a vestir de manera estrafolària. Grupets de nens, alguns anant o tornant de l’escola, amb l’uniforme i agafant de la mà els germans més petits, i altres menys afortunats venent cacauets, però que tot i la duresa de la seva vida no desaprofiten les ocasions de jugar i riure. Aquests darrers sempre s’aturen a contemplar bocabadats les limusines que hi ha permanentment aparcades a baix, a disposició de rics amb ganes d’exhibir-se, que no en falten. De fet pràcticament tothom se les mira, i molts s’hi aturen per fer-s’hi fotos.

També es veu, de tan en tant, el lamentable espectacle d’un noi insultant i amenaçant una noia. Pegar la dona i els fills és el pa nostre de cada dia (i un dels motius pels que les negres desitgen trobar marit blanc). Jo un cop em vaig interposar entre un home que anava força begut i la seva “companya”, quan ja l’estava pegant de valent, i no només vaig haver de patir les seves amenaces sinó que vaig poder comprovar com cap dels veïns que estaven per allà a prop em venia a ajudar. És més, encara em vaig haver de sentir dir que no convé immiscuir-se en la vida dels altres. Pobres dones…

Un cop també vaig veure com a un moto-taxista li robaven la moto en un instant que aquest es despistava comprant alguna cosa, i impotent es posava a cridar i plorar i es tirava per terra desesperat, perquè probablement aquella moto que encara estaria pagant era la seva única font d’ingressos.

Però en general és un carrer tranquil, molta gent de pas, la majoria a peu o taxi, pocs cotxes particulars, i molts venedors ambulants que van fent la ronda.

Dóna gust asseure’s a mirar mentre paladeges un tros de pinya ben dolça i fresqueta!

Us convido a mirar les imatges que us hi transportaran pero uns instants!

per veure les imatges cliqueu aquí


Si algú sap com afegir una presentació de diapositives al blog que m'ho digui siusplau, que jo encara no me n'he sortit. Gràcies!

Comiat

Les cròniques que vinguin a partir d'ara ja estaran escrites des de Catalunya, que ja hem retornat i comencem un nou capítol vital. És curiós com de ràpid es pot passar d'una realitat a una altra, entres a un avió mig barallant-te amb els quatre darrers camerunesos que et posen traves amb l'equipatge, fas una becaina d'unes quantes hores i et despertes en un lloc on la primera impressió és que la gent d'allà, molt cordial, té problemes de pigmentació a la pell, excessivament blanca, i on tot brilla, i hi ha miralls per tot arreu, fins i tot el terra sembla un mirall enorme, i en fi, ja us podeu imaginar, és com anar a parar al futur (o venir del passat, ves a saber)

Per avui tinc preparades unes quantes fotos de les festes de comiat que vam fer al nostre pis, la primera amb els amics pintors i la segona, la que va ser la rematada final i que també va servir com a exposició dels quadres fets durant aquesta etapa africana, amb un popurri de gent diversa i variada que anava des dels veïns, gent de l'ambaixada, professors i alumnes de la universitat, unes quantes monges, una sel·lecció d'expatriats catalans i francesos, i algun que altre autòcton-espavilat-autoconvidat, que d'aquests mai no en falten.

Dels amics pintors, a qui aviat dedicaré una crònica del taller que va tenir lloc per segon any consecutiu i que ens va tornar a reunir, què puc dir sinó que els trobaré enormement a faltar, amb la seva alegria, les seves bromes que al final començava a entendre, la seva imaginació per pintar amb uns materials de baixíssima qualitat, la seva set de coneixement (i de cervesa)...
Si viure de la pintura ja és complicat a Europa imagineu-vos a l'Àfrica. El nivell de vida de la població ja és baix de per si, però és que a més el material de belles arts és com tres vegades més car que a Barcelona, per això van aprofitar tan com van poder l'haver-me conegut per fer-me encàrrecs sobretot de tubs de pintures, i poc abans de marxar els vaig oferir alguns dels artilugis que faig servir a preu d'ocasió, així algun d'ells se'm van quedar el cavallet plegable, el projector, pinzells, vernís, bastidors, trípode... i així jo vaig poder viatjar més lleuger de pes.


Com podeu comprovar, hi havia molt bon rotllo

Tot seguit, per parlar de la festa final passo la paraula a la Mayte:

La festa final, la festa final… mmmmmm… Doncs sí! Vam decidir llançar la casa per la finestra i fer una soirée en tota regla amb tota la gent coneguda i propera, menys la Huguette a qui vam trobar bastant a faltar. Sort que hi havia els seus quadres!

