23/12/08

Safari d'estar per casa

Aquest de la foto (el que està dins la botella) és un ratolí que ha estat convivint uns dies amb nosaltres. Alguna nit el sorpreníem voltant pel menjador, o ens semblava sentir-lo fer els sorollets propis dels de la seva espècie. Ens semblava que entrava per un forat que hi ha sota la pica de la cuina i que comunica amb la cuina dels veïns, però fa un parell de dies, mentres espolsava els coixins del sofà vaig descobrir que s’havia fet un niu la mar de comfortable dins d’un d’ells. A ell no li va fer gaire gràcia ser descobert, imagino, ni tampoc que l’acorralés i capturés, però vaig considerar que a cadascú li correspon el seu hàbitat, i després de tenir-lo un dia en observació, durant el qual va disfrutar d’un suculent i variat tiberi el vam alliberar a la muntanya, al costat de l’hotel on anem a nadar, des d’on disfrutarà d’unes vistes magnífiques de la ciutat.

Ja veieu que, a falta de lleons i elefants, cada cop més escassos, especialment a les zones urbanes, ens hem de conformar amb altres exemplars de la fauna africana.

Aquest any si!

Em vull sumar, com a culé, a l’eufòria col·lectiva que es respira darrerament, aportant-hi un granet de sorra camerunesa.

Ja sabeu que al Camerun el Barça té moltíssima presència. És rar el dia que no et topis amb algú amb una samarreta, gorra o clauer del Barça. Això és degut principalment al fenomen Eto’o. Doncs bé, us he de dir que vaig patir durant tot l’estiu perquè em temia que el farien fora i que ja no podria jugar la carta de ser del lloc on juga (carta especialment efectiva amb els policies que et busquen les pessigolles). Al final no només es va quedar sinó que tan ell com tot l’equip estan en plena forma.

Fa pocs dies el Daniel i jo vam tenir ocasió de compartir la passió futbolera amb la gent del pais ja que el Barça-Madrid ens va enxampar a Kribi, i com que no era qüestió de perdre-se’l vam anar a la zona cèntrica de la ciutat i vam buscar un local on poder-lo seguir bé. Va ser tota una aventura, ja no només per les emocions del joc (especialment les faltes sobre el Messi i el penalti fallat per l’heroi local, que per sort després va marcar) sinó pel propi ambient del lloc. Imagineu-vos un bar ple de gom a gom, a les deu de la nit aquí és com si fossin les dotze o la una, la gent bevent cervesa com si fos orxata, un munt de noies pendents de nosaltres (difícil de discernir quines eren camareres, quines prostitutes i quines cap de les dues coses), un militar pesat i embriac enganxat a nosaltres com una paparra, que quan va veure que de nosaltres no en trauria més que un pinxo de carn que ens va birlar davant dels nassos va començar a incordiar la gent del voltant; i altres personatges de la vida nocturna, com un veterà metge espanyol a qui li va molt la marxa i que ens explicava que ha estat a no sé quantes guerres... Tot això amenitzat amb hits camerunesos estridents i matxacons a tot volum, com no podia ser d’altra manera.

Però al final tot va sortir rodó, 2-0, alegria generalitzada. Aquest any si!


4/12/08

El fotògraf innocent

Quan un és un aficionat a la fotografia poder acompanyar un fotògraf professional és una oportunitat única que no cal desaprofitar, i més per Àfrica. Això és el que estic fent aquestes darreres setmanes. El Daniel Escalé, el protagonista visual d’aquesta crònica, ha vingut a fer una sèrie de reportatges fotogràfics aprofitant la nostra presència aquí. Aquesta circumstància em resulta molt beneficiosa ja que és l’excusa perfecta per fer una sèrie d’exploracions que quedaven pendents i per conèixer gent, paisatges i viure experiències de tota mena.

