13/3/09

Comiat

Les cròniques que vinguin a partir d'ara ja estaran escrites des de Catalunya, que ja hem retornat i comencem un nou capítol vital. És curiós com de ràpid es pot passar d'una realitat a una altra, entres a un avió mig barallant-te amb els quatre darrers camerunesos que et posen traves amb l'equipatge, fas una becaina d'unes quantes hores i et despertes en un lloc on la primera impressió és que la gent d'allà, molt cordial, té problemes de pigmentació a la pell, excessivament blanca, i on tot brilla, i hi ha miralls per tot arreu, fins i tot el terra sembla un mirall enorme, i en fi, ja us podeu imaginar, és com anar a parar al futur (o venir del passat, ves a saber)

Per avui tinc preparades unes quantes fotos de les festes de comiat que vam fer al nostre pis, la primera amb els amics pintors i la segona, la que va ser la rematada final i que també va servir com a exposició dels quadres fets durant aquesta etapa africana, amb un popurri de gent diversa i variada que anava des dels veïns, gent de l'ambaixada, professors i alumnes de la universitat, unes quantes monges, una sel·lecció d'expatriats catalans i francesos, i algun que altre autòcton-espavilat-autoconvidat, que d'aquests mai no en falten.

Dels amics pintors, a qui aviat dedicaré una crònica del taller que va tenir lloc per segon any consecutiu i que ens va tornar a reunir, què puc dir sinó que els trobaré enormement a faltar, amb la seva alegria, les seves bromes que al final començava a entendre, la seva imaginació per pintar amb uns materials de baixíssima qualitat, la seva set de coneixement (i de cervesa)...
Si viure de la pintura ja és complicat a Europa imagineu-vos a l'Àfrica. El nivell de vida de la població ja és baix de per si, però és que a més el material de belles arts és com tres vegades més car que a Barcelona, per això van aprofitar tan com van poder l'haver-me conegut per fer-me encàrrecs sobretot de tubs de pintures, i poc abans de marxar els vaig oferir alguns dels artilugis que faig servir a preu d'ocasió, així algun d'ells se'm van quedar el cavallet plegable, el projector, pinzells, vernís, bastidors, trípode... i així jo vaig poder viatjar més lleuger de pes.


Com podeu comprovar, hi havia molt bon rotllo

Tot seguit, per parlar de la festa final passo la paraula a la Mayte:


La festa final, la festa final… mmmmmm… Doncs sí! Vam decidir llançar la casa per la finestra i fer una soirée en tota regla amb tota la gent coneguda i propera, menys la Huguette a qui vam trobar bastant a faltar. Sort que hi havia els seus quadres!

Del menjar se’n van encarregar la “criada” de la Same i una altra noia. Menys mal perquè al final vam comptar festa per unes cinquanta persones. La Same, que està molt acostumada a muntar saraus d’aquest i altres tipus, és una gran amfitriona, ens va aconsellar molts menús camerunesos però al final nosaltres vam decidir-nos per un de més internacional, donat que havia de venir gent bastant diversa. Amanida variada, tota ben combinada, arròs amb una salsa de samfaina camerunesa exquisida i pollastre rostit. D’altra banda, la mare del Kevin, va fer el Koki, uns dels plat més emblemàtics del país, fet amb mongetes blanques, oli de palma i acompanyat amb plàtan bullit i mandioca. Tota una bomba que ens encanta tot i que no és gaire digest. Nosaltres ens vam encarregar de comprar vi, birres, alguns refrescos, els clàssics cacauets i quatre patates pels primers que arribessin.

La festa començava A PARTIR de les 18h30, tindríem temps suficient per muntar-ho tot tal com ho havíem previst: espelmetes a l’escala des de l’entrada fins la porta, el menjar tot posat en safates llestes per servir, bona musiqueta d’ambient i nosaltres amb les millors de les nostres gal·les fent de bons amfitrions i parlant amb la gent. Tot aniria bé, al cap i a la fi, tothom ens coneixia i a més hi hauria la Same per ajudar-nos amb el servei. Doncs... res va sortir com el previst, és clar, estem al Camerun, pensava però tot i amb això hi confiava... A un quart ja van aparèixer els primers convidats, que no van ser precisament la Same i les seves noies... Brrrr, jo estava dels nervis, havíem quedat a les 17h00 per organitzar les taules, el menjar i la soirée... A les 17h15 les vaig trucar i em van dir el típic “on arrive”, que, vol dir literament, ja hem sortit i estem arribant... Sort que no els vaig fer cas perquè vam tenir temps d’anar a buscar el Kevin i el menjar de la seva mare. Vam tornar a casa i vam començar a organitzar una mica l’espai, jo cada cop més nerviosa perquè la Same i les noies no donaven senyals de vida i ja els primers convidats començaven a desfilar. A sobre, el Kevin, que és extremament sincer, em va dir que hi havia molt poc beure a la nevera, que la gent voldria emborratxar-se i que ell s’oferia a anar a comprar-ne més al bar del costat. Em va deixar flipant... vaig pensar, mira tu, si la gent no està contenta que se’n vagi... que no tinc ganes d’aguantar borratxos! Els camerunesos quan beuen, són molt pesats i els dóna per parlar de Déu, dels diners, de lo bons que són o de la seva identitat africana... Això pensava jo en aquells moments d’histerisme embarassat, ara ho veig amb certa nostàlgia!

