20/7/08

Lídia, Núria i Àfrica a l'Àfrica

El menú d'avui consta d'una sel.lecció de fotos diverses, de les darreres dues setmanes de la temporada camerunesa, durant les quals hem estat acompanyats per tres catalanes ben simpàtiques, que creiem que s'ho han passat prou bé.
Aquí les tenim en primer lloc explorant la platja de les roques del llop, a 20 km de Kribi. És un lloc que m'agrada especialment per la pau que un hi troba, ja que com es pot veure no hi ha absolutament ni una ànima (crancs a part)








A l'esquerra veiem un arbre típic de la zona, les branques es confonen amb les arrels, i es poden arribar a fer molt i molt grans.
I a la dreta podem veure les tres "blanches" en una canoa guiada per un parell de natius que les va apropar a les famoses cascades de la lloba (tot són llops aquí), que és l'únic riu del món que desemboca al mar d'aquesta manera tan animada.












Després, i com ja acostuma a ser habitual, intentant resoldre un nou problema del cotxe, en aquest cas una roda rebentada. És veritat que són coses que formen part de l'aventura, i que et forcen a espavilar-te i a relacionar-te amb la gent del país, però a vegades enyoro la despreocupació amb la que un agafa el cotxe a Europa.






Tot seguit tenim unes imatges de la visita que vam fer al Parc de M'fou, on es poden veure unes quantes espècies de monos, ximpanzès i goriles en uns espais on sembla que estan de meravella, quasi com si estessin lliures, i amb l'alicient de poder veure gent rarota que els va a fotografiar de tan en tant.

Tan semblants que són monos i humans i resulta que sóm els seu principal enemic, ja que els vilatans els cacen per menjar-se'ls. Això en canvi no passa al nord, on hi ha una majoria mussulmana que no menja mono, gràcies a Alà!




I com que això està al bell mig de la selva (veieu quins arbres més grans!) també t'hi trobes altres espècies d'animals, com una serpeta molt maca que em va passar per sota les cames, i que quan l'anava a fotografiar li vaig preguntar al guia si era verinosa, i com qui no hi dona massa importància diu que si, i després d'una pausa diu, és una cobra joveneta. Entendreu que la foto sortís un xic moguda...











Després ens dirigim a casa la Same, que és un crac de dona i sempre està organitzant casaments i funerals per amistats i/o familiars que li encarreguen o "encolomen". En aquest cas ens va convidar "voluntariament" a casa seva, on ens va obsequiar amb tot d'exquisiteses i vam riure molt amb els seus fills.













I acabarem amb unes quantes postals que no necessiten paraules per explicar-les.




















Apasiau!






16/7/08

Els altres culés

Aquesta crònica l'escric des de Catalunya. Fem un parèntesis de dos mesos per dedicar-nos una miqueta al món d'aquí, que per molt que ens estigui agradant el d'allà segueix sent el nostre món.

Ja ens ho esperàvem, i malgrat tot, al arribar a Zurich, on fèiem escala, el xoc ha estat força fort. SILENCI, NETEDAT, ORDRE... Els africans que venen per primer cop deuen al·lucinar, i per les cares que posàven els viatgers que venien al nostre avió es devien sentir tant intimidats com nosaltres al arribar al seu caos.
L'avió cap a Barcelona sortia al cap de dues hores, però aquestes no s'ens han fet gens pesades perquè hem estat passejant embadalits per les cintes transportadores i escales automàtiques (que funcionen!) mirant aparadors, gaudint de la calma, reposant en uns bancs comfortables, seguint les dades del nostre vol en les mil pantalles digitals, i, fins i tot, anant d'una terminal a una altra amb un metro increïble, amb projeccions de paisatges muntanyosos a la paret del túnel, i so ambient de vaques, esquelles i cants tirolesos.

Per ser justos, cal dir que l'aeroport de Barcelona tot i estar també molt bé, en comparació amb el suís es veu una mica més desendreçadot... (es nota que estem un xiiiiiic més a prop d'Àfrica que ells)

Bé, doncs canviant de tema, ara que disposo d'un internet de primera divisió aprofitaré per penjar material que he anat acumulant. I començo per un recull d'imatges de gent que va vestida del Barça.
El futbol, al Camerun, és una passió. Pràcticament no existeix cap altre esport (masculí, excepcionalment l'altre dia vàrem veure unes noies jugant al volei). I no només veus nois jugant pertot arreu sinó que és un fenòmen que abarca un ampli ventall de la societat, i així és molt freqüent trobar gent que porta samarretes de l'equip nacional (els lleons indomables), que desperta passions quan juguen algun partit (ho vivim intensament perquè tenim el camp al costat de casa), i també d'equips europeus, dels quals en coneixen tan o més bé que nosaltres mateixos tots els ets i uts, i d'entre els quals les samarretes del Barça guanyen per golejada. A ciutat o a petits poblets, al nord, sud, pertot arreu veus algú amb una samarreta del Barça, gent gran, petits, homes, dones... i les samarretes ja podeu imaginar, també hi ha de tot, des de l'equipament actual, impecable, a samarretes velles i estripades, imitacions com la d'una de les fotos, amb negre enlloc de grana... i també es veu de tan en tant alguna samarreta de la sel·lecció catalana!!!