Del menjar se’n van encarregar la “criada” de la Same i una altra noia. Menys mal perquè al final vam comptar festa per unes cinquanta persones. La Same, que està molt acostumada a muntar saraus d’aquest i altres tipus, és una gran amfitriona, ens va aconsellar molts menús camerunesos però al final nosaltres vam decidir-nos per un de més internacional, donat que havia de venir gent bastant diversa. Amanida variada, tota ben combinada, arròs amb una salsa de samfaina camerunesa exquisida i pollastre rostit. D’altra banda, la mare del Kevin, va fer el Koki, uns dels plat més emblemàtics del país, fet amb mongetes blanques, oli de palma i acompanyat amb plàtan bullit i mandioca. Tota una bomba que ens encanta tot i que no és gaire digest. Nosaltres ens vam encarregar de comprar vi, birres, alguns refrescos, els clàssics cacauets i quatre patates pels primers que arribessin.

La festa començava A PARTIR de les 18h30, tindríem temps suficient per muntar-ho tot tal com ho havíem previst: espelmetes a l’escala des de l’entrada fins la porta, el menjar tot posat en safates llestes per servir, bona musiqueta d’ambient i nosaltres amb les millors de les nostres gal·les fent de bons amfitrions i parlant amb la gent. Tot aniria bé, al cap i a la fi, tothom ens coneixia i a més hi hauria la Same per ajudar-nos amb el servei. Doncs... res va sortir com el previst, és clar, estem al Camerun, pensava però tot i amb això hi confiava... A un quart ja van aparèixer els primers convidats, que no van ser precisament la Same i les seves noies... Brrrr, jo estava dels nervis, havíem quedat a les 17h00 per organitzar les taules, el menjar i la soirée... A les 17h15 les vaig trucar i em van dir el típic “on arrive”, que, vol dir literament, ja hem sortit i estem arribant... Sort que no els vaig fer cas perquè vam tenir temps d’anar a buscar el Kevin i el menjar de la seva mare. Vam tornar a casa i vam començar a organitzar una mica l’espai, jo cada cop més nerviosa perquè la Same i les noies no donaven senyals de vida i ja els primers convidats començaven a desfilar. A sobre, el Kevin, que és extremament sincer, em va dir que hi havia molt poc beure a la nevera, que la gent voldria emborratxar-se i que ell s’oferia a anar a comprar-ne més al bar del costat. Em va deixar flipant... vaig pensar, mira tu, si la gent no està contenta que se’n vagi... que no tinc ganes d’aguantar borratxos! Els camerunesos quan beuen, són molt pesats i els dóna per parlar de Déu, dels diners, de lo bons que són o de la seva identitat africana... Això pensava jo en aquells moments d’histerisme embarassat, ara ho veig amb certa nostàlgia!

Continuem: Els primers en arribar van anar al balcó del saló, a veure la magnífica vista i sort que l’Uri sap fer molt rebé aquestes coses de rebre la gent, perquè ben cordial i serenament (no com jo) va atendre’ls i contestar les preguntes que li feien dels seus quadros. El menjar no arribava... A tres quarts la gent ja era nombrosa, primer van fer cap els blancs “rics” (possibles compradors de quadres de l’Uri) i jo, la veritat, tenia ganes d’atendre la gent i mostrar la meva panxa com Déu mana i no estar a la cuina preparant les safates i queixant-me amb el pobre Kevin, que només feia que riure i demanar que quan trauria el beure. Vaig tornar a trucar la Same i abans que li posés el crit al cel i amb un bon grapat d’excuses em va dir que ja arribaven.... Aquell cop era veritat. A les 19h van aparèixer per la porta, quan la sala ja estava ben bé de gom a gom. No vaig ser capaç de fotre-li la bronca de tant com es va disculpar, dient que havien tallat el trànsit perquè la dona del president Biya havia sortit i, és clar, és que aquestes coses passen al Camerun!

La soirée va anar molt bé, hi havia gent de tot tipus: el veïnat va ocupar la zona propera al menjar, tot i que fins que no va estar tot posat i jo vaig animar la gent que ja podien atacar, no van començar a “devorar”. Ara estaven molt calladets, miraven la gent des de les seves posicions assegudes i bevien dissimuladament les birres que anaven sortint. Mamam Rose, que és la “mamam” de l’edifici estava ben contenta amb el seu vestit de gal·la, la seva princesa ben maca, la Thérèse, i anava parlant amb la gent que se li apropava per saludar-la i preguntar-li qui era. El mecenes de l’Uri li va dir que la propera dona africana que havia de pintar hauria de ser ella i mamam Rose, tota espontània va respondre “Tu penses que amb lo vella que sóc em voldrà pintar, o què”

M’agrada molt aquesta sinceritat tan espontània que té la gent al Camerun tot i que a vegades siguin una mica tallants. Com anècdota: els dies d’abans a la festa vam anar al mercat de Mokolo amb la Same i quan la gent em veia em deien graciosament: “Fatiguée blanche, qui t’a fait ça”. Nota: a les embarassades les anomenen “fatiguées” i amb el “ça” es referien a la panxa grossa. Quin fart de riure.

Els blancs, apart que no van menjar gaire, van marxar ben aviat, potser perquè ja preveien que la simbiosis d’alcohol, jovent universitari (hi havia alumnat meu) i cerveses podria explotar d’un moment a l’altre i ben cordialment van anar marxant. Les monges van ser el punt d’atenció i això que no van portar les guitarres! Tothom ens preguntava que qui eren, de quina congregació, què feien al Camerun i algun bromista deia que l’Uri les podria agafar de models per fer els seus quadros de noies despullades. Per què no? La verge Maria bé devia donar-li el pit a Jesús, no?

Música, no va faltar, els de teatre, encapçalats pel Kevin i pel Fabris, el veí més espavilat que tenim, van ocupar-se’n i ho van fer força bé perquè van anar combinant música africana amb europea i espanyola i ballaven al seu estil al bel mig del saló. Estic segura que si haguessin tingut un micro haguessin animat tothom a dir unes paraules.

També van venir algunes noies de l’Oyenga, la profe de ball que, com diu la Nieves, mou el cul com si estigués separat del seu cos, la Princes i algun altre que es va col·lar... no van venir els musculmans rastes perquè volíem una soirée tranquil·la per no pertorbar ningú, i sobretot l’Eric, no ens venia de gust ni timbals ni excessos. Aquests van estar pràcticament tota la nit al balcó, amb les birres, les cigarretes, altres succedanis i les converses transcendentals. Al final de la festa va venir el company de la Princes a buscar-la i al veure els quadres de l’Uri va al·lucinar. Tot ell sembla un lleó, tot i que, em sembla que, fora del seu regne passa bastant inadvertit malgrat les rastes que porta. Va fer fotos de la Princes posant davant del “seu” quadro, ella es sentia tota gran i important de ser admirada per la gent que quedava, excepte quan el seu lleó va començar a fotografiar compulsivament tots els detalls de les altres noies pintades!

En general, va anar estupendament, tothom va estar content i alegre, parlant de tot i res, rient, menjant, ballant, apurant les últimes birres (sort que no en vam comprar més!). La Dene ens va ajudar moltíssim amb tot i la Same també, fins i tot ens va oferir que la seva criada es podia quedar a dormir perquè l’endemà fes tota la neteja. Li vam dir que no calia, li vam pagar el que pensàvem que era just per tot el que havia fet i va marxar ben contenta perquè en realitat no s’esperava res. Va sobrar bastant menjar que al dia següent vam donar a les veïnes.

Els dies següents van ser entre tristos i estressants. Però això us ho explicarem en una altra crònica d’etapa post camerunesa.

L'hàbit fa el monjo? 2a part

Amplio el reportatge de les vestimentes amb unes fantàstiques fotos que m'ha passat la Khadija, que sempre es cola per tot arreu.
La veritat és que m'encanta com vesteixen els camerunesos. La barreja entre tradició i influències de modes occidentals dóna molt de joc.
Comencem el recull amb un típic grup de dones que celebren algun fet amb vestits fets d'una mateixa tela, en aquest cas es tracta del dia de la dona de l'any passat.



A continuació un toc de color i fantasia que ens aporten les Bororó del nord, on destaquen per la seva coqueteria enmig d'una majoria musulmana.

I finalment uns quants exemples més perquè us pugueu acabar de fer una idea.
No deixeu de mirar amb detall el següent personatge, un fotògraf, que van conjuntat fins i tot amb la moto
























I la més bonica de totes...

