Els trams més complicats són els del principi i del final. Al principi perquè sortir de Yaoundé és esgotador ja que s’han de travessar barris perifèrics molt atapeïts i concorreguts, i més perquè la sortida de l’est encara no la coneixíem i calia anar-se parant a cada encreuament de camins per demanar que ens indiquessin el correcte. Que per cert, sovint cal demanar una segona o tercera opinió, perquè a vegades un et diu a la dreta i un altre a l’esquerra, o et responen una cosa que s’els veu a la cara que no en tenen ni idea. Ara que, aquí ningú es confessa ignorant de res.
Un cop fora de Yaoundé, la carretera de l’est és una delícia. Ben asfaltada, poc transitada, paisatge selvàtic agradable a la vista… Llàstima que això només és durant els 100 primers quilòmetres, a partir d’aquí tot són pistes de terra, i en alguns trams cal anar ben a poc a poc perquè el ferm està ondulat i el cotxe tremola, o perquè de sobte et pots trobar un sot.
La polseguera que s’aixeca és terrible, i com que la terra és rogenca tots els arbres del voltant del camí són vermells, com si els haguessin pintat. Ha de ser horrible viure al costat de la carretera. Nosaltres, al arribar al destí, al cap d’uns 200 quilometres de pistes teníem el cotxe completament cobert de pols per fora i per dins, nosaltres inclosos, clar.
Al reprendre la marxa, al cap d’uns quilòmetres ens vam trobar amb un d’aquells controls policials tant molestos, en que intenten trobar alguna infracció per treure’t diners. En aquest cas ens van dir que no portàvem el cinturó posat, i la cosa tenia gràcia ja que la pista estava en un estat que no es podia passar de 20 km/h i cap dels conductors que van passar mentres nosaltres estàvem aturats el portava posat. Teníem la lliçó apresa d’altres cops, i sabíem que si no paràvem de donar arguments i no el deixàvem pensar gaire teníem la batalla mig guanyada, però el policia no es va rendir tan facilment, i ens va dir que d’acord però que calia portar dos triangles i no només un. Tenen unes penques! Quan estàvem en plena discussió van passar per allà els dos grecs d’abans, que van baixar del cotxe i un d’ells, talment un capo de la màfia li va donar uns copets a l’espatlla com renyant-lo paternalment i li va dir que ens deixessin passar, que anàvem amb ells. Ara si, batalla guanyada!
Teníem un veí que quan ens va veure va sortir ràpidament a saludar-nos. Es tractava d’un xinès que porta un any visquent allà, també en una cabana de fusta, investigant la vegetació de la zona. De caràcter afable i educat, el pobre es va alegrar molt de poder saludar uns occidentals, tan escassos en aquell indret. Ens va explicar que tot i que li agrada molt la seva feina aquesta no deixa de ser incòmoda, i que per sort ja li queden pocs mesos d’estar allà. I el més dur no eren les condicions físiques sinó l’haver de treballar amb la gent d’allà, que segons ell mai saps a quina hora es presentaran ni si faran allò que els has dit que han de fer… De totes maneres semblava que s’ho prenia amb filosofia zen.
El mateix vespre que vam arribar coincidia amb la final de la copa africana, i jugaven Camerun contra Egipte. No ens ho podíem perdre, i poc importava que estiguéssim a un dels llocs més remots del país. Allà hi havia un local amb un generador elèctric, televisió i antena parabòlica, on pagant entrada (pels dos blancs un xic més cara) es va congregar tot el poble per poder contemplar la victòria dels lleons indomables. Cosa que no va succeïr, perquè va ser Egipte qui va guanyar, i tota l’eufòria de la primera part, de quan l’heroi Kameni fèia alguna parada espectacular o l’Eto’o alguna alguna internada entre defensors egipcis es va convertir en tristesa i decepció. Ara, que tampoc va ser una vall de llàgrimes com acostuma a passar amb els aficionats catalans quan el Barça perd una gran final. Aquí la gent és més soferta. Si guanyen tot és alegria, però si perden diuen resignats que al cap i a la fi només és un joc, i que ja guanyaran el mundial d’aquí dos anys.
La nit va ser una mica incòmoda. Els llits durs, molts sorolls inquietants, d’insectes i altres animals, a part que hi havia una tormenta per allà no massa lluny. Però l’endemà de bon matí tot es veia diferent, i el guia ja estava allà esperant-nos.
L’interior de la selva és molt fosc i els arbres no és que fossin tan grans com m’esperava, però alguns tenien unes arrels magnífiques, com si fossin potes.
L’objectiu de l’excursió eren unes roques immenses, que te les trobes inesperadament emig de la malesa i que et fan sentir ben petit. Una d’elles és pràcticament una muntanyeta, on ens vam enfilar i des d’on vam poder veure la selva des de dalt, amb una mica més de perspectiva del que és habitual. També vam veure altres roques més petites però amb l’atractiu que estan fent equilibris impossibles.
D’animals no en vam veure, a part d’ocells, tot i que ens van dir que és freqüent trobar monos, ximpanzès, i també elefants. De fet vam veure una petjada d’elefant femella (la del mascle és més gran). Per veure animals ens van recomanar un tour d’entre 3 i 5 dies, endintsant-nos encara més a la selva. Un altre dia serà!
Finalment, el retorn va estar prou bé. Ens van dir que podíem passar per una altra ruta més curta i amb el ferm en més bon estat. Només calia anar-se parant a cada encreuament per demanar que ens orientessin, ja que quasi enlloc hi ha cartells. A vegades hi ha gent que aprofita aquestes parades per demanar que els portis un tram. Sinó, han de fer llargues caminades. En aquests paratges vam trobar poquíssims cotxes.
Com que érem a 11 de febrer coincidia amb la celebració de la festa de la juventut, i a cada poblat que ens trobàvem vam veure pràcticament el mateix, tota la canalla vestida amb l’uniforme desfilant i fent activitats davant les autoritats i resta d’habitants, tots ben mudats per l’ocasió.I ja està!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada