29/2/08

Parc de Mfou i crisis al Camerun

Hola a totes i a tots! La cosa ha estat una mica moguda aquests darrers dies al Camerun. Hi ha hagut vaga de taxistes, que va començar de manera pacífica el dilluns però que dimarts va convertir-se en aldarulls greus a Douala (capital econòmica) i dimecres es van estendre a Yaoundé (capital política).
Hi ha hagut manifestacions espontànies, amb enfrontaments amb la policia i exèrcit pels carrers. Barricades, cotxes cremats, gasolineres assaltades, i fins i tot morts... Un sidral considerable!
Nosaltres vam seguir la consigna de l'ambaixada de no sortir de casa.
Ahir a la tarda la situació ja semblava molt calmada, i aquest matí els taxis ja circulaven de nou. Tot sembla haver tornat a la normalitat, i avui hem pogut sortir sense problemes.
De totes maneres hi ha una manifestació convocada per demà dissabte a Douala, i estem tots a l'expectativa de com anirà tot plegat...

Properament penjaré una crònica més detallada dels esdeveniments, així com unes fotos que vaig poder fer amb el teleobjectiu des de casa.

Però avui prefereixo penjar unes fotos simpàtiques que vaig fer dissabte passat al parc de Mfou, una reserva de simis que hi ha no gaire lluny de la ciutat, i que és una espècie de Juràssic Parc però amb monos, goril.les i ximpanzès.
Veureu a les fotos que la veïna Rosa i la seva filla Teresa ens van acompanyar, i que es van vestir com si anessin de compres al Passeig de Gràcia.
Mira que els ho havíem dit que anàvem a la selva...

18/2/08

11-02-2008 Exploracions per l'Est

Aquest cap de setmana passat ens n’hem anat la Mayte i jo a explorar l’Est del Camerun, la zona menys poblada i turística.

Els trams més complicats són els del principi i del final. Al principi perquè sortir de Yaoundé és esgotador ja que s’han de travessar barris perifèrics molt atapeïts i concorreguts, i més perquè la sortida de l’est encara no la coneixíem i calia anar-se parant a cada encreuament de camins per demanar que ens indiquessin el correcte. Que per cert, sovint cal demanar una segona o tercera opinió, perquè a vegades un et diu a la dreta i un altre a l’esquerra, o et responen una cosa que s’els veu a la cara que no en tenen ni idea. Ara que, aquí ningú es confessa ignorant de res.

Un cop fora de Yaoundé, la carretera de l’est és una delícia. Ben asfaltada, poc transitada, paisatge selvàtic agradable a la vista… Llàstima que això només és durant els 100 primers quilòmetres, a partir d’aquí tot són pistes de terra, i en alguns trams cal anar ben a poc a poc perquè el ferm està ondulat i el cotxe tremola, o perquè de sobte et pots trobar un sot.

La polseguera que s’aixeca és terrible, i com que la terra és rogenca tots els arbres del voltant del camí són vermells, com si els haguessin pintat. Ha de ser horrible viure al costat de la carretera. Nosaltres, al arribar al destí, al cap d’uns 200 quilometres de pistes teníem el cotxe completament cobert de pols per fora i per dins, nosaltres inclosos, clar.

Pel trajecte, vam parar a menjar una mica, i vam conèixer un parell de grecs d’allò més curtits que ens van convidar a beure i ens van explicar que portaven quatre anys treballant allà, en unes obres de millora de la carretera. Els va sobtar molt que anéssim sols, i ens van explicar on era el seu camp base, per si teníem algun problema.

Al reprendre la marxa, al cap d’uns quilòmetres ens vam trobar amb un d’aquells controls policials tant molestos, en que intenten trobar alguna infracció per treure’t diners. En aquest cas ens van dir que no portàvem el cinturó posat, i la cosa tenia gràcia ja que la pista estava en un estat que no es podia passar de 20 km/h i cap dels conductors que van passar mentres nosaltres estàvem aturats el portava posat. Teníem la lliçó apresa d’altres cops, i sabíem que si no paràvem de donar arguments i no el deixàvem pensar gaire teníem la batalla mig guanyada, però el policia no es va rendir tan facilment, i ens va dir que d’acord però que calia portar dos triangles i no només un. Tenen unes penques! Quan estàvem en plena discussió van passar per allà els dos grecs d’abans, que van baixar del cotxe i un d’ells, talment un capo de la màfia li va donar uns copets a l’espatlla com renyant-lo paternalment i li va dir que ens deixessin passar, que anàvem amb ells. Ara si, batalla guanyada!

Finalment, a mitja tarda vam trobar el poblet que buscàvem. Somalomo, que deu venir de l’expressió “donde el elefante asoma el lomo”. Molta vegetació, poca gent, molt senzilla i cordial (contrariament al que ens havien dit els grecs). Quasi tothom ens saludava al passar. Nosaltres seguíem les indicacions de la guia del Joan Riera. Volíem visitar la reserva del Dja, i en teoria calia trucar a un número de Yaoundé que mai ningú ens va respondre, de manera que no teníem ni idea de si trobaríem algú, i fins i tot lloc per dormir. Però per sort els encarregats del parc hi eren, i ens van acompanyar a la cabana on passaríem la nit, i vam negociar i acordar un tour l’endemà pel parc. A la cabana, com a tot el poble, no hi havia ni aigua ni llum. L’aigua calia anar-la a buscar al riu, a pocs metres de la cabana, i per la llum ens van donar una làmpara de petroli.

Teníem un veí que quan ens va veure va sortir ràpidament a saludar-nos. Es tractava d’un xinès que porta un any visquent allà, també en una cabana de fusta, investigant la vegetació de la zona. De caràcter afable i educat, el pobre es va alegrar molt de poder saludar uns occidentals, tan escassos en aquell indret. Ens va explicar que tot i que li agrada molt la seva feina aquesta no deixa de ser incòmoda, i que per sort ja li queden pocs mesos d’estar allà. I el més dur no eren les condicions físiques sinó l’haver de treballar amb la gent d’allà, que segons ell mai saps a quina hora es presentaran ni si faran allò que els has dit que han de fer… De totes maneres semblava que s’ho prenia amb filosofia zen.

El mateix vespre que vam arribar coincidia amb la final de la copa africana, i jugaven Camerun contra Egipte. No ens ho podíem perdre, i poc importava que estiguéssim a un dels llocs més remots del país. Allà hi havia un local amb un generador elèctric, televisió i antena parabòlica, on pagant entrada (pels dos blancs un xic més cara) es va congregar tot el poble per poder contemplar la victòria dels lleons indomables. Cosa que no va succeïr, perquè va ser Egipte qui va guanyar, i tota l’eufòria de la primera part, de quan l’heroi Kameni fèia alguna parada espectacular o l’Eto’o alguna alguna internada entre defensors egipcis es va convertir en tristesa i decepció. Ara, que tampoc va ser una vall de llàgrimes com acostuma a passar amb els aficionats catalans quan el Barça perd una gran final. Aquí la gent és més soferta. Si guanyen tot és alegria, però si perden diuen resignats que al cap i a la fi només és un joc, i que ja guanyaran el mundial d’aquí dos anys.

La nit va ser una mica incòmoda. Els llits durs, molts sorolls inquietants, d’insectes i altres animals, a part que hi havia una tormenta per allà no massa lluny. Però l’endemà de bon matí tot es veia diferent, i el guia ja estava allà esperant-nos.

L’excursió va estar molt bé. D’entrada ens havíem d’endinsar deu quilòmetres selva endins amb el cotxe. Vam haver d’atravessar el riu amb una barcassa, i després circular per un camí on semblava impossible que hi passés el cotxe, de tanta vegetació que hi havia als marges. Vam passar pel costat d’un campament pigmeu, és a dir, tres cabanes de terra i fusta. Després va començar la caminada encara més selva endins, guiats per un guia local que s’anava obrint pas a cops de matxet. És increïble, nosaltres anàvem amb botes i ell amb xancles, i tan tranquil!