Ell mateix en podria explicar unes quantes de l’alçada d’un campanar, dignes de l’antropòleg innocent, però no seré jo qui desvel.li que al arribar a l’aeroport de Douala un simpàtic comitè de benvinguda el va plomar amb les excuses més inversemblants (ell es defineix a si mateix com un tros de pa al mig de la plaça de Catalunya, envoltat de coloms famèlics), o que un vespre, caminant per Bafoussam, tot d’una es va trobar que no hi havia terra sota els seus peus i que desapareixia tot ell dins d’un forat de clavegueram (sortosament no va patir res més que un gran ensurt), o que al fer el trajecte Bafoussam-Yaoundé de quatre hores pensant que comprava un bitllet d’autocar “normal” en realitat va anar a parar al bell mig d’una furgoneta-llauna de sardines d’aquestes en que no pots moure ni un dit, i a sobre patint tot el trajecte perquè li van posar la bossa amb tot l’equip fotogràfic a la vaca... o que una nit es va despertar sobressaltat perquè dins dels llençols hi tenia una aranya de quasi un pam, o per exemple, això ja és més positiu, que ha tingut ocasió de fer amistat amb l’advocat i la germana de l’Eto’o... etc...

Això els que el conegueu ja tindreu informació de primera mà quan torni.

Pel què fa a mi, una de les coses que més m’agrada d’anar amb ell, a part de que ens portem la mar de bé, clar, és que cosa interessant que veig cosa que ell “captura”. Però és que quasi no li haig ni de dir, ell està constantment alerta i amb les càmeres a punt, i a la mínima indicació que li faig amb el cap o un simple oh! ell fa un ràpid gest amb la mà i clic! Ja la té. Si m’ho pogués permetre el contractaria perquè m’acompanyés sempre en els meus viatges. I això per descomptat a part de les fotos magnífiques que fa ell pel seu compte i que espero que properament puguin ser exhibides en revistes o galeries d’art d’arreu del món.

També he de dir que amb ell estic aprenent diverses tècniques fotogràfiques, sobretot de retoc digital, i la importància de tenir un bon equip, però veient també com condiciona això, tant pel pes que cal portar constantment a sobre com per la por a que li passi alguna cosa.

La crònica d’avui intenta plasmar visualment el què hi ha al darrera de la càmera, les situacions, sovint de risc, que viu el fotògraf per poder captar aquell instant màgic i irrepetible i enviar-lo a les pantalles d’arreu del món, on vosaltres les podeu mirar còmodament asseguts a les vostres segures llars.

No ens hem hagut d’enfrontar ni a lleons, ni caníbals, ni guerres, però quasi! (les fotos no enganyen) mireu-lo sinó amb l’aigua fins els genolls, o rodejat de nens de tres anys, o pujant escales que no duen enlloc, o patint atacs de bogeria, o intentant conduir cotxes abandonats... No és una feina tan senzilla i agradable com sembla!!!


La propera crònica serà un relat de les expedicions que hem dut a terme la setmana passada i que ens va portar primer a la caòtica i lletja Douala, a la serena Limbe i les seves platges de sorra negra, a Boea, a la falda del Mont Camerun, de vegetació exuberant, a Loum, enmig de grans extencions de plantacions, on vam visitar unes monges que hi tenen un col.legi, Foumban, a l’oest, on vam assistir a una gran festa que té lloc cada dos anys en que el Sultà i milions de súbdits enfervorits surten a fer tota una sèrie de celebracions tradicionals al carrer, i de nou a Yaoundé, on l’activitat és més reposada (perquè dormim a casa) però no menys intensa.


Però tot això serà properament. Avui per acabar us dono el link de la web del Daniel, perquè pugueu fer un tastet de la seva obra

