23/12/08

Safari d'estar per casa

Aquest de la foto (el que està dins la botella) és un ratolí que ha estat convivint uns dies amb nosaltres. Alguna nit el sorpreníem voltant pel menjador, o ens semblava sentir-lo fer els sorollets propis dels de la seva espècie. Ens semblava que entrava per un forat que hi ha sota la pica de la cuina i que comunica amb la cuina dels veïns, però fa un parell de dies, mentres espolsava els coixins del sofà vaig descobrir que s’havia fet un niu la mar de comfortable dins d’un d’ells. A ell no li va fer gaire gràcia ser descobert, imagino, ni tampoc que l’acorralés i capturés, però vaig considerar que a cadascú li correspon el seu hàbitat, i després de tenir-lo un dia en observació, durant el qual va disfrutar d’un suculent i variat tiberi el vam alliberar a la muntanya, al costat de l’hotel on anem a nadar, des d’on disfrutarà d’unes vistes magnífiques de la ciutat.

Ja veieu que, a falta de lleons i elefants, cada cop més escassos, especialment a les zones urbanes, ens hem de conformar amb altres exemplars de la fauna africana.

Aquest any si!

Em vull sumar, com a culé, a l’eufòria col·lectiva que es respira darrerament, aportant-hi un granet de sorra camerunesa.

Ja sabeu que al Camerun el Barça té moltíssima presència. És rar el dia que no et topis amb algú amb una samarreta, gorra o clauer del Barça. Això és degut principalment al fenomen Eto’o. Doncs bé, us he de dir que vaig patir durant tot l’estiu perquè em temia que el farien fora i que ja no podria jugar la carta de ser del lloc on juga (carta especialment efectiva amb els policies que et busquen les pessigolles). Al final no només es va quedar sinó que tan ell com tot l’equip estan en plena forma.

Fa pocs dies el Daniel i jo vam tenir ocasió de compartir la passió futbolera amb la gent del pais ja que el Barça-Madrid ens va enxampar a Kribi, i com que no era qüestió de perdre-se’l vam anar a la zona cèntrica de la ciutat i vam buscar un local on poder-lo seguir bé. Va ser tota una aventura, ja no només per les emocions del joc (especialment les faltes sobre el Messi i el penalti fallat per l’heroi local, que per sort després va marcar) sinó pel propi ambient del lloc. Imagineu-vos un bar ple de gom a gom, a les deu de la nit aquí és com si fossin les dotze o la una, la gent bevent cervesa com si fos orxata, un munt de noies pendents de nosaltres (difícil de discernir quines eren camareres, quines prostitutes i quines cap de les dues coses), un militar pesat i embriac enganxat a nosaltres com una paparra, que quan va veure que de nosaltres no en trauria més que un pinxo de carn que ens va birlar davant dels nassos va començar a incordiar la gent del voltant; i altres personatges de la vida nocturna, com un veterà metge espanyol a qui li va molt la marxa i que ens explicava que ha estat a no sé quantes guerres... Tot això amenitzat amb hits camerunesos estridents i matxacons a tot volum, com no podia ser d’altra manera.

Però al final tot va sortir rodó, 2-0, alegria generalitzada. Aquest any si!


4/12/08

El fotògraf innocent

Quan un és un aficionat a la fotografia poder acompanyar un fotògraf professional és una oportunitat única que no cal desaprofitar, i més per Àfrica. Això és el que estic fent aquestes darreres setmanes. El Daniel Escalé, el protagonista visual d’aquesta crònica, ha vingut a fer una sèrie de reportatges fotogràfics aprofitant la nostra presència aquí. Aquesta circumstància em resulta molt beneficiosa ja que és l’excusa perfecta per fer una sèrie d’exploracions que quedaven pendents i per conèixer gent, paisatges i viure experiències de tota mena.

Ell mateix en podria explicar unes quantes de l’alçada d’un campanar, dignes de l’antropòleg innocent, però no seré jo qui desvel.li que al arribar a l’aeroport de Douala un simpàtic comitè de benvinguda el va plomar amb les excuses més inversemblants (ell es defineix a si mateix com un tros de pa al mig de la plaça de Catalunya, envoltat de coloms famèlics), o que un vespre, caminant per Bafoussam, tot d’una es va trobar que no hi havia terra sota els seus peus i que desapareixia tot ell dins d’un forat de clavegueram (sortosament no va patir res més que un gran ensurt), o que al fer el trajecte Bafoussam-Yaoundé de quatre hores pensant que comprava un bitllet d’autocar “normal” en realitat va anar a parar al bell mig d’una furgoneta-llauna de sardines d’aquestes en que no pots moure ni un dit, i a sobre patint tot el trajecte perquè li van posar la bossa amb tot l’equip fotogràfic a la vaca... o que una nit es va despertar sobressaltat perquè dins dels llençols hi tenia una aranya de quasi un pam, o per exemple, això ja és més positiu, que ha tingut ocasió de fer amistat amb l’advocat i la germana de l’Eto’o... etc...

Això els que el conegueu ja tindreu informació de primera mà quan torni.

Pel què fa a mi, una de les coses que més m’agrada d’anar amb ell, a part de que ens portem la mar de bé, clar, és que cosa interessant que veig cosa que ell “captura”. Però és que quasi no li haig ni de dir, ell està constantment alerta i amb les càmeres a punt, i a la mínima indicació que li faig amb el cap o un simple oh! ell fa un ràpid gest amb la mà i clic! Ja la té. Si m’ho pogués permetre el contractaria perquè m’acompanyés sempre en els meus viatges. I això per descomptat a part de les fotos magnífiques que fa ell pel seu compte i que espero que properament puguin ser exhibides en revistes o galeries d’art d’arreu del món.

També he de dir que amb ell estic aprenent diverses tècniques fotogràfiques, sobretot de retoc digital, i la importància de tenir un bon equip, però veient també com condiciona això, tant pel pes que cal portar constantment a sobre com per la por a que li passi alguna cosa.

La crònica d’avui intenta plasmar visualment el què hi ha al darrera de la càmera, les situacions, sovint de risc, que viu el fotògraf per poder captar aquell instant màgic i irrepetible i enviar-lo a les pantalles d’arreu del món, on vosaltres les podeu mirar còmodament asseguts a les vostres segures llars.

No ens hem hagut d’enfrontar ni a lleons, ni caníbals, ni guerres, però quasi! (les fotos no enganyen) mireu-lo sinó amb l’aigua fins els genolls, o rodejat de nens de tres anys, o pujant escales que no duen enlloc, o patint atacs de bogeria, o intentant conduir cotxes abandonats... No és una feina tan senzilla i agradable com sembla!!!


La propera crònica serà un relat de les expedicions que hem dut a terme la setmana passada i que ens va portar primer a la caòtica i lletja Douala, a la serena Limbe i les seves platges de sorra negra, a Boea, a la falda del Mont Camerun, de vegetació exuberant, a Loum, enmig de grans extencions de plantacions, on vam visitar unes monges que hi tenen un col.legi, Foumban, a l’oest, on vam assistir a una gran festa que té lloc cada dos anys en que el Sultà i milions de súbdits enfervorits surten a fer tota una sèrie de celebracions tradicionals al carrer, i de nou a Yaoundé, on l’activitat és més reposada (perquè dormim a casa) però no menys intensa.


Però tot això serà properament. Avui per acabar us dono el link de la web del Daniel, perquè pugueu fer un tastet de la seva obra

http://www.digitalcubestudio.com/