1/4/09

El Quartier Fouda


Ja vaig fer una crònica dels veïns del darrera, ara toca mostrar el cantó de davant, el carrer anomenat Fouda, en honor a una clínica que va fundar per allà prop un metge amb aquest nom. Vam estar de sort amb la ubicació del pis. Ja que ens tocava viure a ciutat almenys que fos un bon observatori de la vida d’aquesta, i així ha estat, perquè el carrer Fouda és un carrer on hi ha una mica de tot. És una zona on rics i pobres estan bastant més barrejats que en altres barris. Al costat mateix, per exemple, hi teníem un hotel dels importants, i just al davant una residència d’un ministre molt ric, ben amagat rera uns murs altíssims. Per darrera d’aquesta residència, dominant tot el barri, hi ha l’estadi de futbol, la guarida dels lleons indomables, que per cert, al final em vaig quedar amb les ganes d’assistir a un partit amb l’Eto’o i em vaig haver de conformar veient passar la riuada d’aficionats primer pujant cap al camp, i després baixant enfervorits, celebrant la victòria, omplint taxis i motos fins a uns límits impensables.


El carrer Fouda, i en això no es diferencia dels altres, es comença a omplir de vida cap a les 5 del matí i cap a les 7 de la tarda, quan el sol ja s’ha post, es va buidant de gent i de cotxes fins que queda pràcticament desert. Durant la nit només s’hi aventuren quatre gossos, alguns grups de borratxos cridaners i algunes noies que fan guàrdia a les portes de l’hotel per si pesquen alguna cosa. L’amenaça de trobar-te algú armat amb un matxet fa passar les ganes de sortir a passejar.


Però de dia tot canvia. No diré que sigui molt agradable passejar sempre amb la sensació que tots els ulls t’estan seguint, però la gent en general és amable i extravertida, i el clima convida.

El recull d’imatges que us ofereixo avui les podria haver pres perfectament en un sol dia. Com que jo pintava just al costat de la finestra m’hi he passat hores i hores desviant la mirada cap a fora, amb la càmera a punt, observant la gent, i després de quasi dos anys encara no me n’havia cansat de tanta varietat i històries que tenien lloc davant dels meus nassos. Hi ha hagut fets més puntuals i irrepetibles, com un cop que un boig anava caminant pel mig del carrer, en hora punta, amb gran perill per la seva vida, i cada dos passes es senyava mirant al nord, després cap a l’est, cap al sud i cap a l’oest, feia dos passes més i tornava a repetir el ritual. Si algun cotxe se li encarava i el pitava ell que s’agenollava, com un torero davant del brau i no es movia fins que el cotxe s’apartava. Potser feia mèrits pensant en la imminent visita del Papa Beneit XVI, tema que mereixeria tot un capítol a part.


Al principi criden l’atenció els venedors ambulants, que passegen la mercaderia amunt i avall, molt pràctic per qui treballa i no té temps d’anar de compres. Encara recordo, els primers dies, que li vam demanar a la veïna on havíem d’anar per comprar un candau, i ens va respondre amb un misteriós “a les 11” que no vam entendre fins que als volts de les 11 va passar el ferreter ambulant i ens en va vendre un. També sobta tota la gent que porta coses al cap, i no només coses per vendre, qualsevol cosa que pesi una mica prefereixen dur-la al cap abans que a pes de braços. Potser és pràctic, però es veu que de vells tenen les vèrtebres destrossades.

També sobta veure els embussos de trànsit que es produeixen de la manera més absurda. Normalment comencen amb un cotxe o camió que decideix fer un canvi de sentit així per les bones, durant uns segons aturen el trànsit d’un i altre carril, els cotxes que venen de més lluny al veure que els cotxes de davant es paren decideixen avançar pel carril de l’esquerra, tan els de dalt com els de baix, i és clar, quan el cotxe que girava acaba la maniobra es troben tots els carrils completament atapeïts i allò no hi ha qui ho desembussi perquè tots volen ser els primers en passar.


