16/1/08

16-01-2008 Matrícula d'honor

La darrera cosa que ens faltava per tenir el cotxe completament en regla era la matrícula.
Fins ara no en portàvem, necessitàvem que abans ens fessin un document d'aquests que cada cop que l'anàvem a buscar ens deien que tornéssim al cap d'uns dies.
Quan finalment la vam poder encarregar em vaig fixar que al paper posava "dos plaques llargues". Vaig trucar per dir que la del darrera havia de ser quadrada, i em van dir que cap problema, que s'ho anotaven.
Doncs bé, ja us podeu imaginar què ens vam trobar al anar-les a buscar... Dos plaques llargues!

El "jefe" va admetre l'error, però segons ell qui va contestar al telèfon va ser un empleat que va plegar aquell mateix dia i que no va passar la nota, de manera que ell es rentava les mans i si volia una placa quadrada la tenia que tornar a pagar. Quin morro!

Ara bé, mentres no arribés la nova placa va proposar "l'invent" que podeu veure a la foto.
Matrícula d'honor!

11/1/08

11-01-2008 Quin viatget!

Quin gust haver tornat a la calor del Camerun!

Però quin viatge més inesperadament llarg i cansat!

Dilluns al matí vam abandonar les fredes boires lleidatanes ben d’hora. A l’aeroport de Barcelona ens esperava la primera sorpresa, el nostre avió sortiria amb retard! Si hagués estat un vol directe poc ens hagués importat, però havíem de fer transbord a Casablanca i el temps per fer el canvi d’avió era breu. Ja ens vèiem a venir que el perdríem...

Almenys l’espera a Barcelona no s’ens va fer gens pesada ja que vam trobar dues monges que feien el mateix trajecte que nosaltres: la Bienvenida (que treballa també al centre cultural com la Maite, i que és de Tenerife) i la Maria Àngels (catalana, mig pintora, i que havia estat al Camerun un temps abans).

A Casablanca s’ens va confirmar que en efecte havíem perdut el vol. En un taulell on quatre empleats d’Air Marroc intentaven aplacar les ires creixents de passatgers insatisfets vam aconseguir negociar la sol.lució que ens va semblar menys dolenta. D’entrada ens oferien el següent vol directe, que seria el divendres, és a dir, al cap de quatre dies! Una altra opció era sortir aquella mateixa nit i fer tres escales!, a Brusel.les i no sé quins altres llocs més va dir, abans d’arribar finalment a Yaoundé. Finalment vam quedar-nos amb un vol que sortiria l’endemà cap a Douala, on passaríem la nit per al dia següent agafar un autocar que ens portés a Yaoundé.

Ens preocupava l’equipatge, que realment el fessin arribar a l’avió correcte, però ens van dir que cap problema, que estava "tot controlat".

Almenys ens portaven a un hotel amb autocar. Però a l’Àfrica en qualsevol moment sorgeix l’aventura. Anàvem per una autopista quan ens vam trobar una retenció quilomètrica. El xòfer, que ja s’ho devia conèixer va començar a recular, obligant a apartar-se als cotxes que s’anaven acumulant darrera. Jo vaig admirar tant la seva perseverància com tèmer la seva imprudència, ja que hi havia cotxes que amb prou feines tenien temps d’apartar-se. En aquests països els autocars són els reis. Quan vam haver reculat prou vam agafar una sortida que de fet era una entrada a l’autopista! O sigui que ara ens trobàvem cotxes que venien de cara per un carril únic! Però, misteris de la vida, vam arribar sans i estalvis a l’hotel, molt cèntric, per cert. Vam sopar i xerrar agradablement amb les dues monges i a descansar, i com que els de l’hotel ens van repetir que l’endemà no calia matinar, que Air Marroc ho tenia tot previst i que ens vindria a recollir un altre autocar, al matí, després del magnífic esmorzar marroquí, encara vam poder entrar uns minuts a la Medina i beure un suc de taronja.