L’interior de la selva és molt fosc i els arbres no és que fossin tan grans com m’esperava, però alguns tenien unes arrels magnífiques, com si fossin potes.

L’objectiu de l’excursió eren unes roques immenses, que te les trobes inesperadament emig de la malesa i que et fan sentir ben petit. Una d’elles és pràcticament una muntanyeta, on ens vam enfilar i des d’on vam poder veure la selva des de dalt, amb una mica més de perspectiva del que és habitual. També vam veure altres roques més petites però amb l’atractiu que estan fent equilibris impossibles.

D’animals no en vam veure, a part d’ocells, tot i que ens van dir que és freqüent trobar monos, ximpanzès, i també elefants. De fet vam veure una petjada d’elefant femella (la del mascle és més gran). Per veure animals ens van recomanar un tour d’entre 3 i 5 dies, endintsant-nos encara més a la selva. Un altre dia serà!

Finalment, el retorn va estar prou bé. Ens van dir que podíem passar per una altra ruta més curta i amb el ferm en més bon estat. Només calia anar-se parant a cada encreuament per demanar que ens orientessin, ja que quasi enlloc hi ha cartells. A vegades hi ha gent que aprofita aquestes parades per demanar que els portis un tram. Sinó, han de fer llargues caminades. En aquests paratges vam trobar poquíssims cotxes.

Com que érem a 11 de febrer coincidia amb la celebració de la festa de la juventut, i a cada poblat que ens trobàvem vam veure pràcticament el mateix, tota la canalla vestida amb l’uniforme desfilant i fent activitats davant les autoritats i resta d’habitants, tots ben mudats per l’ocasió.
I ja està!

4/2/08

01-02-2008 Pigmeus

Aquests darrers dies m’he sentit identificat amb l’antropòleg innocent (Nigel Barley).

Aprofitant que passàvem el cap de setmana a Kribi (platja, peix fresc i gambes) vam decidir fer una expedició antropològica a un poble de pigmeus, a un parell d’hores de canoa riu amunt.




Ens van decebre bastant, tot i que ja ens havien previngut de que el contacte amb el turisme havia provocat que estiguin més interessats en els regals que aquests els portin que en les persones, cosa ben normal per altra banda, tinguent en compte les condicions en que viuen (veure fotos) i veient les indumentàries i càmeres dels visitants.

Els guies ens havien recomanat portar tabac, però vam preferir comprar-los menjar, pa, conserves… pensant que ho agrairien més. Doncs res, que ells només volien tabac i diners, i en tot cas arròs.

L’intèrpret era qui ens fèia saber això, mentres el cabdill, amb la seva dona i fill asseguts a banda i banda amb les esquenes ben dretes, posaven cara d’ofesos, amb els obsequis dins d’una palangana als seus peus, i de tan en tant, matant mosques amb el ceptre reial, amb prodigiosa punteria, com per intimidar-nos, cosa que no van aconseguir. Més aviat ens feien gràcia, i crec que en el fons ells també reien per sota el nas.

Ara, el que si que em va decebre de debò és que no eren tan baixets com esperàvem.

Com de costum, resulta que la culpa és de les dones, que s’aparellen amb homes “normals” vinguts d’altres tribus.

En fi, no us penseu que volia fer un paral.lelisme entre el nostre breu contacte amb els pigmeus i l’experiència de l’antropòleg innocent tot un any entre els Dowaios. Més aviat ho dèia pel que ens va passar amb el cotxe.

Ja vam sortir tard de Kribi, i sabíem que arribaríem de nit, cosa que no ens agrada gens, perquè la majoria de cotxes porten les llums llargues posades, condueixen més ràpid del normal perquè tots volen arribar a casa, hi ha gent caminant per la vora i pràcticament no els veus fins que els tens a sobre. Un estrés!

Doncs quan estàvem a una vintena de quilòmetres de Yaoundé el motor es va recalentar i va dir prou. A l’obrir el capó, quan la fumerada es va esvaïr vam veure que no podríem continuar. I allà ens teniu, a sis blancs tirats a la carretera, de nit, esmaperduts i desemparats, i sense un RACC a qui trucar. Afortunadament, un noi que passava amb la seva moto es va aturar i ens va donar bones notícies. A menys d’un quilòmetre hi havia un petit poblet, i també un mecànic. El problema és que la salvació estava dalt d’una pujada, i arribar-hi va resultar més dur del que ens pensàvem, però poc a poc, i anar fent parades al final vam arribar. Jo no vaig poder evitar pensar en els esclaus egipcis, que havien de fer durant tota la vida el que nosaltres vam fer durant només una hora.

Al poblet tot va anar molt ràpid. El Fran es va encarregar de negociar, i com que és molt extrovertit i parla Ewondo, vam deixar el cotxe allà aparcat, davant del taller del mecànic, protegit per un policia, que també es va encarregar de buscar-nos un cotxe que ens portés a Yaoundé, i no només això sinó que ens va fer d’escorta, de manera que al cotxe erem vuit persones, motxil.les incloses. I per arrodonir-ho, més endavant ens va parar un altre policia, i el nostre li va començar a dir mentides perquè ens deixés passar. Segons ell erem uns missioners... El cas és que va funcionar i vam poder arribar a casa sans i estalvis.

Però les peripècies amb el cotxe no van fer més que començar. L’endemà vaig tornar al poblet, amb el Vincent, un camerunès que es dedica a fer de xófer i que ja ens havia portat alguns cops quan no teniem cotxe. Allà vam decidir que el mecànic intentaria arreglar el motor. Segons ell era poca cosa. Ens va dir quines peces calia que compressim, i el Vincent es va encarregar de comprar-les a la ciutat i portar-les-hi. Fins que al vespre em va trucar per dir que ja estava arreglat i que em venia a buscar. Un cop allà va resultar que del tot del tot encara no estava, que la corretja no era ben bé de la mida correcta, però va posar una pedra per allà al mig del motor perquè quedés ben tensada i va dir que així arribaríem fins a Yaoundé. El Vincent, que no se’n fiava gaire, anava darrera meu amb el seu cotxe, i efectivament, no havíem fet ni deu quilòmetres quan el motor va tornar a dir prou. De manera que allà tornàvem a estar, de nit, tirats a la carretera. Vam tornar a anar a buscar el mecànic, que va estar una bona estona fent proves, fent llum amb el seu mòbil, posant pedretes, canviant la bateria… Però aquest cop ja no va aconseguir fer-hi res, de manera que vam decidir remolcar el cotxe fins a la ciutat. El Vincent que es va fer un fart de fer viatges amunt i avall durant tot el dia, va haver de tornar al poblet a comprar una corda, perquè allà els cotxes es remolquen així. I amb penes i treballs vam aconseguir arribar a Yaoundé, amb la idea de trobar un lloc segur on deixar el cotxe fins que l’endemà hi pogués anar un mecànic de confiança. Vam trobar una gasolinera, on després de negociar ens van deixar aparcar fins a les sis de l’endemà.

Però el que va passar aleshores va ser el colmo dels colmos, la gota que vessa el got. Estàvem empenyent el cotxe entre els operaris de la gasolinera, el Vincent i jo, amb el mecànic del poble al volant i el guardià fent indicacions davant del cotxe, i quan ens acostàvem a la paret el terreny fèia una mica de pendent de manera que el cotxe s’anava embalant cada cop més. Evidentment tots estàvem segurs que el mecànic frenaria, però no ho va fer, i el cotxe es va estampar contra el mur. I realment va ser un miracle que no esclafés el guardià, que al darrer moment es va poder ficar dins d’una obertura on hi cabia justet justet. Crec que encara deu estar tremolant.

Jo ja no sabia si riure o plorar. Els de la gasolinera li deien de tot al mecànic, que va aprofitar el primer moment de distracció per fugir cames ajudeu-me. Arribats a aquest punt em vaig dir que poques coses més podien passar ja que ens afectessin.