http://www.digitalcubestudio.com/



21/11/08

Seguint les passes de l'Oriol Albó

La crònica d'avui vol ser un petit homenatge a un meu "oncle", ja mort, i a qui no vaig arribar a conèixer en vida.
Per una d'aquestes estranyes coincidències no només comparteixo amb ell el nom i un cognom sinó també el fet d'haver anat a parar a un país tan remot com el Camerun.
L'any passat, només arribar aquí, ja em vaig posar a indagar i no vaig tardar a trobar-ne les primeres traces. Va ser a l'ambaixada, mentre ho comentava als diferents treballadors quan de cop i volta en Fidel (veure la foto de grup de la crònica anterior) va exclamar: "home, l'Oriol Albó! i tant que el vaig conèixer, si és ell qui em va portar a Catalunya quan jo era un marrec mort de gana!" I em va començar a explicar, emocionat, l'estima que li tenia i les coses que va fer per aquí, i que si era tan i tan intel·ligent, que parlava "Bassà" perfectament, que donava les misses en aquesta llengua local, escrivia llibres perquè els nens poguessin aprendre...
Va ser un d'aquests moments irrepetibles. Després la pista es va anar difuminant, més que res perquè hi ha tantes coses que et van captivant i absorvint que en deixes .
Fins que ara, amb l'arribada del Daniel, amic fotògraf que estarà una mica més d'un mes amb nosaltres amb la intenció de fer una sèrie de reportatges ens vam decidir a indagar una mica més i intentar arribar-nos al poble on l'Oriol va viure.
Primer vam anar a Eseka, una ciutat a mig camí entre Yaoundé i Douala, allà, vam anar preguntant una mica a l'atzar, fins que un policia que ens va fer un mini interrogatori (imagino que per assegurar-se que no érem espies) ens va dirigir a l'església catòlica, on ens va rebre un capellà molt simpàtic que estava fent-la petar amb el catecista, ben escarxofats en un còmode sofà i compartint un wisky que van amagar discretament. El capellà, un home jove, només n'havia sentit a parlar, però el catecista, un home ja vell, l'havia tractat, i entre els dos ens van fer un croquis per poder arribar a Botmakak, on l'Oriol havia viscut, tot just a uns cinquanta quilòmetres d'allà.
Botmakak dóna una mica l'impressió de petit poblet de l'antic oest americà, situat a una regió molt verda del centre del país, amb cases petites i destartalades i tres o quatre bars a banda i banda del carrer principal, com si fós el primer lloc on calgués aturar-se després d'un viatge esgotador per les carreteres de terra plenes de sots. Quan un estranger arriba a un lloc així no pot evitar sentir-se el centre de totes les mirades. Imagineu-vos doncs dos blancs. Els nens, la majoria exclamaven "le blanc, le blanc" i ens saludaven efusivament. Alguna nena fugia espantada com si hagués vist l'home del sac. I els homes, des de la tribuna de les tavernes, s'ho passaven bé a costa nostra, fent tota mena de comentaris.


L'església catòlica està a l'altra punta, a dalt de tot d'un carrer costerut que quan plou deu ser impracticable. De la casa que vam deduir que era la parròquia en sortia un grupet de gent gran, i nosaltres ens vam dirigir al jove que els acomiadava i que es va presentar com al capellà del poble. Al preguntar-li per l'Oriol Albó ens va respondre afirmativament, que tot i que ell no l'havia tractat sabia que havia estat el bisbe de la parròquia i que havia fet una gran labor, juntament amb en Borràs. Al dir-li que m'agradaria trobar a algú que l'hagués tractat personalment va dir "veniu, veniu" i vam sortir a fora on encara hi havia el grupet de gent gran, i dirigint-se a ells els va demanar si per casualitat algú havia conegut l'Oriol i la seva reacció va ser espectacular, tots alhora van aixecar el braç i es van dirigir cap a nosaltres amb un somriure als llavis. Al saber que jo era el seu "nebot" es van emocionar i tot (jo també) i van començar a explicar anècdotes de joventut. Tot eren bons records. Realment el meu "oncle" devia ser un fora de sèrie.
En Daniel es va brindar a fer una sèrie de fotos de grup. En la primera es veu un tros de l'antiga església (en realitat una mena de magatzem), on l'Oriol feia les misses.
Queda pendent una altra excursió a Botmakak per aprofundir encara una mica més en les històries personals, i també per donar un cop d'ull als llibres que va fer durant la seva estada, segons sembla amb una cal.ligrafia exquisita.

fotos: Daniel Escalé

12/11/08

Crònica Rosa II

L'Ambaixadora se'n va. Ja ha acumulat prou mèrits i ara pot optar a un any a Madrit, on té les tres filles, i després, amb sort anirà a parar a l'ambaixada de Moscou (destí molt cobejat)

Abans d'ahir vam anar a casa seva a fer un sopar de comiat només la gent de l'ambaixada. Quina diferència amb les recepcions oficials quan la casa s'omple de gom a gom!





9/11/08

Crònica rosa

Avui canviem de registre. Ens vestim amb elegància i refinament , i ens mirem bé al mirall repassant tots els detalls perquè ens disposem a visitar les cases de l'ambaixadora i la del primer secretari, la primera amb motiu de la multitudinària recepció que es fa cada any el dia de l'espanyolitat, i la segona per la presentació en societat del Jorge, el fill recent del Vicente i la Yolanda.