Però un cop a l’aeroport va resultar que havíem estat mal informats, i que no hi havia temps material de recuperar les maletes i canviar-les d’avió. Arribats a aquest punt la mosca ja ens va començar a pujar al nas, tant als nostres com al de les monges, que ja és dir! I suposo que va ser per la nostra insistència i pel to vermellós que anaven prenent les nostres cares que finalment un noi es va decidir a fer una sèrie de gestions, fins que ens va assegurar que tenien l’equipatge localitzat i que aniria personalment a fer el canvi. Nosaltres havíem d’anar ràpidament a embarcar. En moments com aquest, que vas amb presses per culpa dels errors d’una companyia aèria i has de superar toooots els obstacles burocràtics i policials propis dels aeroports d’avui en dia en que quasi t’has de despullar davant la resta de viatgers, deixar ampolles d’aigua recent adquirides i omplir un i altre cop formularis amb les teves dades, et sents com un participant a un d’aquests concursos televisius en que has de superar les proves més excèntriques.

Però bé, vam embarcar, i el vol va ser plàcid, i arribats a Douala, després de treure’ns unes quantes capes de roba i passar més proves d’aquesta gimkama policial, vam veure amb satisfacció com sortia el nostre equipatge per la cinta transportadora.

La nit de Douala la vam passar a un hotel Ibis, i vam celebrar que tot havia acabat bé fent una partida amb una espècie de parxís que ens van portar els reis la Maite, jo, i les dues monges, a la seva habitació, tots sobre el llit, i sopant polvorons i toblerones, com si es tractés d’una pel.lícula dels germans Marx.

4/1/08

4-01-2007 Reis


Any nou, blog nou!
Aquí podreu llegir les aventurilles que anem passant pel Camerun. Com podeu veure he penjat les cròniques que ja havia enviat, per si algú no les havia rebut.
Les fotos es poden veure a format gran només clicant-hi a sobre, i també admet petits videos, i els vostres comentaris... És fantàstic! I com serà tot això d'aquí uns anys? Ens enviarem la informació directament a un chip insertat al cervell?

Els músics del video són d'una tribu de no recordo on (rigor científic zero), i habitualment toquen pel seu rei, que si ho vaig entendre bé és el de la foto.
En fi, com que demà és el dia de reis...

3/1/08

24-12-2007 Nadal

Hooolaaaaa a totes i a tots!
Avui toca foto nadalenca. Vaig estar buscant algun negre vestit de Papa Noel, la imatge hauria estat bé, però l'únic que vaig ser capaç de trobar va ser aquest ninot inflable. Qualsevol es posa una barba postissa, un abric i un gorro amb la caloreta que fa allà! Dic allà perquè jo ara estic aquí, a Catalunya, on sí que pots trobar genuins Papas Noels (massa i tot que n'hi ha, no?). Doncs res, passarem uns dies per aquí, en família, recuperant pes, caminant tranquilament pels carrers semideserts, intentant no pescar cap refredat, posant-nos al dia de les coses que han passat per aquí (d'algunes, com el Barça, millor haver seguit desconectats), i a veure si ens podem trobar amb alguns de vosaltres si esteu per aquí també, que hem portat cacauets per tothom! Aquest mail serveix de nadala. Algun any en tornaré a fer alguna de més treballada, però aquest cop he encarregat la feina a uns elfs simpàtics, que han fet això que veureu si cliqueu aquí sota http://www.elfyourself.com/?id=1748335054 (a vegades estan de vaga)
Apa, bones festes!!! URI

2/1/08

17-12-2007 Coses al cap


Una de les coses que de seguida em van cridar l’atenció del Camerun és veure tanta gent portant coses al cap, i no només paquets voluminosos, com els que estem acostumats a veure a les pel.lícules d’exploradors amb llargues fileres de criats, sinó tota mena d’objectes com els que podeu veure a les fotos.

El primer cop que vaig veure un noi amb una sabata al cap em vaig pensar que era un boig, però quan en vaig veure uns quants més per altres barris ja vaig entendre que eren venedors ambulants.

L’altre dia parlava de les dones que s’instal.len pel carrer amb les seves paradetes de menjars senzills. El complement són aquesta munió de persones que es passegen amb les seves mercaderies al cap, a l’espera de creuar-se amb algú interessat en comprar-li alguna cosa.