Hi ha personatges més o menys habituals, que a còpia d’anar passant dia rera dia es fan familiars, com per exemple els suposats clients de la llibreria de Mamam Rose, que nosaltres estem convençuts que és una secta encoberta perquè no hem vist mai ningú que hi entrés a comprar res. També vèiem captaires, que acostumen a vestir de manera estrafolària. Grupets de nens, alguns anant o tornant de l’escola, amb l’uniforme i agafant de la mà els germans més petits, i altres menys afortunats venent cacauets, però que tot i la duresa de la seva vida no desaprofiten les ocasions de jugar i riure. Aquests darrers sempre s’aturen a contemplar bocabadats les limusines que hi ha permanentment aparcades a baix, a disposició de rics amb ganes d’exhibir-se, que no en falten. De fet pràcticament tothom se les mira, i molts s’hi aturen per fer-s’hi fotos.


També es veu, de tan en tant, el lamentable espectacle d’un noi insultant i amenaçant una noia. Pegar la dona i els fills és el pa nostre de cada dia (i un dels motius pels que les negres desitgen trobar marit blanc). Jo un cop em vaig interposar entre un home que anava força begut i la seva “companya”, quan ja l’estava pegant de valent, i no només vaig haver de patir les seves amenaces sinó que vaig poder comprovar com cap dels veïns que estaven per allà a prop em venia a ajudar. És més, encara em vaig haver de sentir dir que no convé immiscuir-se en la vida dels altres. Pobres dones…


Un cop també vaig veure com a un moto-taxista li robaven la moto en un instant que aquest es despistava comprant alguna cosa, i impotent es posava a cridar i plorar i es tirava per terra desesperat, perquè probablement aquella moto que encara estaria pagant era la seva única font d’ingressos.

Però en general és un carrer tranquil, molta gent de pas, la majoria a peu o taxi, pocs cotxes particulars, i molts venedors ambulants que van fent la ronda.


Dóna gust asseure’s a mirar mentre paladeges un tros de pinya ben dolça i fresqueta!

Us convido a mirar les imatges que us hi transportaran pero uns instants!



per veure les imatges cliqueu aquí



Si algú sap com afegir una presentació de diapositives al blog que m'ho digui siusplau, que jo encara no me n'he sortit. Gràcies!

13/3/09

Comiat

Les cròniques que vinguin a partir d'ara ja estaran escrites des de Catalunya, que ja hem retornat i comencem un nou capítol vital. És curiós com de ràpid es pot passar d'una realitat a una altra, entres a un avió mig barallant-te amb els quatre darrers camerunesos que et posen traves amb l'equipatge, fas una becaina d'unes quantes hores i et despertes en un lloc on la primera impressió és que la gent d'allà, molt cordial, té problemes de pigmentació a la pell, excessivament blanca, i on tot brilla, i hi ha miralls per tot arreu, fins i tot el terra sembla un mirall enorme, i en fi, ja us podeu imaginar, és com anar a parar al futur (o venir del passat, ves a saber)

Per avui tinc preparades unes quantes fotos de les festes de comiat que vam fer al nostre pis, la primera amb els amics pintors i la segona, la que va ser la rematada final i que també va servir com a exposició dels quadres fets durant aquesta etapa africana, amb un popurri de gent diversa i variada que anava des dels veïns, gent de l'ambaixada, professors i alumnes de la universitat, unes quantes monges, una sel·lecció d'expatriats catalans i francesos, i algun que altre autòcton-espavilat-autoconvidat, que d'aquests mai no en falten.