Obama

Una simpàtica mostra del fenomen Obama.
La foto no té gaire qualitat perquè és d'aquestes que faig mentres camino, per no cridar l'atenció, però el més graciós (i kitsch) és que l'artista ha pintat una segona bandera americana en una de les dents del president

El balcó del darrera

Els nostres balcons del darrera tenen unes vistes privilegiades. Encarats a ponent, ens ofereixen magnífiques postes de sol, especialment en època de pluges quan els núvols són més variats. Ara que estem en època seca el que es veu quasi cada tarda és un sol rogenc i perfectament rodó que es pot mirar a simple vista i que es va fonent dèbilment fins a esvair-se inclús abans d’arribar a l’horitzó.

Això pel que fa al cel, a la part de sota d’aquest hi tenim una gran panoràmica dels barris que ens envolten, amb el palau presidencial, palau de congressos i hotel Mont Febé dominant-ho tot des dels turons més alts. La resta d’edificis construïts sense ordre ni concert van ocupant tots els espais que queden disponibles. A vegades, degut a aquesta mala planificació i control les autoritats han de tirar a terra barris sencers, i ho fan sense gaires contemplacions. A la foto panoràmica no es veu amb suficient detall, però just a la dreta de l’arbre central, darrera els edificis de l’estació de tren, hi ha un d’aquests barris afectats que fa un parell de setmanes va quedar reduït a runes.

Molt més a prop, just a sota de casa, hi tenim uns veïns que vindrien a ser l’exemplificació del camerunès mitjà-alt, i que són objecte del reportatge d’avui.

En la imatge de dalt observem un pla general de la casa i el pati al capvespre. Aquesta es compon de dues peces, ja que es tracta d’una família poligàmica, i en la gran hi viu la primera senyora i en la petita la segona amb les seves respectives proles. És difícil saber qui és qui en una família africana, sempre hi ha tant moviment de gent que arriba i que marxa que després d’un any i mig tot just ara comencem a poder distingir uns i altres.

És difícil també deduir les ocupacions del cap de la casa i resta d’homes. Darrerament sembla que treballen amb un parell de camions, camions que ens acostumen a despertar cada matí a les quatre i mitja, abans i tot que els galls o imams que canten des de les mesquites, quan els homes els engeguen per sortir a treballar i a vegades els deixen una bona estona en marxa. Però abans del negoci dels camions també sembla que s’han dedicat a la compra-venda de cotxes, cosa que explica que sempre n’hi ha dos o tres de permanentment aparcats, alguns ja quasi fossilitzats i perfectament integrats en la vegetació. Vegetació que tot i semblar males herbes deu ni do el profit que en treuen. Quasi sempre hi ha blat de moro plantat, i els dos arbres són un bananer i si no m’erro un mango.

Al cobert del fons a vegades hi crien pollastres, i durant un parell de mesos hi ha les llums permanentment enceses mentre els centenars de pollets van creixent tot piulant, cosa que crida l’atenció dels corbs de coll blanc, que es reuneixen en gran nombre, famolencs, al pati.

Observeu que en primer terme a l’esquerra s’hi acumulen les deixalles, orgàniques i no orgàniques. A vegades fan un forat i ho enterren, però al cap de poc es van acumulant una mica per tot arreu, fins que un bon dia li encarreguen a una de les nenes de menys rang que faci net, i ha de fer un munt de viatges al contenidor del barri, que tenim a uns dos-cents metres de casa.

A mi em crida l’atenció especialment el fet que els nens petits es passen totes les tardes jugant pel pati, autèntic paradís de mil aventures on sempre troben alguna cosa o altra amb la que distreure’s, no especialment higiènica, però si imaginativa. Molt sovint canten, exploren, es tiren pedres amb els veïns a través dels murs, ens criden “le blanc, le blanc” si ens veuen sortir al balcó… Ara bé, xoca la poca atenció que els grans dediquen als petits. No se’ls veu mai parlant o jugant amb ells, i així no és estrany que totes les il.lusions i alegries que aquests demostren tenir s’acabin esvaint mica en mica.

Un altre moment en que el pati cobra vida és quan celebren alguna cosa, especialment els diumenges, i les dones de la casa i altres que s’hi apunten preparen els àpats en grans cassoles, i s’hi passen bona part del dia, cuinant i fent safareig a parts iguals.