Realment, ara la situació és molt més tranquila. El cotxe se l’ha endut un mecànic recomanat per la veïna, o sigui, de « confiança » que s’ho mirarà de dalt a baix i ens donarà un diagnòstic, que presumiblement serà canviar el motor.

Veurem com acaba tot plegat…

3/2/08

23-01-2008 Piscina

Ens estem preparant per fer l’ascenció al Mont Camerun, la muntanya més alta de Camerun, amb més de 4.000 m. Ja veurem si ho aconseguim, però almenys ens hem posat a fer esport que sempre va bé.

Per un cantó anem a aeròbic, que aquí vol dir una hora d’instrucció militar a ritme de música techno, i per l’altre a nadar a una piscina, que no sé com és que no ens hi havíem apuntat abans.

Ahir a la tarda hi vam anar. Ha estat gràcies a una parella de joves metges de Jaén que estan passant una temporada a Yaoundé, i amb qui hem congeniat ràpidament. Ell, el Fran, és un autèntic crac. No porta ni un mes aquí i coneix mig barri i ja parla l’Ewondo, una de les llengües majoritaries de Yaoundé. Potser a través d’ell la resta n’acabarem aprenent una mica… De moment estem aprenent algunes expressions curioses i divertides:

Bebela zamba = T’ho juro per Deu

O bala bininga bam? = Quantes dones tens?

Kiri = Matí

Mbamba kiri = Bon dia

Ki kiri ki = Demà al matí (genial, no ?)

E'tanga = Blanc

Tornant a la piscina, evidentment és la d’un dels hotels més luxosos de la ciutat, completament inaccessible per la majoria de ciutadans. Però et fan un abonament mensual que surt molt a compte. L’hotel és el que hi ha arribant a dalt del Mont Febé (el Montjuíc de Yaoundé), té unes molt bones vistes de la ciutat, l’aire és pur, no hi ha sorolls, disposa d’un camp de golf on podem fer footing abans de remullar-nos, prendre el sol…

Normalment ens hi quedem fins que aquest es pon, al voltant de les sis, i llavors ens reincorporem al caos de la ciutat. Ahir però ens vam trobar amb un fenomen digne de destacar. No hi havia pràcticament ningú al carrer. Quin misteri era aquest?

Futbol! La copa d’Àfrica! Jugava la sel.lecció camerunesa! Camerun contra Egipte (els lleons contra els faraons). Era un partit important perquè els egipcis havien guanyat els darrers encontres, i hi havia desig de revenja. El país sencer estava expectant. Però no va poder ser, els lleons van ser domats (4-2)

Nosaltres, quan va acabar el partit, estàvem a un petit restaurant celebrant l’aniversari de Mimí, la metgesa de Jaén. I contrastava l’ambient festiu nostre amb el dels autòctons. Però com que amb nosaltres hi havia un músic camerunès que a les acaballes del sopar va començar a interpretar temes alegres finalment tothom es va animar a cantar i ballar. Les cerveses també hi van ajudar.

Aquest músic resulta que va viure deu anys a Barcelona, i tot i que no parla ni una paraula de català ell s’en considera, de cor almenys. “Antonio, el català”, s’anomena. Moltes de les cançons eren temes en castellà, que podíem corejar, però també interpretava temes per satisfer el públic local, i fins i tot composicions seves en Ewondo. Al final ens va sorprendre amb una cançó que havia composat per a l’homenatjada, i també amb una de dedicada a l’heroi nacional, Samuel Eto’o (tot i que ahir potser no era massa indicada…).

Quan tingui bona connexió intentaré penjar un petit video.

L’endemà va ploure tot el dia, i això que ja estem de ple a l’estació seca. Amb la Maite vam concloure que els deus van unir les seves llàgrimes a les dels afligits camerunesos.

(per sort, al moment que penjo aquesta crònica Camerun ha guanyat els dos següents partits, classificant-se per quarts de final i pujant la moral del pais)