Dels amics pintors, a qui aviat dedicaré una crònica del taller que va tenir lloc per segon any consecutiu i que ens va tornar a reunir, què puc dir sinó que els trobaré enormement a faltar, amb la seva alegria, les seves bromes que al final començava a entendre, la seva imaginació per pintar amb uns materials de baixíssima qualitat, la seva set de coneixement (i de cervesa)...
Si viure de la pintura ja és complicat a Europa imagineu-vos a l'Àfrica. El nivell de vida de la població ja és baix de per si, però és que a més el material de belles arts és com tres vegades més car que a Barcelona, per això van aprofitar tan com van poder l'haver-me conegut per fer-me encàrrecs sobretot de tubs de pintures, i poc abans de marxar els vaig oferir alguns dels artilugis que faig servir a preu d'ocasió, així algun d'ells se'm van quedar el cavallet plegable, el projector, pinzells, vernís, bastidors, trípode... i així jo vaig poder viatjar més lleuger de pes.


Com podeu comprovar, hi havia molt bon rotllo

Tot seguit, per parlar de la festa final passo la paraula a la Mayte:


La festa final, la festa final… mmmmmm… Doncs sí! Vam decidir llançar la casa per la finestra i fer una soirée en tota regla amb tota la gent coneguda i propera, menys la Huguette a qui vam trobar bastant a faltar. Sort que hi havia els seus quadres!

Del menjar se’n van encarregar la “criada” de la Same i una altra noia. Menys mal perquè al final vam comptar festa per unes cinquanta persones. La Same, que està molt acostumada a muntar saraus d’aquest i altres tipus, és una gran amfitriona, ens va aconsellar molts menús camerunesos però al final nosaltres vam decidir-nos per un de més internacional, donat que havia de venir gent bastant diversa. Amanida variada, tota ben combinada, arròs amb una salsa de samfaina camerunesa exquisida i pollastre rostit. D’altra banda, la mare del Kevin, va fer el Koki, uns dels plat més emblemàtics del país, fet amb mongetes blanques, oli de palma i acompanyat amb plàtan bullit i mandioca. Tota una bomba que ens encanta tot i que no és gaire digest. Nosaltres ens vam encarregar de comprar vi, birres, alguns refrescos, els clàssics cacauets i quatre patates pels primers que arribessin.

La festa començava A PARTIR de les 18h30, tindríem temps suficient per muntar-ho tot tal com ho havíem previst: espelmetes a l’escala des de l’entrada fins la porta, el menjar tot posat en safates llestes per servir, bona musiqueta d’ambient i nosaltres amb les millors de les nostres gal·les fent de bons amfitrions i parlant amb la gent. Tot aniria bé, al cap i a la fi, tothom ens coneixia i a més hi hauria la Same per ajudar-nos amb el servei. Doncs... res va sortir com el previst, és clar, estem al Camerun, pensava però tot i amb això hi confiava... A un quart ja van aparèixer els primers convidats, que no van ser precisament la Same i les seves noies... Brrrr, jo estava dels nervis, havíem quedat a les 17h00 per organitzar les taules, el menjar i la soirée... A les 17h15 les vaig trucar i em van dir el típic “on arrive”, que, vol dir literament, ja hem sortit i estem arribant... Sort que no els vaig fer cas perquè vam tenir temps d’anar a buscar el Kevin i el menjar de la seva mare. Vam tornar a casa i vam començar a organitzar una mica l’espai, jo cada cop més nerviosa perquè la Same i les noies no donaven senyals de vida i ja els primers convidats començaven a desfilar. A sobre, el Kevin, que és extremament sincer, em va dir que hi havia molt poc beure a la nevera, que la gent voldria emborratxar-se i que ell s’oferia a anar a comprar-ne més al bar del costat. Em va deixar flipant... vaig pensar, mira tu, si la gent no està contenta que se’n vagi... que no tinc ganes d’aguantar borratxos! Els camerunesos quan beuen, són molt pesats i els dóna per parlar de Déu, dels diners, de lo bons que són o de la seva identitat africana... Això pensava jo en aquells moments d’histerisme embarassat, ara ho veig amb certa nostàlgia!