Les mercaderies més habituals són una espècie de donuts sense forat, molt bons, i que porten dins d’uns recipients de plàstic (els aprenents porten un recipient, però els experts n’arriben a portar tres a l’hora. Malauradament encara no n’he aconseguit fotografiar cap), però també sabates, roba, objectes decoratius diversos, altres coses comestibles…etc.

Aquest sistema de botiga mòbil em sembla fantàstic. Quan li vam demanar a la Rose (la veïna que té la llibreria sota el nostre pis) on podíem comprar candaus va dir-nos que ja els compraria ella quan passés algú que en portés.

La Same, la bibliotecària del centre cultural, m’explicava que uns deu o vint anys enrera no es vèia pràcticament ningú que portés coses al cap, i que ara és un fenòmen que va a més, i que això és un clar indici de que el país està en recessió econòmica.

Clar que no tothom que porta coses al cap és un venedor ambulant. És un sistema de transportar coses molt arrelat a tota l’Àfrica. Ja de petits s’acostumen a anar a buscar aigua i fer grans distàncies amb els pesats recipients sobre el cap. De més grans tenen el cos tan acostumat que poden portar objectes realment pesats, com mobles o troncs d’arbre.

A mi, quasi tant com la força que tenen m’admira el seu equilibri, ja que no necessiten ajudar-se amb cap mà. Tan sols un mocador enrotllat sobre el cap, per fer una bona base.

Jo ho vaig intentar un dia amb el pack d’ampolles d’aigua pensant que l’únic obstacle seria vèncer la vergonya, i em vaig adonar que era molt més difícil que això.

Hauré de començar per una sabata…

9-12-2007 ZOO


El zoo de Yaoundé és minúscul i decadent. Hi vaig anar l’altre dia perquè un parell d’amics pintors havien rebut l’encàrrec de fer un mural amb tot d’animals a la paret exterior, i estava encuriosit per tot plegat, per veure’ls treballar (disposat a pintar amb ells) i de pas veure els animals.

El Joseph estava encaparrat en que jo havia d’entrar gratis, perquè estava allà per ajudar-los, i per pintar bé els animals què millor que veure’ls i fer-los fotos. Ja havia mig aconseguit convèncer els vigilants de l’entrada, però van dir que era el director qui havia de donar el consentiment, o sigui que cap a veure el senyor director, que ens va fer esperar una bona estona i total per dir-nos que les normes eren les normes, i que qui volgués entrar havia de pagar. El Joseph encara mantenia l’esperança que quan arribés la dona que els havia fet l’encàrrec (que no sé ben bé quin càrrec ocupava) ella ens deixaria entrar. Però com que aquesta dona ja feia una hora que hauria d’haver arribat, i aquí mai se sap quan passaran les coses, i com que total estem parlant d’estalviar-nos 2€, vaig decidir pagar-me l’entrada.

Però a vegades, a l’Àfrica, les coses no són tant senzilles com això perquè per portar càmara havia de pagar un suplement (això ho fan a molts llocs turístics) i no només això, calia tornar a anar al despatx del director perquè em donés un document conforme podia fer fotos. No m’ho podien haver fet els que venien el tiquet? Es veu que no, que sinó el director es deu aburrir.

Bé, no parlaria en aquest to si després hagués resultat que el zoo valia la pena, però és que a part de ser petit, amb moltes gàbies buides i mal cuidades, les reixes impedien fotografiar en condicions la majoria dels animals.

I a més, al final no vam ni començar el mural. La dona no es va presentar, i els meus amics no tenien el material necessari. Vaig dir que marxava. Joseph, que sempre se les enginya per encolomar la feina als altres, va dir que havia d’anar un moment al centre i que aprofitava que jo tenia cotxe, i va deixar als altres dos companys amb un llapis i un llibre d’animals amb l’encàrrec de fer un lleó i un mono.

Les fotos que adjunto són les úniques que vaig poder fer a través de les reixes, però amb una mica d’imaginació semblen fetes al mig de la selva.

De totes maneres, m’han dit que a pocs quilòmetres de la ciutat hi ha una reserva de goriles i ximpanzès que realment val la pena. Caldrà anar-hi a explorar, no?