Els homes apareixen poquíssim, acabada la jornada de treball a mitja tarda aparquen els camions i van a fer temps a algun dels bars del carrer. De tan en tant si que es posen les piles i fan reformes al cobert o arreglen les destrosses que fa el fang quan plou a bots i barrals i que acostuma a inundar-los tot el pati, el que em porta a pensar que aquí pràcticament només es treballa quan no hi ha més remei, i quasi no es plantegen fer obres destinades a evitar coses que és ben previsible que acabin passant.

I aquest ha estat un cop d’ull als nostres veïns. Com ens deuen descriure ells a nosaltres?

L'hàbit fa el monjo?

Com que he aparcat les exploracions en benefici de les pintures, que aviat podreu veure però que em tindran absort reclòs al "taller" durant el proper mes, he rescatat unes fotos d'aquestes curioses que l'any passat van quedar pendents d'incloure a algun lloc o altre.

Aquí no són cap raresa, tot al contrari, és molt freqüent veure gent vestida amb aquest tipus de roba. Potser ja us heu fixat en altres cròniques que quan hi ha celebracions la gent s'acostuma a vestir amb una mateixa tela. Depèn de la celebració pot ser una tela només amb sanefes, però quan es tracta d'una festa tipus dia de la dona o dia de l'ensenyant la vestimenta es converteix en un cartell propagandístic ambulant.

I encara hi ha casos més extrems com són els vestits que homenatgen a una persona, com en els exemples de les dues fotos d'aquí baix, amb els retrats del Papa (que té una visita programada i molt esperada aquí), o del president Paul Biya (potser perquè com que no para mai pel seu país així la gent no l'oblida).
Són costums que em van cridar força l'atenció al arribar. És veritat que a nivell mundial hi ha coses similars, penso en imatges de grups de música, o en el fenomen Obama tinc entès que ha originat tot un mercat de vestimentes amb la seva imatge (i que aquí també ha arribat), però l'estil camerunès, tant kitsch, és insubstituïble. És de les coses que trobaré a faltar... veure.

Robatori

Començo l'any més lleuger d'equipatge. Ahir em van robar l'ordinador portàtil, un disc dur, una càmera de fotos i el mòbil.
Pensava que pels dos mesos que ens queden d'estada aquí ja me'n lliuraria, però finalment m'ha tocat, i em fa ràbia per tota una sèrie de coses, perquè m'impedeix seguir treballant al ritme que ho estava fent, per les fotos dels darrers mesos que s'hauran perdut, per les molèsties que comporta anar a la policia a fer la denúncia (on et tracten com si fossis tu el delinqüent), per la sensació d'inseguretat que se't queda al cos... però fa ràbia molt especialment per la manera com es va produir el robatori, de dia i davant dels meus nassos. El lladre en qüestió, un noi que vorejava la trentena, es va fer passar per un tècnic que venia a fer unes reparacions al cable de la televisió. Ja vaig estar a punt de no deixar-lo entrar pel simple fet que nosaltres no en tenim de televisió, però em va assegurar que eren unes reparacions que feia per tot el bloc, i que així el proper inquilí del pis ho tindria condicionat. Només havien de ser dos minuts, i jo no em separava d'ell. Em va fer obrir diversos balcons fent veure que buscava un cable, i quan vam ser al balcó de la cuina em va dir que aguantés el cable perquè ell pujava al balcó del pis de dalt per tallar-lo. Aquí va ser quan va aprofitar per treure el "botí" a fora, i encara tornava a buscar-ne més, però es va trobar amb la Mayte i un seu alumne que havien sortit del seu despatx i estaven al rebedor, precisament perquè els havia alertat de que hi havia un home de qui no m'acabava de fiar, i va decidir desistir i marxar. I jo mentrestant aguantant el cable (quan hi penso em sento ridícul) i quan vaig decidir que me'n tornava a pintar i que el tècnic ja tornaria a avisar-nos quan calgués que l'ajudéssim va ser quan vaig adonar-me que ens l'havia ben jugat. El primer que vaig veure és que l'ordinador no hi era! Vaig sortir corrents al carrer però ja era massa tard, uns veïns em van dir que havien vist un home amb un ordinador portàtil agafar un taxi tot just feia uns minuts.
Com acostuma a passar en aquests casos va ser una combinació d'innocència i baixar la guàrdia per part nostra i sang freda i sort per part d'ell. Normalment la porta del carrer està tancada amb un candau, i normalment no deixem entrar ningú que no coneguem o sense haver parlat abans amb la veïna Rose. Però també sabem que pel simple fet de ser blancs som sinònim de riquesa i una temptació per a molta gent realment desesperada. Sabem que aquí tothom ens coneix i sap els nostres hàbits. I sabem també que durant el període nadalenc es produeixen molts més robatoris i atracaments. Aquesta és la cara fosca de l'Àfrica, i ja la coneixíem abans de venir aquí. A tothom que porta aquí una temporada llargueta n'hi ha passat alguna o altra de semblant, només que sempre esperes que no et toqui a tu, o que quan et toqui no sigui res greu. I de fet, pensant-ho bé, el lladre es va sortir amb la seva, però també podria haver-se endut altres coses de més valor, i el pitjor, em pregunto com hagués reaccionat si l'haguéssim enxampat in fraganti.
Els objectes es poden reemplaçar, potser els recuperarem els propers dies al mercat negre on ja hem donat veus i a vegades surt l'ocasió de recomprar-los. El que més em preocupava, les fotos que utilitzo pels quadres, per sort el Daniel les conserva al seu ordinador. I de tot plegat n'hem d'aprendre alguna cosa o altra que ens faci ser si no més rics menys rucs. Així és la vida, no?