Continuem: Els primers en arribar van anar al balcó del saló, a veure la magnífica vista i sort que l’Uri sap fer molt rebé aquestes coses de rebre la gent, perquè ben cordial i serenament (no com jo) va atendre’ls i contestar les preguntes que li feien dels seus quadros. El menjar no arribava... A tres quarts la gent ja era nombrosa, primer van fer cap els blancs “rics” (possibles compradors de quadres de l’Uri) i jo, la veritat, tenia ganes d’atendre la gent i mostrar la meva panxa com Déu mana i no estar a la cuina preparant les safates i queixant-me amb el pobre Kevin, que només feia que riure i demanar que quan trauria el beure. Vaig tornar a trucar la Same i abans que li posés el crit al cel i amb un bon grapat d’excuses em va dir que ja arribaven.... Aquell cop era veritat. A les 19h van aparèixer per la porta, quan la sala ja estava ben bé de gom a gom. No vaig ser capaç de fotre-li la bronca de tant com es va disculpar, dient que havien tallat el trànsit perquè la dona del president Biya havia sortit i, és clar, és que aquestes coses passen al Camerun!

La soirée va anar molt bé, hi havia gent de tot tipus: el veïnat va ocupar la zona propera al menjar, tot i que fins que no va estar tot posat i jo vaig animar la gent que ja podien atacar, no van començar a “devorar”. Ara estaven molt calladets, miraven la gent des de les seves posicions assegudes i bevien dissimuladament les birres que anaven sortint. Mamam Rose, que és la “mamam” de l’edifici estava ben contenta amb el seu vestit de gal·la, la seva princesa ben maca, la Thérèse, i anava parlant amb la gent que se li apropava per saludar-la i preguntar-li qui era. El mecenes de l’Uri li va dir que la propera dona africana que havia de pintar hauria de ser ella i mamam Rose, tota espontània va respondre “Tu penses que amb lo vella que sóc em voldrà pintar, o què”

M’agrada molt aquesta sinceritat tan espontània que té la gent al Camerun tot i que a vegades siguin una mica tallants. Com anècdota: els dies d’abans a la festa vam anar al mercat de Mokolo amb la Same i quan la gent em veia em deien graciosament: “Fatiguée blanche, qui t’a fait ça”. Nota: a les embarassades les anomenen “fatiguées” i amb el “ça” es referien a la panxa grossa. Quin fart de riure.


Els blancs, apart que no van menjar gaire, van marxar ben aviat, potser perquè ja preveien que la simbiosis d’alcohol, jovent universitari (hi havia alumnat meu) i cerveses podria explotar d’un moment a l’altre i ben cordialment van anar marxant. Les monges van ser el punt d’atenció i això que no van portar les guitarres! Tothom ens preguntava que qui eren, de quina congregació, què feien al Camerun i algun bromista deia que l’Uri les podria agafar de models per fer els seus quadros de noies despullades. Per què no? La verge Maria bé devia donar-li el pit a Jesús, no?

Música, no va faltar, els de teatre, encapçalats pel Kevin i pel Fabris, el veí més espavilat que tenim, van ocupar-se’n i ho van fer força bé perquè van anar combinant música africana amb europea i espanyola i ballaven al seu estil al bel mig del saló. Estic segura que si haguessin tingut un micro haguessin animat tothom a dir unes paraules.

També van venir algunes noies de l’Oyenga, la profe de ball que, com diu la Nieves, mou el cul com si estigués separat del seu cos, la Princes i algun altre que es va col·lar... no van venir els musculmans rastes perquè volíem una soirée tranquil·la per no pertorbar ningú, i sobretot l’Eric, no ens venia de gust ni timbals ni excessos. Aquests van estar pràcticament tota la nit al balcó, amb les birres, les cigarretes, altres succedanis i les converses transcendentals. Al final de la festa va venir el company de la Princes a buscar-la i al veure els quadres de l’Uri va al·lucinar. Tot ell sembla un lleó, tot i que, em sembla que, fora del seu regne passa bastant inadvertit malgrat les rastes que porta. Va fer fotos de la Princes posant davant del “seu” quadro, ella es sentia tota gran i important de ser admirada per la gent que quedava, excepte quan el seu lleó va començar a fotografiar compulsivament tots els detalls de les altres noies pintades!