3-12-2007 Kribi


Diuen que per Catalunya ja comença a refrescar? Aquí tot al contrari, ja quasi no plou i cada cop fa més caloreta, i a la ciutat es comença a notar l’increment de la pols i la contaminació.

Es fa estrany passar el Nadal en aquestes circumstàncies. Si no fós per les quatre llums que han posat a una de les avingudes principals ni ens n’hauríem adonat que ja toca pensar-hi. Jo estic molt encuriosit per veure si hi haurà papa-noels negres pel carrer o què. I potser em podria presentar com a candidat a rei ros? L’altre dia vam anar a veure una obra de teatre en que hi havia actors blancs i negres barrejats, però es veu que faltava un actor blanc i un noi negre es va haver de pintar la cara. Si l’obra hagués estat bé encara, però va resultar terriblement dolenta, i això que l’entrada era ben cara i el teatre estava ple de gent refinada, fins i tot hi havia la ministra de cultura. La pobra es va haver de quedar fins al final, nosaltres ens vam escapolir a la mitja part.

Canviant de tema, aquest cap de setmana l’hem passat a Kribi, segurament el lloc més turístic de Camerun. Ha estat genial. Com que la temporada alta comença el febrer no hi hem trobat gaire gent.

No cal gastar gaires paraules per descriure el lloc tinguent les imatges que us adjunto. Platges i més platges pràcticament verges, poblets petits de pescadors, gent simpàtica i calmada...

La infraestructura turística encara està en un estat molt inicial. Comencen a apareixer petits hotelets tot al llarg de la costa, però com que el terreny és força irregular i molt boscós no és fàcil construir-hi (per sort). Encara no hi ha botigues pensades específicament pels turistes. Els venedors de souvenirs et venen a trobar directament a la platja, o als restaurants, però no es fan excessivament pesats.

És agradable estar una estona xerrant amb ells. Un pintor que tenia els seus quadres dispersats per l’hotelet on érem em va demanar que li portés un paquet de cigarrets quan tornéssim de sopar del poble. Després, tot agraït, ens va explicar que feia de guardià de nit, i que fumant la nit se li faria més curta. Parlant parlant, ens anava explicant en què consistia el seu treball, i ens va sobtar la manera de dir-nos, com si fós la cosa més natural del món, que a partir de les deu del vespre qualsevol persona que entrés de la platja cap a l’hotel seria considerat un intrús i que l’atacaria amb el matxet, fins i tot si fós el seu propi germà, perquè per davant de tot està la seguretat dels clients i la confiança que el patró (un francès) té dipositada en ell. Dèia “jo m’amago, i si algú entra jo tallo, xas, xas” tot fent una demostració amb el matxet. Li vam demanar si mai havia hagut de “tallar” i ens va dir que si, que en una ocasió que vigilava la casa d’un ministre havien entrat uns bandits, que se li van abraonar a sobre i el van ferir però que va aconseguir repelir l’atac “tallant, tallant”. Tot plegat fèia una mica d’esgarrifances, sobretot tinguent en compte que se’l veia un noi la mar de tranquil i agradable, que de dia pinta paisatges bucòlics i noies amb recipients sobre el cap.

L’aigua del mar de la costa camerunesa és molt calenta. T’hi pots posar ja de bon matí. És força tèrbola, per la sorra, que és molt fina, i poc salada, que a mi ja em va bé. Fora l’aigua, és molt agradable passejar per la sorra, que quan la trepitges fa un so com de trepitjar neu dura. Es poden fer llargues passejades sense trobar-te pràcticament ningú, i amb el bosc espès camuflant les poques construccions que hi ha.

M’agradaria tenir unes ulleres per explorar el fons marí. De moment és un terreny que queda per explorar, però quan veig els pescadors que surten amb les peixos, les grans petxines i cargolines… m’en venen moltes ganes.

Parlant de peixos i de gambes, ens hem passat els tres dies atipant-nos-en a base de bé. Te n’ofereixen per tot arreu on vagis, i els millors llocs són al port i a la platja, econòmic i acabat de sortir de l’aigua. Als hotels i restaurants no val la pena menjar-hi. En general la vida a Kribi és força cara (pels camerunesos, clar).