Continuem: Els primers en arribar van anar al balcó del saló, a veure la magnífica vista i sort que l’Uri sap fer molt rebé aquestes coses de rebre la gent, perquè ben cordial i serenament (no com jo) va atendre’ls i contestar les preguntes que li feien dels seus quadros. El menjar no arribava... A tres quarts la gent ja era nombrosa, primer van fer cap els blancs “rics” (possibles compradors de quadres de l’Uri) i jo, la veritat, tenia ganes d’atendre la gent i mostrar la meva panxa com Déu mana i no estar a la cuina preparant les safates i queixant-me amb el pobre Kevin, que només feia que riure i demanar que quan trauria el beure. Vaig tornar a trucar la Same i abans que li posés el crit al cel i amb un bon grapat d’excuses em va dir que ja arribaven.... Aquell cop era veritat. A les 19h van aparèixer per la porta, quan la sala ja estava ben bé de gom a gom. No vaig ser capaç de fotre-li la bronca de tant com es va disculpar, dient que havien tallat el trànsit perquè la dona del president Biya havia sortit i, és clar, és que aquestes coses passen al Camerun!

La soirée va anar molt bé, hi havia gent de tot tipus: el veïnat va ocupar la zona propera al menjar, tot i que fins que no va estar tot posat i jo vaig animar la gent que ja podien atacar, no van començar a “devorar”. Ara estaven molt calladets, miraven la gent des de les seves posicions assegudes i bevien dissimuladament les birres que anaven sortint. Mamam Rose, que és la “mamam” de l’edifici estava ben contenta amb el seu vestit de gal·la, la seva princesa ben maca, la Thérèse, i anava parlant amb la gent que se li apropava per saludar-la i preguntar-li qui era. El mecenes de l’Uri li va dir que la propera dona africana que havia de pintar hauria de ser ella i mamam Rose, tota espontània va respondre “Tu penses que amb lo vella que sóc em voldrà pintar, o què”

M’agrada molt aquesta sinceritat tan espontània que té la gent al Camerun tot i que a vegades siguin una mica tallants. Com anècdota: els dies d’abans a la festa vam anar al mercat de Mokolo amb la Same i quan la gent em veia em deien graciosament: “Fatiguée blanche, qui t’a fait ça”. Nota: a les embarassades les anomenen “fatiguées” i amb el “ça” es referien a la panxa grossa. Quin fart de riure.


Els blancs, apart que no van menjar gaire, van marxar ben aviat, potser perquè ja preveien que la simbiosis d’alcohol, jovent universitari (hi havia alumnat meu) i cerveses podria explotar d’un moment a l’altre i ben cordialment van anar marxant. Les monges van ser el punt d’atenció i això que no van portar les guitarres! Tothom ens preguntava que qui eren, de quina congregació, què feien al Camerun i algun bromista deia que l’Uri les podria agafar de models per fer els seus quadros de noies despullades. Per què no? La verge Maria bé devia donar-li el pit a Jesús, no?

Música, no va faltar, els de teatre, encapçalats pel Kevin i pel Fabris, el veí més espavilat que tenim, van ocupar-se’n i ho van fer força bé perquè van anar combinant música africana amb europea i espanyola i ballaven al seu estil al bel mig del saló. Estic segura que si haguessin tingut un micro haguessin animat tothom a dir unes paraules.

També van venir algunes noies de l’Oyenga, la profe de ball que, com diu la Nieves, mou el cul com si estigués separat del seu cos, la Princes i algun altre que es va col·lar... no van venir els musculmans rastes perquè volíem una soirée tranquil·la per no pertorbar ningú, i sobretot l’Eric, no ens venia de gust ni timbals ni excessos. Aquests van estar pràcticament tota la nit al balcó, amb les birres, les cigarretes, altres succedanis i les converses transcendentals. Al final de la festa va venir el company de la Princes a buscar-la i al veure els quadres de l’Uri va al·lucinar. Tot ell sembla un lleó, tot i que, em sembla que, fora del seu regne passa bastant inadvertit malgrat les rastes que porta. Va fer fotos de la Princes posant davant del “seu” quadro, ella es sentia tota gran i important de ser admirada per la gent que quedava, excepte quan el seu lleó va començar a fotografiar compulsivament tots els detalls de les altres noies pintades!

En general, va anar estupendament, tothom va estar content i alegre, parlant de tot i res, rient, menjant, ballant, apurant les últimes birres (sort que no en vam comprar més!). La Dene ens va ajudar moltíssim amb tot i la Same també, fins i tot ens va oferir que la seva criada es podia quedar a dormir perquè l’endemà fes tota la neteja. Li vam dir que no calia, li vam pagar el que pensàvem que era just per tot el que havia fet i va marxar ben contenta perquè en realitat no s’esperava res. Va sobrar bastant menjar que al dia següent vam donar a les veïnes.

Els dies següents van ser entre tristos i estressants. Però això us ho explicarem en una altra crònica d’etapa post camerunesa.