17/10/08

Postals de Kribi



Com molts de vosaltres, fidels lectors, ja sabeu, Kribi és el nostre santuari de pau i repòs, a només quatre hores d’una carretera relativament poc problemàtica on ens refugiem després d’unes quantes setmanes de vida de ciutat.

Aquest cap de setmana passat, aprofitant que el dilluns les noies de l’ambaixada i la Mayte tenien festa, ens n’hi hem anat. I això que el dissabte jugaven els lleons indomables a Yaoundé, al costat mateix de casa, i m’hagués agradat molt anar-hi a veure l’Eto’o, l’idol nacional, que per cert va marcar dos gols i va col.laborar en dos més.

Però Kribi s’ho val, sinó mireu les imatges que resumeixen tan sols dos dies d’estància allà. Les postes de sol, especialment ara que l’època de pluges toca la seva fi i hi ha núvols, però amb clarianes són superbes.

Un altre dels motius que fan que Kribi valgui la pena són les platges encara tan verges, amb molt pocs hotelets amagats entre la densa vegetació que arriba pràcticament arran de mar.

Les passejades que s’hi poden fer són d’allò més relaxants, sempre que no topis amb algun pesat de torn que s’hi apunta alegrement per fer-la petar amb tu, com si et fés el gran favor de no permetre que hagis d’anar tot sol.

Només arribar a Kribi, afamats, ens en vam anar de dret a una platja prop del port, on serveixen peix, marisc... bo i barat. Nosaltres volíem gambes de riu (sóm així els blancs), i no hi fa res que se’ls haguessin acabat, sempre hi ha algú disposat a anar en moto a buscar-ne a una altra banda. Primera lliçó, no tenir pressa. L’espera es podia omplir de dues maneres. Les noies van optar per instal.lar-se en una taula, a tocar de mar, mentres anaven passant venedors de souvenirs, pocs però convincents, d'aquests que entren amb molta habilitat i simpatia, dien-te que et volen ensenyar la seva mercaderia només “pel plaer dels ulls”, sabent que si aconsegueixen fer la gran estesa d’objectes d’art i joies davant d’un grup de noies ja tenen molt de guanyat. Jo tinc debilitat pels pintors ambulants, per què serà... En aquest moment però, vaig optar per anar a passejar per la platgeta, i no vaig haver d’esperar ni cinc minuts per trobar-me el primer boig del dia, un noi que devia haver pres cinc cafès per esmorzar fent una rara combinació de footing i cabrioles, acompanyat d'un noi més tímid darrera seu filmant-lo amb un mòbil d’aquests moderns que tothom té avui en dia. Enlloc de passar de llarg va venir directament a mi, i tot donant-me la mà es va presentar i em va explicar la seva vida en un minut, mentre l’altre ens filmava. Em va dir si no li importava que aparegués al seu reportatge, no, no, i ara, encantat... va ser l’únic que em va deixar dir, i ja se n’anava amb les seves cabrioles a buscar una altra víctima, per retornar als pocs segons dient-me que hi havia hagut un problema amb la càmara i que calia regrabar l’escena, si, si, cap problema... i ja se n’anava, ara a fer volteretes dintre l’aigua, sempre amb el càmara al darrera.

L’endemà, que vaig anar a fer footing amb la Nieves i la Khadija (només ens faltava la musiqueta de carros de foc de fons) vam arribar molt lluny, i durant el retorn, que vam fer caminant, s’ens va afegir un noi, que al cap de poc, com que les noies es van adelantar, va quedar tot per mi sol. El noi simplement volia xerrar, conèixer gent, era com una versió ralentida del del dia abans. En aquests països costa estar sol en el moment que ho desitges, a no ser que et tanquis a casa, com faig quan pinto. Les converses acostumen a acabar amb la petició del teu número de mòbil, un dels moments delicats que estic aprenent a afrontar sense resultar desagradable però amb fermesa. És que sinó et trobes amb casos com d’una noia que també vaig conèixer a la platja i a qui vaig accedir a donar el número ja fa un any, i que em truca aproximadament un cop al mes per saber si li he trobat un marit blanc.