En general, va anar estupendament, tothom va estar content i alegre, parlant de tot i res, rient, menjant, ballant, apurant les últimes birres (sort que no en vam comprar més!). La Dene ens va ajudar moltíssim amb tot i la Same també, fins i tot ens va oferir que la seva criada es podia quedar a dormir perquè l’endemà fes tota la neteja. Li vam dir que no calia, li vam pagar el que pensàvem que era just per tot el que havia fet i va marxar ben contenta perquè en realitat no s’esperava res. Va sobrar bastant menjar que al dia següent vam donar a les veïnes.

Els dies següents van ser entre tristos i estressants. Però això us ho explicarem en una altra crònica d’etapa post camerunesa.

21/2/09

L'hàbit fa el monjo? 2a part

Amplio el reportatge de les vestimentes amb unes fantàstiques fotos que m'ha passat la Khadija, que sempre es cola per tot arreu.
La veritat és que m'encanta com vesteixen els camerunesos. La barreja entre tradició i influències de modes occidentals dóna molt de joc.
Comencem el recull amb un típic grup de dones que celebren algun fet amb vestits fets d'una mateixa tela, en aquest cas es tracta del dia de la dona de l'any passat.



A continuació un toc de color i fantasia que ens aporten les Bororó del nord, on destaquen per la seva coqueteria enmig d'una majoria musulmana.

I finalment uns quants exemples més perquè us pugueu acabar de fer una idea.
No deixeu de mirar amb detall el següent personatge, un fotògraf, que van conjuntat fins i tot amb la moto
























I la més bonica de totes...

Obama

Una simpàtica mostra del fenomen Obama.
La foto no té gaire qualitat perquè és d'aquestes que faig mentres camino, per no cridar l'atenció, però el més graciós (i kitsch) és que l'artista ha pintat una segona bandera americana en una de les dents del president

6/2/09

El balcó del darrera

Els nostres balcons del darrera tenen unes vistes privilegiades. Encarats a ponent, ens ofereixen magnífiques postes de sol, especialment en època de pluges quan els núvols són més variats. Ara que estem en època seca el que es veu quasi cada tarda és un sol rogenc i perfectament rodó que es pot mirar a simple vista i que es va fonent dèbilment fins a esvair-se inclús abans d’arribar a l’horitzó.

Això pel que fa al cel, a la part de sota d’aquest hi tenim una gran panoràmica dels barris que ens envolten, amb el palau presidencial, palau de congressos i hotel Mont Febé dominant-ho tot des dels turons més alts. La resta d’edificis construïts sense ordre ni concert van ocupant tots els espais que queden disponibles. A vegades, degut a aquesta mala planificació i control les autoritats han de tirar a terra barris sencers, i ho fan sense gaires contemplacions. A la foto panoràmica no es veu amb suficient detall, però just a la dreta de l’arbre central, darrera els edificis de l’estació de tren, hi ha un d’aquests barris afectats que fa un parell de setmanes va quedar reduït a runes.


Molt més a prop, just a sota de casa, hi tenim uns veïns que vindrien a ser l’exemplificació del camerunès mitjà-alt, i que són objecte del reportatge d’avui.

En la imatge de dalt observem un pla general de la casa i el pati al capvespre. Aquesta es compon de dues peces, ja que es tracta d’una família poligàmica, i en la gran hi viu la primera senyora i en la petita la segona amb les seves respectives proles. És difícil saber qui és qui en una família africana, sempre hi ha tant moviment de gent que arriba i que marxa que després d’un any i mig tot just ara comencem a poder distingir uns i altres.