Vam estar a punt d’arribar a Guinea Equatorial, ens feia gràcia arribar a algun lloc on ens parlessin en castellà, però el camí era de terra i força accidentat, i teníem poca gasolina, i com que era la primera sortida amb el cotxe no vam voler arriscar.

El cotxe, el podeu veure a la foto, ens ha respost bé. A l’anada vam fer els 300 km sense quasi cap problema, però a la tornada, ens vam entretenir entre onades i gambes i vam sortir massa tard. Total, que a mig camí se’ns va fer de nit, i la conducció en aquestes condicions no la recomano a ningú. La carretera força estreta, els vorals de terra i un xic per sota del nivell de l’asfalt, amb un munt de gent caminant-hi esperant que algú es pari per portar-los. Molts dels cotxes que venien de cara porten les llargues, amb la qual cosa hi ha moments en que enlluernat no veus pràcticament res, i per colmo alguns avançen confiant que els altres ja s’apartaran. Sembla ser que els negres tenen por a la nit, i que corren inclús més que durant el dia per arribar com més aviat millor a casa.

El que és jo, procuraré no repetir l’experiència.

Quan vam arribar a Yaoundé vaig respirar, però allà va començar tot l’enrenou dels barris perifèrics que ja quasi havia oblidat després dels tres dies de calma i repòs. I quan ja estàvem al centre, un taxi que m’avançava per l’esquerra va voler agafar un carrer a la dreta i rrrraaaas, s’em va endur l’intermitent. Ni es va parar! Un taxista que venia al darrera em va dir somrient “c’est pas grave”.

Els problemes de l’anada van ser els “habituals”. Controls policials que sempre sempre troben una cosa o altra que no tens o que no has fet bé. Aquest cop ens vam enterar que havíem de portar un triangle i un extintor. Ens vam enfadar. És que sembla mentida. T’escarrasses demanant a tort i dret que ens diguin què cal portar per tenir-ho tot en regla i sempre acaba faltant alguna cosa. Vam estar ben bé un quart d’hora discutint (això ens han recomanat, que no ens deixem acovardir) però no és fàcil quan ells t’amenacen amb que es queden els documents. Al final un d’ells, que era jovenet, va cometre l’error de dir-me que per 10.000 FcFa podríem marxar. Es veu que no poden demanar diners explicitament. Encara no sé ben bé com va anar, però quan li vaig dir al cap que era trist que només pensessin en embutxacar-se diners, i no en fer un servei a la gent, ell em va dir “ah si? Nosaltres us hem demanat diners?” vaig dir que si, que un d’ells m’ho acabava de proposar, i misteriosament, al cap d’uns minuts ens va dir que d’acord, que per aquest cop podíem marxar.

Estic realment encuriosit per veure quines seran les properes “mancances” que ens trobaran.

Penso en el director de l’Institut Goethe, el Michael, un alemany encantador que he conegut recentment i que m’explicava que porta quatre anys treballant intensament a Yaoundé, amb un munt d’iniciatives culturals per fer, i que al principi tenia molta il.lusió, però que poc a poc s’adonava que és un xocar constant contra murs administratius. Diu que hi ha un excés de ministeris, i que aquests estan plens de gent apoltronada l’únic objectiu dels quals és que no s’els molesti.

Vaig conèixer el Michael el mateix dia que m’anava a entrevistar amb Mal Djan, que és el director d’Africrea, un espai cultural on va tenir lloc el taller de pintura i l’exposició, per parlar d’una possible col.laboració.

Jo ja hi anava perquè estant pel taller m’havia fixat en ell, en com parlava als joves pintors, però després, quan el Michael em va dir que era una de les cinc persones més serioses de tot Camerun em vaig acabar de decidir a col.laborar-hi. Però d’això en parlaré un altre dia, que encara són projectes…

També voldria parlar de la projecció d’una pel.lícula dirigida i interpretada per una camerunesa que va tenir lloc a una sala de la universitat, i de les reaccions dels joves que omplien de gom a gom la sala. La pel.lícula “Paris a tout prix” tracta d’una noia de Yaoundé que té el somni de sortir de la misèria i arribar a París. Primer es veu com uns estafadors li roben tots els estalvis que havien acumulat entre ella i la seva mare, després com ven tot el que li queda i intenta creuar la frontera en una barca, però també els atraquen uns bandits primer i la policia els atarpa després. Torna a Yaoundé i es prostitueix, passa penuries fins que al final reuneix els diners necessaris per pagar visat i bitllet. Finalment arriba a París, on ràpidament s’adona que allà les coses no són com s’esperava. Problema rera problema acaba un altre cop a la misèria, i és retornada a Camerun.