Jo sempre penso amb la guineu del petit príncep, quan li deia que perquè dues persones es facin amics cal anar-se apropant una miqueta cada dia. Doncs aquí això no s’entén així, almenys de cara al blanc, i per mi és inevitable pensar que aquestes amistats tan sobtades no deixen de ser amistats interessades, cosa que no deixa de ser comprensible.

Al final, el noi amb qui passejava va arribar a casa seu i ens vam despedir amicalment, però abans em va oferir uns cocos que va fer caure d’una palmera amb una serra fixada a l’extrem d’una vara molt llarga.

Una altra de les postals de Kribi són els passejos amb canoa, ja sigui riu amunt per anar a veure pigmeus o bé des del mar a les cascades de la lloba, on sempre hi ha algú rentant roba o parant les trampes per les famoses gambes, com la senyora de la foto.

I una cosa que no deixa de sorprendre’m és com, per més calor que faci sempre acabes trobant algú que va amb gorro de llana o bufanda, com és el cas del remer de la imatge.


El que menys m’agrada de Kribi és que l’aigua del mar és molt tèrbola. Deu ser per la sorra, no vull pensar que hi tingui alguna cosa a veure la gran proliferació de plataformes petrolíferes i petrolers que hi ha per tot el litoral. No sembla que s’aposti gaire pel turisme de moment, deu ser molt més profitós el negoci de la fusta, el petroli, les mines... Diuen que hi ha previst construïr un gran port industrial, que anirà acompanyat d’una carretera més directa fins a Yaoundé, però que segur que també s’endurà l’encant que tenen els llocs petits i aïllats.

I com que començo a tenir la sensació de repetir-me (ara que ja portem més d’un any aquí) avui enriqueixo la crònica amb unes línies de la Mayte, pels qui no llegiu habitualmemt el seu blog.


PD Finalment he entès perquè mai es veu cap negre nedant mar endins. Jo em pensava que era perquè no saben nedar gaire bé i resulta que és perquè hi ha taurons. I ens n’enterem ara!!!



KRIBI (per Mayte)

Sin duda para mucha gente un paraíso. Sus playas desiertas de arena blanca, de palmeras, cocoteros y mangos imponentes son recorridas de punta a punta por vendedores de artesanía o remeros de canoas que conducen al turista a las cascadas de la Lobé o al país de los Pigmeos. También son las playas donde, aunque no se sepa, las tortugas esconden sus huevos una vez al año. Cada kilómetro aproximadamente está marcado simbólicamente por rocas negras y brillantes, guaridas de cangrejos, completamente mimetizados con la piedra y ocultados por la espuma marina que dejan las olas al romperse. Dentro del mar, no hay algas, pero sus aguas tampoco son transparentes, ni frías, ni siquiera cuando llueve o cuando cae la noche. Por eso, siempre es agradable bañarse.

El espectáculo crepuscular adormece los sentidos del turista que, acomodado en su tumbona, es capturado por el encanto de los colores transformándose en el cielo así como por el fuerte olor del relec en su piel. Durante ese momento, se siente en una nube de placer (cuando no de mosquitos) y relativiza todos los obstáculos con los que suele toparse en su vida africana, un caos continuo y lleno de contrastes inexplicables. Cuando cae la noche, cae también la primera cervecita y puede que algún autóctono se una si además hay cigarrillos gratis.


El blanco busca la paz y la tranquilidad que le aleja del mundanal ruido de su cotidianidad; el negro busca un trabajo, una oportunidad para cambiar su tranquilidad por el desorden y bullicio de la ciudad. Y así, cada fin de semana, unos y otros intercambian palabras, risas, a veces caricias o algo más, unos esperando una gran historia que impresione, otros, la vida que imaginan que tendrán al otro lado del mundo.