nota: disculpeu que no adjunti fotos en aquesta crònica

Safari d'estar per casa

Aquest de la foto (el que està dins la botella) és un ratolí que ha estat convivint uns dies amb nosaltres. Alguna nit el sorpreníem voltant pel menjador, o ens semblava sentir-lo fer els sorollets propis dels de la seva espècie. Ens semblava que entrava per un forat que hi ha sota la pica de la cuina i que comunica amb la cuina dels veïns, però fa un parell de dies, mentres espolsava els coixins del sofà vaig descobrir que s’havia fet un niu la mar de comfortable dins d’un d’ells. A ell no li va fer gaire gràcia ser descobert, imagino, ni tampoc que l’acorralés i capturés, però vaig considerar que a cadascú li correspon el seu hàbitat, i després de tenir-lo un dia en observació, durant el qual va disfrutar d’un suculent i variat tiberi el vam alliberar a la muntanya, al costat de l’hotel on anem a nadar, des d’on disfrutarà d’unes vistes magnífiques de la ciutat.

Ja veieu que, a falta de lleons i elefants, cada cop més escassos, especialment a les zones urbanes, ens hem de conformar amb altres exemplars de la fauna africana.

Aquest any si!

Em vull sumar, com a culé, a l’eufòria col·lectiva que es respira darrerament, aportant-hi un granet de sorra camerunesa.

Ja sabeu que al Camerun el Barça té moltíssima presència. És rar el dia que no et topis amb algú amb una samarreta, gorra o clauer del Barça. Això és degut principalment al fenomen Eto’o. Doncs bé, us he de dir que vaig patir durant tot l’estiu perquè em temia que el farien fora i que ja no podria jugar la carta de ser del lloc on juga (carta especialment efectiva amb els policies que et busquen les pessigolles). Al final no només es va quedar sinó que tan ell com tot l’equip estan en plena forma.

Fa pocs dies el Daniel i jo vam tenir ocasió de compartir la passió futbolera amb la gent del pais ja que el Barça-Madrid ens va enxampar a Kribi, i com que no era qüestió de perdre-se’l vam anar a la zona cèntrica de la ciutat i vam buscar un local on poder-lo seguir bé. Va ser tota una aventura, ja no només per les emocions del joc (especialment les faltes sobre el Messi i el penalti fallat per l’heroi local, que per sort després va marcar) sinó pel propi ambient del lloc. Imagineu-vos un bar ple de gom a gom, a les deu de la nit aquí és com si fossin les dotze o la una, la gent bevent cervesa com si fos orxata, un munt de noies pendents de nosaltres (difícil de discernir quines eren camareres, quines prostitutes i quines cap de les dues coses), un militar pesat i embriac enganxat a nosaltres com una paparra, que quan va veure que de nosaltres no en trauria més que un pinxo de carn que ens va birlar davant dels nassos va començar a incordiar la gent del voltant; i altres personatges de la vida nocturna, com un veterà metge espanyol a qui li va molt la marxa i que ens explicava que ha estat a no sé quantes guerres... Tot això amenitzat amb hits camerunesos estridents i matxacons a tot volum, com no podia ser d’altra manera.

Però al final tot va sortir rodó, 2-0, alegria generalitzada. Aquest any si!