Són ocasions on els expatriats ens retrobem i fem petar la xerrada. Coneixem gent nova, quedem per a futurs encontres i mengem i bevem gratis... I poca cosa més.
Com que sé que la majoria de vosaltres mireu els programes i revistes del cor he pensat que us agradaria veure aquestes fotos.

Mayte i Princess

Uri, Elo, Jose Luis, i Manel (2 gallecs i 2 catalans)

Carine (i cosina), Maria, Princess, Mayte, Khadija, Ana, Marta i Carmen

Jardi de casa el Vicente

Mayte i Uri

Grupet d'expatriats distingits

Jardi, vist des de la terrassa

Vicente (el blanc rialler de l'esquerra)

La Mayte amb la Jenny, ex-alumna seva

17/10/08

Postals de Kribi



Com molts de vosaltres, fidels lectors, ja sabeu, Kribi és el nostre santuari de pau i repòs, a només quatre hores d’una carretera relativament poc problemàtica on ens refugiem després d’unes quantes setmanes de vida de ciutat.

Aquest cap de setmana passat, aprofitant que el dilluns les noies de l’ambaixada i la Mayte tenien festa, ens n’hi hem anat. I això que el dissabte jugaven els lleons indomables a Yaoundé, al costat mateix de casa, i m’hagués agradat molt anar-hi a veure l’Eto’o, l’idol nacional, que per cert va marcar dos gols i va col.laborar en dos més.

Però Kribi s’ho val, sinó mireu les imatges que resumeixen tan sols dos dies d’estància allà. Les postes de sol, especialment ara que l’època de pluges toca la seva fi i hi ha núvols, però amb clarianes són superbes.

Un altre dels motius que fan que Kribi valgui la pena són les platges encara tan verges, amb molt pocs hotelets amagats entre la densa vegetació que arriba pràcticament arran de mar.

Les passejades que s’hi poden fer són d’allò més relaxants, sempre que no topis amb algun pesat de torn que s’hi apunta alegrement per fer-la petar amb tu, com si et fés el gran favor de no permetre que hagis d’anar tot sol.

Només arribar a Kribi, afamats, ens en vam anar de dret a una platja prop del port, on serveixen peix, marisc... bo i barat. Nosaltres volíem gambes de riu (sóm així els blancs), i no hi fa res que se’ls haguessin acabat, sempre hi ha algú disposat a anar en moto a buscar-ne a una altra banda. Primera lliçó, no tenir pressa. L’espera es podia omplir de dues maneres. Les noies van optar per instal.lar-se en una taula, a tocar de mar, mentres anaven passant venedors de souvenirs, pocs però convincents, d'aquests que entren amb molta habilitat i simpatia, dien-te que et volen ensenyar la seva mercaderia només “pel plaer dels ulls”, sabent que si aconsegueixen fer la gran estesa d’objectes d’art i joies davant d’un grup de noies ja tenen molt de guanyat. Jo tinc debilitat pels pintors ambulants, per què serà... En aquest moment però, vaig optar per anar a passejar per la platgeta, i no vaig haver d’esperar ni cinc minuts per trobar-me el primer boig del dia, un noi que devia haver pres cinc cafès per esmorzar fent una rara combinació de footing i cabrioles, acompanyat d'un noi més tímid darrera seu filmant-lo amb un mòbil d’aquests moderns que tothom té avui en dia. Enlloc de passar de llarg va venir directament a mi, i tot donant-me la mà es va presentar i em va explicar la seva vida en un minut, mentre l’altre ens filmava. Em va dir si no li importava que aparegués al seu reportatge, no, no, i ara, encantat... va ser l’únic que em va deixar dir, i ja se n’anava amb les seves cabrioles a buscar una altra víctima, per retornar als pocs segons dient-me que hi havia hagut un problema amb la càmara i que calia regrabar l’escena, si, si, cap problema... i ja se n’anava, ara a fer volteretes dintre l’aigua, sempre amb el càmara al darrera.