És difícil també deduir les ocupacions del cap de la casa i resta d’homes. Darrerament sembla que treballen amb un parell de camions, camions que ens acostumen a despertar cada matí a les quatre i mitja, abans i tot que els galls o imams que canten des de les mesquites, quan els homes els engeguen per sortir a treballar i a vegades els deixen una bona estona en marxa. Però abans del negoci dels camions també sembla que s’han dedicat a la compra-venda de cotxes, cosa que explica que sempre n’hi ha dos o tres de permanentment aparcats, alguns ja quasi fossilitzats i perfectament integrats en la vegetació. Vegetació que tot i semblar males herbes deu ni do el profit que en treuen. Quasi sempre hi ha blat de moro plantat, i els dos arbres són un bananer i si no m’erro un mango.


Al cobert del fons a vegades hi crien pollastres, i durant un parell de mesos hi ha les llums permanentment enceses mentre els centenars de pollets van creixent tot piulant, cosa que crida l’atenció dels corbs de coll blanc, que es reuneixen en gran nombre, famolencs, al pati.

Observeu que en primer terme a l’esquerra s’hi acumulen les deixalles, orgàniques i no orgàniques. A vegades fan un forat i ho enterren, però al cap de poc es van acumulant una mica per tot arreu, fins que un bon dia li encarreguen a una de les nenes de menys rang que faci net, i ha de fer un munt de viatges al contenidor del barri, que tenim a uns dos-cents metres de casa.


A mi em crida l’atenció especialment el fet que els nens petits es passen totes les tardes jugant pel pati, autèntic paradís de mil aventures on sempre troben alguna cosa o altra amb la que distreure’s, no especialment higiènica, però si imaginativa. Molt sovint canten, exploren, es tiren pedres amb els veïns a través dels murs, ens criden “le blanc, le blanc” si ens veuen sortir al balcó… Ara bé, xoca la poca atenció que els grans dediquen als petits. No se’ls veu mai parlant o jugant amb ells, i així no és estrany que totes les il.lusions i alegries que aquests demostren tenir s’acabin esvaint mica en mica.

Un altre moment en que el pati cobra vida és quan celebren alguna cosa, especialment els diumenges, i les dones de la casa i altres que s’hi apunten preparen els àpats en grans cassoles, i s’hi passen bona part del dia, cuinant i fent safareig a parts iguals.


Els homes apareixen poquíssim, acabada la jornada de treball a mitja tarda aparquen els camions i van a fer temps a algun dels bars del carrer. De tan en tant si que es posen les piles i fan reformes al cobert o arreglen les destrosses que fa el fang quan plou a bots i barrals i que acostuma a inundar-los tot el pati, el que em porta a pensar que aquí pràcticament només es treballa quan no hi ha més remei, i quasi no es plantegen fer obres destinades a evitar coses que és ben previsible que acabin passant.


I aquest ha estat un cop d’ull als nostres veïns. Com ens deuen descriure ells a nosaltres?


14/1/09

L'hàbit fa el monjo?

Com que he aparcat les exploracions en benefici de les pintures, que aviat podreu veure però que em tindran absort reclòs al "taller" durant el proper mes, he rescatat unes fotos d'aquestes curioses que l'any passat van quedar pendents d'incloure a algun lloc o altre.

Aquí no són cap raresa, tot al contrari, és molt freqüent veure gent vestida amb aquest tipus de roba. Potser ja us heu fixat en altres cròniques que quan hi ha celebracions la gent s'acostuma a vestir amb una mateixa tela. Depèn de la celebració pot ser una tela només amb sanefes, però quan es tracta d'una festa tipus dia de la dona o dia de l'ensenyant la vestimenta es converteix en un cartell propagandístic ambulant.

I encara hi ha casos més extrems com són els vestits que homenatgen a una persona, com en els exemples de les dues fotos d'aquí baix, amb els retrats del Papa (que té una visita programada i molt esperada aquí), o del president Paul Biya (potser perquè com que no para mai pel seu país així la gent no l'oblida).
Són costums que em van cridar força l'atenció al arribar. És veritat que a nivell mundial hi ha coses similars, penso en imatges de grups de música, o en el fenomen Obama tinc entès que ha originat tot un mercat de vestimentes amb la seva imatge (i que aquí també ha arribat), però l'estil camerunès, tant kitsch, és insubstituïble. És de les coses que trobaré a faltar... veure.