El fotògraf innocent

Quan un és un aficionat a la fotografia poder acompanyar un fotògraf professional és una oportunitat única que no cal desaprofitar, i més per Àfrica. Això és el que estic fent aquestes darreres setmanes. El Daniel Escalé, el protagonista visual d’aquesta crònica, ha vingut a fer una sèrie de reportatges fotogràfics aprofitant la nostra presència aquí. Aquesta circumstància em resulta molt beneficiosa ja que és l’excusa perfecta per fer una sèrie d’exploracions que quedaven pendents i per conèixer gent, paisatges i viure experiències de tota mena.

Ell mateix en podria explicar unes quantes de l’alçada d’un campanar, dignes de l’antropòleg innocent, però no seré jo qui desvel.li que al arribar a l’aeroport de Douala un simpàtic comitè de benvinguda el va plomar amb les excuses més inversemblants (ell es defineix a si mateix com un tros de pa al mig de la plaça de Catalunya, envoltat de coloms famèlics), o que un vespre, caminant per Bafoussam, tot d’una es va trobar que no hi havia terra sota els seus peus i que desapareixia tot ell dins d’un forat de clavegueram (sortosament no va patir res més que un gran ensurt), o que al fer el trajecte Bafoussam-Yaoundé de quatre hores pensant que comprava un bitllet d’autocar “normal” en realitat va anar a parar al bell mig d’una furgoneta-llauna de sardines d’aquestes en que no pots moure ni un dit, i a sobre patint tot el trajecte perquè li van posar la bossa amb tot l’equip fotogràfic a la vaca... o que una nit es va despertar sobressaltat perquè dins dels llençols hi tenia una aranya de quasi un pam, o per exemple, això ja és més positiu, que ha tingut ocasió de fer amistat amb l’advocat i la germana de l’Eto’o... etc...

Això els que el conegueu ja tindreu informació de primera mà quan torni.

Pel què fa a mi, una de les coses que més m’agrada d’anar amb ell, a part de que ens portem la mar de bé, clar, és que cosa interessant que veig cosa que ell “captura”. Però és que quasi no li haig ni de dir, ell està constantment alerta i amb les càmeres a punt, i a la mínima indicació que li faig amb el cap o un simple oh! ell fa un ràpid gest amb la mà i clic! Ja la té. Si m’ho pogués permetre el contractaria perquè m’acompanyés sempre en els meus viatges. I això per descomptat a part de les fotos magnífiques que fa ell pel seu compte i que espero que properament puguin ser exhibides en revistes o galeries d’art d’arreu del món.

També he de dir que amb ell estic aprenent diverses tècniques fotogràfiques, sobretot de retoc digital, i la importància de tenir un bon equip, però veient també com condiciona això, tant pel pes que cal portar constantment a sobre com per la por a que li passi alguna cosa.

La crònica d’avui intenta plasmar visualment el què hi ha al darrera de la càmera, les situacions, sovint de risc, que viu el fotògraf per poder captar aquell instant màgic i irrepetible i enviar-lo a les pantalles d’arreu del món, on vosaltres les podeu mirar còmodament asseguts a les vostres segures llars.

No ens hem hagut d’enfrontar ni a lleons, ni caníbals, ni guerres, però quasi! (les fotos no enganyen) mireu-lo sinó amb l’aigua fins els genolls, o rodejat de nens de tres anys, o pujant escales que no duen enlloc, o patint atacs de bogeria, o intentant conduir cotxes abandonats... No és una feina tan senzilla i agradable com sembla!!!

La propera crònica serà un relat de les expedicions que hem dut a terme la setmana passada i que ens va portar primer a la caòtica i lletja Douala, a la serena Limbe i les seves platges de sorra negra, a Boea, a la falda del Mont Camerun, de vegetació exuberant, a Loum, enmig de grans extencions de plantacions, on vam visitar unes monges que hi tenen un col.legi, Foumban, a l’oest, on vam assistir a una gran festa que té lloc cada dos anys en que el Sultà i milions de súbdits enfervorits surten a fer tota una sèrie de celebracions tradicionals al carrer, i de nou a Yaoundé, on l’activitat és més reposada (perquè dormim a casa) però no menys intensa.