És una pel.lícula molt dura, i vam al.lucinar amb les reaccions de la gent, dels nois sobretot. Primer, com és lògic, aplaudint al sortir imatges de Yaoundé, però després, rient i mofant-se cada cop que hi havia alguna baralla o posant-se a favor dels estafadors, enfotent-se’n de les penúries de la protagonista…

Burles quan apareix un travesti (que és qui acaba ajudant més a la protagonista) i un esclat de visques i hurres quan aquesta aconsegueix arribar a París, com si no fós evident que no hi trobaria precisament un paradís.

El més curiós és que acabada la projecció hi va haver la sorpresa de que la directora estava allà, i va sortir a l’escenari a dir quatre paraules. La gent estava més pendent de fer-se fotos al seu costat i demanar-li autògrafs que d’escoltar-la… Ara, chapeau per ella.

Va, no m’enrotllo més, que es gasta el teclat.

22-11-2007 Holaa de nou


Avui tinc unes quantes hores per davant que em reservo per escriure tranquilament, ordenar fotos, llegir…

Potser no us ho creureu, però aquestes dues darreres setmanes han estat una mica estressants. S’han ajuntat un munt de coses. Però ara sembla que la vida torna a recuperar el pausat ritme africà.

La casa ja comença a fer goig. Tenim “quasi tots” el mobles que vam encarregar (finalment, després d’un munt de contratemps que ja us explicaré).

També tenim cotxe (tota una altra aventura).

I finalment va concloure el taller de pintura. Divendres vam fer la inauguració de les obres, i… grata sorpresa! Vaig vendre el meu quadre! (adjunto foto, i no em negareu que ja té una marcada influència africana)

Pel què fa al taller, deixant de banda l’alegria del quadre venut, ha estat una experiència fantàstica i una enorme coincidència que tingués lloc només arribar al Camerun, perquè precisament tenia ganes de començar a contactar amb artistes d’aquí, veure com treballen, plantejar possibles col.laboracions… i és tot això i més el que m’he trobat.

He fet bons amics, i amb alguns d’ells segurament buscarem un taller per compartir, estil taller Gonzalià.

També he après a muntar-me les teles amb els materials d’aquí, des d’anar a comprar els taulons de fusta, portar-los a la fusteria a tallar-los, serrar-los al tamany del quadre, encolar-los i clavar-los, anar a comprar la tela, tensar-la i clavar-la al bastidor, preparar una imprimació, donar dos capes…

(com enyoro BarnaArt!!!).

Realment ha valgut la pena, sobretot pels joves pintors amb pocs recursos econòmics, però la veritat és que jo, les teles que necessiti a partir d’ara les encarregaré a Serge, un fuster que ens ha estat ajudant durant tot el taller, molt simpàtic i servicial, i que me les farà molt millor que si ho intento jo tot sol (fixeu-vos que clava els claus amb els dits, sense martell, i serra les fustes com si fossin barres de pa).

Per aquest noi, el taller ha estat una experiència potser encara més satisfactòria que per la resta. Poder abandonar durant dues setmanes la seva rutina de fustes i serradures i descobrir coses noves i treballar en un ambient bohemi i distès… A part, jo li vaig caure especialment bé. Em va dir que els primers dies es fixava en com pintava, i que el vaig motivar a fer el seu primer quadret.

I el dia de l’inauguració va ser ell qui em va venir a buscar (em va arrancar literalment d’on era) per presentar-me la parella que em van comprar el quadre. I després estava tant content que no parava de donar-me la mà cada cop que ens creuàvem per l’atapeïda sala.

Curiosament, els compradors, una parella de francesos (blancs) de mitjana edat, viuen molt a prop de casa nostra. Ja hem quedat que quan s’acabi l’exposició ens convidaran a sopar. I així sabrem més coses d’ells, que estic realment encuriosit.