1/1/09

Robatori

Començo l'any més lleuger d'equipatge. Ahir em van robar l'ordinador portàtil, un disc dur, una càmera de fotos i el mòbil.
Pensava que pels dos mesos que ens queden d'estada aquí ja me'n lliuraria, però finalment m'ha tocat, i em fa ràbia per tota una sèrie de coses, perquè m'impedeix seguir treballant al ritme que ho estava fent, per les fotos dels darrers mesos que s'hauran perdut, per les molèsties que comporta anar a la policia a fer la denúncia (on et tracten com si fossis tu el delinqüent), per la sensació d'inseguretat que se't queda al cos... però fa ràbia molt especialment per la manera com es va produir el robatori, de dia i davant dels meus nassos. El lladre en qüestió, un noi que vorejava la trentena, es va fer passar per un tècnic que venia a fer unes reparacions al cable de la televisió. Ja vaig estar a punt de no deixar-lo entrar pel simple fet que nosaltres no en tenim de televisió, però em va assegurar que eren unes reparacions que feia per tot el bloc, i que així el proper inquilí del pis ho tindria condicionat. Només havien de ser dos minuts, i jo no em separava d'ell. Em va fer obrir diversos balcons fent veure que buscava un cable, i quan vam ser al balcó de la cuina em va dir que aguantés el cable perquè ell pujava al balcó del pis de dalt per tallar-lo. Aquí va ser quan va aprofitar per treure el "botí" a fora, i encara tornava a buscar-ne més, però es va trobar amb la Mayte i un seu alumne que havien sortit del seu despatx i estaven al rebedor, precisament perquè els havia alertat de que hi havia un home de qui no m'acabava de fiar, i va decidir desistir i marxar. I jo mentrestant aguantant el cable (quan hi penso em sento ridícul) i quan vaig decidir que me'n tornava a pintar i que el tècnic ja tornaria a avisar-nos quan calgués que l'ajudéssim va ser quan vaig adonar-me que ens l'havia ben jugat. El primer que vaig veure és que l'ordinador no hi era! Vaig sortir corrents al carrer però ja era massa tard, uns veïns em van dir que havien vist un home amb un ordinador portàtil agafar un taxi tot just feia uns minuts.
Com acostuma a passar en aquests casos va ser una combinació d'innocència i baixar la guàrdia per part nostra i sang freda i sort per part d'ell. Normalment la porta del carrer està tancada amb un candau, i normalment no deixem entrar ningú que no coneguem o sense haver parlat abans amb la veïna Rose. Però també sabem que pel simple fet de ser blancs som sinònim de riquesa i una temptació per a molta gent realment desesperada. Sabem que aquí tothom ens coneix i sap els nostres hàbits. I sabem també que durant el període nadalenc es produeixen molts més robatoris i atracaments. Aquesta és la cara fosca de l'Àfrica, i ja la coneixíem abans de venir aquí. A tothom que porta aquí una temporada llargueta n'hi ha passat alguna o altra de semblant, només que sempre esperes que no et toqui a tu, o que quan et toqui no sigui res greu. I de fet, pensant-ho bé, el lladre es va sortir amb la seva, però també podria haver-se endut altres coses de més valor, i el pitjor, em pregunto com hagués reaccionat si l'haguéssim enxampat in fraganti.
Els objectes es poden reemplaçar, potser els recuperarem els propers dies al mercat negre on ja hem donat veus i a vegades surt l'ocasió de recomprar-los. El que més em preocupava, les fotos que utilitzo pels quadres, per sort el Daniel les conserva al seu ordinador. I de tot plegat n'hem d'aprendre alguna cosa o altra que ens faci ser si no més rics menys rucs. Així és la vida, no?

nota: disculpeu que no adjunti fotos en aquesta crònica