I és clar, l'heroi nacional del moment és l'Eto'o, figura de la sel·lecció i exemple de com un africà humil pot triomfar a Europa.

I és que gràcies al fenòmen Eto'o els espanyols són molt ben vistos, i en concret els catalans de Barcelona. No us ho podeu ni imaginar... Mireu, aquí quan vas pel carrer t'acostumen a anomenar "fill de Sarcosí" d'una manera força despectiva, però quan els dius "moi, Zapatero" o millor encara, "Barcelona, Eto'o" els canvia la cara i es converteixen automàticament en amics. Penseu que el Fran, que és madridista de tota la vida (ningú és perfecte) sovint es fèia passar per culé per beneficiar-se del tracte que s'ens dispensa.

Em pregunto què passarà si es concreta l'adeu d'Eto'o al Barça. Apareixeran de cop i volta milers de samarretes del Chelsea? Deixaran de tractar-nos bé als catalans en benefici dels anglesos? Triomfarà un altre jove camerunès que diuen els camerunesos que el Barça ha fitxat? Sigui el què sigui allà estaré per narrar-ho, així com jo espero les vostres cròniques posant-me al dia de la nova etapa amb en Guardiola d'entrenador, possible nou president...
;-)

9/7/08

L'Astrid i la Lilí

Hola amics i amigues!

Aquí va la penúltima crònica de la temporada.

Tinc diverses fotos curioses per ensenyar-vos, de com condueixen per aquí, de com vesteixen… També alguns videos divertits. Ho he d’acabar d’ordenar tot i potser ja ho enviaré des de Catalunya, que per cert tornem la setmana vinent!!!

Les fotos que adjunto avui són de la visita de l’Astrid i la Lilí, que ens han fet companyia durant tot el mes de juny. Bé, quasi tot, perquè durant un parell de setmanes van espavilar-se pel seu compte i mentres nosaltres estàvem en el brogit de la ciutat elles estaven tan panxes a les plàcides platges de Kribi, menjant les famoses “crevettes”, anant a visitar els pigmeus, sortint a passejar en canoa, menjant cocos recollits a peu de palmera i gaudint de l’hospitalitat dels nadius de la zona, i coneguent el Camerun més profund.

Jo crec que s’ho van passar pipa, només cal veure les fotos. A nosaltres ens va agradar molt allotjar-les. Ens van ajudar molt a casa, fent tota mena de reparacions, cuinant, plantant plantes, jugant a cartes, xerrant…

Ara tenim la segona remesa, la Lídia, germana de la Mayte, i la Núria i l’Àfrica (que ha vingut a trobar-se amb ella mateixa). Elles també s’estan integrant la mar de bé. Ja la primera nit que van arribar es van trobar amb una festa al pis de dalt, que organitzaven la Iratxe i la Khadija, i et pots imaginar, trobar-te tot d’una en un pis amb una trentena de negres, menjars d’aquí com l’N’dolé que és una espècie de barreja d’espinàques blanques i verdes amb trossets de carn, molt amarg tot plegat, o altres plats de carn amb salses molt picants, i quan semblava que la festa ja s’anava a acabar, cap a les dotze de la nit es van posar a tocar els timbals i a ballar fins les tantes…

També han tingut ocasió de nedar entre les onades de Kribi, comprar el peix a la llotja i menjar-lo allà mateix, veure algun pigmeu, i en general, observar com tothom porta de tot al cap, com condueixen temeràriament, com es regateja, o com es canvia una roda del nostre pobre cotxe, que sembla que no pot estar una setmana sense que li passi alguna cosa o altra…

M’agrada veure les seves cares de sorpresa davant de coses a les quals nosaltres ja no parem massa atenció. Em recorda les sensacions fortes que teníem les primeres setmanes d’estar aquí.

Bé, com podeu veure no m’enrotllo tant com els primers mesos. Això és perquè vaig molt atrafegat amb les pintures (que per cert vaig vendre el segon quadre, aquest que hi ha per aquí sota a l’altra crònica), i entre això i que cada cop tenim més lligams i compromisos amb gent d’aquí (blancs i negres) em queda menys temps per conectar-me. Però com que d’aquí no res estarem un parell de mesets per Catalunya ja aprofitarem per comunicar-nos en carn i ossos, que sempre és millor.

Apasiaaau!!!