L’endemà, que vaig anar a fer footing amb la Nieves i la Khadija (només ens faltava la musiqueta de carros de foc de fons) vam arribar molt lluny, i durant el retorn, que vam fer caminant, s’ens va afegir un noi, que al cap de poc, com que les noies es van adelantar, va quedar tot per mi sol. El noi simplement volia xerrar, conèixer gent, era com una versió ralentida del del dia abans. En aquests països costa estar sol en el moment que ho desitges, a no ser que et tanquis a casa, com faig quan pinto. Les converses acostumen a acabar amb la petició del teu número de mòbil, un dels moments delicats que estic aprenent a afrontar sense resultar desagradable però amb fermesa. És que sinó et trobes amb casos com d’una noia que també vaig conèixer a la platja i a qui vaig accedir a donar el número ja fa un any, i que em truca aproximadament un cop al mes per saber si li he trobat un marit blanc.

Jo sempre penso amb la guineu del petit príncep, quan li deia que perquè dues persones es facin amics cal anar-se apropant una miqueta cada dia. Doncs aquí això no s’entén així, almenys de cara al blanc, i per mi és inevitable pensar que aquestes amistats tan sobtades no deixen de ser amistats interessades, cosa que no deixa de ser comprensible.

Al final, el noi amb qui passejava va arribar a casa seu i ens vam despedir amicalment, però abans em va oferir uns cocos que va fer caure d’una palmera amb una serra fixada a l’extrem d’una vara molt llarga.

Una altra de les postals de Kribi són els passejos amb canoa, ja sigui riu amunt per anar a veure pigmeus o bé des del mar a les cascades de la lloba, on sempre hi ha algú rentant roba o parant les trampes per les famoses gambes, com la senyora de la foto.

I una cosa que no deixa de sorprendre’m és com, per més calor que faci sempre acabes trobant algú que va amb gorro de llana o bufanda, com és el cas del remer de la imatge.


El que menys m’agrada de Kribi és que l’aigua del mar és molt tèrbola. Deu ser per la sorra, no vull pensar que hi tingui alguna cosa a veure la gran proliferació de plataformes petrolíferes i petrolers que hi ha per tot el litoral. No sembla que s’aposti gaire pel turisme de moment, deu ser molt més profitós el negoci de la fusta, el petroli, les mines... Diuen que hi ha previst construïr un gran port industrial, que anirà acompanyat d’una carretera més directa fins a Yaoundé, però que segur que també s’endurà l’encant que tenen els llocs petits i aïllats.

I com que començo a tenir la sensació de repetir-me (ara que ja portem més d’un any aquí) avui enriqueixo la crònica amb unes línies de la Mayte, pels qui no llegiu habitualmemt el seu blog.


PD Finalment he entès perquè mai es veu cap negre nedant mar endins. Jo em pensava que era perquè no saben nedar gaire bé i resulta que és perquè hi ha taurons. I ens n’enterem ara!!!



KRIBI (per Mayte)

Sin duda para mucha gente un paraíso. Sus playas desiertas de arena blanca, de palmeras, cocoteros y mangos imponentes son recorridas de punta a punta por vendedores de artesanía o remeros de canoas que conducen al turista a las cascadas de la Lobé o al país de los Pigmeos. También son las playas donde, aunque no se sepa, las tortugas esconden sus huevos una vez al año. Cada kilómetro aproximadamente está marcado simbólicamente por rocas negras y brillantes, guaridas de cangrejos, completamente mimetizados con la piedra y ocultados por la espuma marina que dejan las olas al romperse. Dentro del mar, no hay algas, pero sus aguas tampoco son transparentes, ni frías, ni siquiera cuando llueve o cuando cae la noche. Por eso, siempre es agradable bañarse.

El espectáculo crepuscular adormece los sentidos del turista que, acomodado en su tumbona, es capturado por el encanto de los colores transformándose en el cielo así como por el fuerte olor del relec en su piel. Durante ese momento, se siente en una nube de placer (cuando no de mosquitos) y relativiza todos los obstáculos con los que suele toparse en su vida africana, un caos continuo y lleno de contrastes inexplicables. Cuando cae la noche, cae también la primera cervecita y puede que algún autóctono se una si además hay cigarrillos gratis.


El blanco busca la paz y la tranquilidad que le aleja del mundanal ruido de su cotidianidad; el negro busca un trabajo, una oportunidad para cambiar su tranquilidad por el desorden y bullicio de la ciudad. Y así, cada fin de semana, unos y otros intercambian palabras, risas, a veces caricias o algo más, unos esperando una gran historia que impresione, otros, la vida que imaginan que tendrán al otro lado del mundo.