Però tot això serà properament. Avui per acabar us dono el link de la web del Daniel, perquè pugueu fer un tastet de la seva obra

http://www.digitalcubestudio.com/

Seguint les passes de l'Oriol Albó

La crònica d'avui vol ser un petit homenatge a un meu "oncle", ja mort, i a qui no vaig arribar a conèixer en vida.
Per una d'aquestes estranyes coincidències no només comparteixo amb ell el nom i un cognom sinó també el fet d'haver anat a parar a un país tan remot com el Camerun.
L'any passat, només arribar aquí, ja em vaig posar a indagar i no vaig tardar a trobar-ne les primeres traces. Va ser a l'ambaixada, mentre ho comentava als diferents treballadors quan de cop i volta en Fidel (veure la foto de grup de la crònica anterior) va exclamar: "home, l'Oriol Albó! i tant que el vaig conèixer, si és ell qui em va portar a Catalunya quan jo era un marrec mort de gana!" I em va començar a explicar, emocionat, l'estima que li tenia i les coses que va fer per aquí, i que si era tan i tan intel·ligent, que parlava "Bassà" perfectament, que donava les misses en aquesta llengua local, escrivia llibres perquè els nens poguessin aprendre...
Va ser un d'aquests moments irrepetibles. Després la pista es va anar difuminant, més que res perquè hi ha tantes coses que et van captivant i absorvint que en deixes .
Fins que ara, amb l'arribada del Daniel, amic fotògraf que estarà una mica més d'un mes amb nosaltres amb la intenció de fer una sèrie de reportatges ens vam decidir a indagar una mica més i intentar arribar-nos al poble on l'Oriol va viure.
Primer vam anar a Eseka, una ciutat a mig camí entre Yaoundé i Douala, allà, vam anar preguntant una mica a l'atzar, fins que un policia que ens va fer un mini interrogatori (imagino que per assegurar-se que no érem espies) ens va dirigir a l'església catòlica, on ens va rebre un capellà molt simpàtic que estava fent-la petar amb el catecista, ben escarxofats en un còmode sofà i compartint un wisky que van amagar discretament. El capellà, un home jove, només n'havia sentit a parlar, però el catecista, un home ja vell, l'havia tractat, i entre els dos ens van fer un croquis per poder arribar a Botmakak, on l'Oriol havia viscut, tot just a uns cinquanta quilòmetres d'allà.
Botmakak dóna una mica l'impressió de petit poblet de l'antic oest americà, situat a una regió molt verda del centre del país, amb cases petites i destartalades i tres o quatre bars a banda i banda del carrer principal, com si fós el primer lloc on calgués aturar-se després d'un viatge esgotador per les carreteres de terra plenes de sots. Quan un estranger arriba a un lloc així no pot evitar sentir-se el centre de totes les mirades. Imagineu-vos doncs dos blancs. Els nens, la majoria exclamaven "le blanc, le blanc" i ens saludaven efusivament. Alguna nena fugia espantada com si hagués vist l'home del sac. I els homes, des de la tribuna de les tavernes, s'ho passaven bé a costa nostra, fent tota mena de comentaris.


L'església catòlica està a l'altra punta, a dalt de tot d'un carrer costerut que quan plou deu ser impracticable. De la casa que vam deduir que era la parròquia en sortia un grupet de gent gran, i nosaltres ens vam dirigir al jove que els acomiadava i que es va presentar com al capellà del poble. Al preguntar-li per l'Oriol Albó ens va respondre afirmativament, que tot i que ell no l'havia tractat sabia que havia estat el bisbe de la parròquia i que havia fet una gran labor, juntament amb en Borràs. Al dir-li que m'agradaria trobar a algú que l'hagués tractat personalment va dir "veniu, veniu" i vam sortir a fora on encara hi havia el grupet de gent gran, i dirigint-se a ells els va demanar si per casualitat algú havia conegut l'Oriol i la seva reacció va ser espectacular, tots alhora van aixecar el braç i es van dirigir cap a nosaltres amb un somriure als llavis. Al saber que jo era el seu "nebot" es van emocionar i tot (jo també) i van començar a explicar anècdotes de joventut. Tot eren bons records. Realment el meu "oncle" devia ser un fora de sèrie.
En Daniel es va brindar a fer una sèrie de fotos de grup. En la primera es veu un tros de l'antiga església (en realitat una mena de magatzem), on l'Oriol feia les misses.
Queda pendent una altra excursió a Botmakak per aprofundir encara una mica més en les històries personals, i també per donar un cop d'ull als llibres que va fer durant la seva estada, segons sembla amb una cal.ligrafia exquisita.

fotos: Daniel Escalé