Pel que fa als mobles, ja vaig comentar que els vam encarregar a un dels “petits IKEAS” que et trobes pel carrer. Això té aventatges com per exemple que et fas fer els mobles a mida, que te’ls porten a casa, i que no són molt cars.

Els inconvenients poden ser: que el dia que s’havia acordat per fer l’entrega t’enteris que encara no estan a punt, que necessiten una setmana més. Que passada una setmana t’enteris que encara necessiten uns dies més (trucant tu, és clar). Que quan t’ho portin, enlloc de ser al migdia com t’han dit sigui ja de nit, i que només et portin la meitat de les coses, en teoria perquè no els ha capigut tot al cotxe, i que ja ho portaran l’endemà. L’endemà t’enteres (trucant tu) que de fet encara no els tenien acabats del tot, però que ja ens avisaran. Aquí ja et comences a mosquejar, sobretot perquè (innocentment) ja els ho has pagat tot. Mentrestant t’adones que dels tres bastidors que havies encarregat per fer quadres no n’hi ha cap de recte (sort que ara tinc el Serge), i que el sofà, tot i que preciós, no és tan alt com vam demanar. Quan finalment venen a fer la darrera entrega t’adones que en canvi la taula és massa alta, o que la calaixera encara té el vernís fresc i una ratllada del transport. Per ells, tot plegat sembla ser força divertit. Diuen que com que igualment hauran de tornar un altre dia perquè s’han descuidat el taladro per penjar les estanteries ja portaran una serra i eines per acabar d’arreglar el que calgui. Quan envien un noi a penjar les estanteries resulta que unes les clava tortes i per unes altres no té els claus necessaris, i quan veus com serra les potes de la taula ja dones per fet que aquesta ballarà…

(continuarà?)

Santa paciència africana!

Per comprar cotxe, tres quarts del mateix. En teoria és facilíssim. N’hi ha molts pel carrer que estan en venta (el buscàvem d’ocasió). Un cop saps el model (Toyota Tercel), et passeges, i quan trobes un venedor de cotxes li dius què busques, i al cap de deu minuts t’aconsegueix un exemplar “nou de trinca”, acabat d’arribar d’Europa (des del Japó). T’el mires per tots cantons, et sembla un bon cotxe, avises un mecànic que t’han recomanat, arriba i a primer cop d’ull et diu que no t’el recomana, que ha circulat molt pel Camerun i que té el motor cansat. Això, o bé tot el contrari, et diu que està en perfecte estat, però aleshores et demanen un preu desorbitat.

Bé, finalment, com amb tot, si tens temps i et vas introduïnt en el tema, te n’acabes sortint.

Ja tenim el cotxe. Ni tan nou com hauríem volgut, ni tan barat. S’ha de fer més paperassa de la que ens pensàvem, i algunes reparacions per tenir-lo en condicions… Però si tot va bé, d’aquí un parell de dies ja no dependrem tant dels taxis i podrem ampliar notablement el nostre radi d’exploracions i descobertes.

I parlant d’exploracions, fa dos dissabtes vam fer una bonica excursió matinal (moolt matinal, vam sortir a les 5:30, abans i tot que el sol) al mont Febé, que ve a ser el Tividabo d’aquí.

Adjunto algunes fotos, pels que em demaneu postals més quotidianes.

Era una cosa que teníem ganes de viure i veure. Primerament per les vistes que hi ha de la ciutat, i després perquè és tot un esdeveniment. Moltíssima gent es posa el xandal, i fa la pujada (i baixada) caminant o fent footing.

Nosaltres hi vam anar amb la veïna Rose, que ens estima molt, i amb la seva “filla” Teresa (que sospitem que és més néta que filla). A cada moment ens paràvem per saludar algú o altre. És una dona molt popular.

A dalt vam menjar unes taronges, que per fora són verdes, però per dins són com les que coneixem. Si us fixeu darrera aquesta foto, hi ha un arbre de cacau, el producte camerunès per excel.lència. En les altres fotos podem veure persones fent exercicis en grups, amb monitors que van cantant, com acostumen a fer els soldats de les pelis americanes, uns nois jugant a futbol, l’esport que segurament més es practica a part del footing, i també una pintoresca galeria d’art.