9/10/08

Maternitat

Hola amigues, amics, i altres animals.

La crònica d'avui és un homenatge a les mares africanes. Les imatges parlen per si soles.

Les noies sovint es queden embarassades quan són molt joves. Amb sort el pare reconeixerà la seva part de responsabilitat, però no sempre passa així.

El fet d'estar en estat no comporta grans impediments pel què fa a les tasques domèstiques, en tot cas una mica d'incomoditat, però aquí ningú es planteja que calgui fer res d'especial. Les visites al metge/ginecòleg són pràcticament inexistents o nul·les (no hi ha seguretat social).


La recuperació de les mares després de donar a llum és extraordinàriament ràpida (com que no prenen l'epidural...). No passen ni dos dies i ja reprenen les seves tasques habituals. I res de cotxets, cadiretes... D'andròmines d'aquestes no n'hem vist ni una des que estem aquí (potser si hi haguessin voreres en condicions hi ajudaria?). Amb un llençol ben apretat a la cintura, i la criatura ben comprimida a l'esquena n'hi ha de sobres. Es diria que els nadons han d'estar un xic incòmodes, però el cas és que sempre es veuen ben tranquils i callats.




Pel que fa a les criatures, tan bon punt aprenen a caminar comencen a deixar de ser una procupació i ja poden plorar que com no s'espavilin ells mateixos a aconseguir-se les coses ningú no ho farà per ells. Bé, no és tan exagerat com això però quasi.




En aquest moment és quan apareixen els germans i cosins per fer-se'n càrrec. En un entorn hostil com l'africà els nens creen uns vincles d'amistat i protecció mútua molt forts. I no hi ha una imatge que reflecteixi millor l'alegria que un grup de nens jugant. Durant la infància un és feliç amb ben poca cosa. La llàstima és que els duri tan poquet, i que es vegin obligats a fer-se adults quan al primer món tot just començarien a enfrontar-se amb l'edat del pavo.


4/10/08

Barcelona-Zurich-Douala-Younde (El retorn)

Avui, crònica en imatges: el viatge Barcelona-Zurich-Douala-Yaounde.

Al ser un vol que sortia al matí m’ha permès observar per primera vegada tot el trajecte. Aquí val unes imatges escollides que en mostren la diversitat.

Uns núvols de tardor per començar. A baix plovia, però a dalt no.



Després fan aparició unes muntanyes suïsses impressionants, amb la cota de neu ben visible. Neu que aviat ens quedarà moooolt lluny.




Un cop atravessat aquest bassal anomenat Mediterrani arriba de seguida el desert, muntanyós al principi, però ben pla i erm al cap de poc, i continuarà així durant un bon grapat d’hores. Sembla impossible que hi visqui gent, i no obstant deu ni do d’els nuclis de gent que s’hi veuen, més o menys dispersats, units per carreteretes llarguíssimes i quasi cobertes per la sorra, amb tot de bifurcacions que podrien significar la vida o la mort per algun foraster que s’hi trobés perdut.


He triat una imatge amb uns petits núvols insignificants però que deuen suposar petits instants de felicitat pels que estan allà baix.




El desert fa venir son. Al despertar els núvols han guanyat terreny, ens trobem ja sobre la selva. Arribant a Douala observem meravellats el Mont Camerun, que amb els seus més de 4.000 m treu mig cos per sobre els núvols, per mirar-nos fit a fit, com desafiant-nos a que tornem a intentar fer el cim.


Amb el sol ja ponent-se, aprofito l’instant d’iniciar la maniobra d’aterratge per captar unes imatges dels voltants de Douala. La selva, el riu... es troben a pocs quilometres de la ciutat.




Les darreres dues imatges mostren la vivenda típica dels camerunesos. Potser el 80% de la superficie de les ciutats és així, cases baixes i senzilles, agrupades en grups familiars sense massa ordre.



Pel que sembla molts terrenys han estat venuts fraudulentament, i es construeix sense cap control urbanístic, i clar, com es pot veure a la darrera foto, amb les pluges torrencials tan freqüents no és extrany que barris sencers quedin inundats durant uns quants dies.