I això és tot per avui. Si aquest missatge surt avui dimecres voldrà dir que hem pogut arreglar l’aparell de l’internet de l’ambaixada, que ha petat fa una estona quan ha caigut un llamp aquí a prop. En teoria ja ha començat l’estació seca, però es veu que aquí el clima també comença a estar trastocat, i encara cauen alguns xàfecs de tan en tant.

Molts records a tothom!

PD Com que avui és dijous vol dir que l’internet no es va poder arreglar i que envio el missatge des del centre cultural francès, que té molts més mitjans.

7-11-2007 Atelier


Tot d’una m’he vist molt ocupat. El centre cultural espanyol ha organitzat un taller de pintura per a joves artistes camerunesos, de l’u al quinze de novembre, i m’hi he pogut infiltrar com a artista convidat.

És genial. Em porta records de quan fèia Belles Arts. Només cal veure les fotos. Cada dia, a les nou del matí, ens trobem a un local vell i atrotinat que ens ha llogat Africrea, una associació cultural, i fem tot el cerimonial de salutacions, de donar-nos la mà, demanar-nos si hem dormit bé… etc.

Hi ha bon rotllo amb els participants. Són vuit nois i dues noies d’entre vint i trenta anys, la majoria d’ells extrovertits i alegres. Alguns molt bromistes. De seguida m’han acollit la mar de bé. A tres d’ells ja els havia conegut a una exposició i els havia anat a visitar al seu taller.

L’objectiu del taller és per un cantó ensenyar tècniques per construir els bastidors i les teles (que sovint es fa de qualsevol manera), mostrar-los el ventall de pintures que resisteixen millor el pas del temps… i també altres qüestions més teòriques com el tema, la funció de l’art… etc.

(continuarà...)

28-10-2007 Pepe Gotera y Otilio, chapuzas a domicilio

En principi, la universitat on treballa la Maite es fa càrrec de les despeses de la llum i també de les reparacions que calgui fer al pis. Sona bé, oi? Doncs bé, cada cop que avisem als tècnics amb la intenció que ens arreglin alguna cosa és un misteri el què passarà.

A vegades et diuen que vindran tal dia a les nou del matí, i quan els truques al migdia del dia en qüestió per saber per què coi no venen et diuen que és que han estat molt enfeinats o que tenen mal al peu, o qualsevol altra cosa…

Ara, no se’ls acut trucar per avisar-nos.

A vegades, després de molt remenar interruptors i endolls, que anteriors tècnics o inquilins van liar d’allò més, et diuen que tampoc és tan greu com està ara. És a dir, que des de la cuina podries controlar l’endoll de l’ordinador (cosa ben pràctica, no?).

Si insisteixes en arreglar-ho com cal resulta que el pressupost d’aquest mes s’ha acabat i que l’única possibilitat és que nosaltres ens fem càrrec del cost del material.

Si et fas càrrec del cost del material dones per suposat que una part dels diners van directament a la seva butxaca. I malgrat tot, et segueixes preguntant si seran capaços d’arreglar els estropicis.

Sembla ser que part dels problemes elèctrics que tenim són deguts a que algun veí espavilat ens té punxada la corrent. Això explicaria perquè tenen la llum d’un balcó encesa tota la nit.

Un altre cop vam demanar si podien ajuntar una mica unes anelles de ferro que hi ha a la porta d’entrada per poder-hi passar un candau ben gran. En aquell moment no tenien el material idoni i ho van venir a “arreglar” mentres nosaltres erem fora. Doncs quan vam arribar ens vam trobar que havien desplaçat l’anella incorrecta, i que no podíem obrir la porta per entrar al pis! Menys mal que aquell dia van poder venir de seguida a re-reparar-ho.

I nosaltres encara hem tingut sort. Les dues noies que s’han d’instal.lar al pis de dalt (la Iratxe, profe d’espanyol, i la Khadija, gestora cultural) que van arribar a Yaundé unes setmanes abans que nosaltres encara no hi poden viure, perquè estan pendents d’una sèrie de reparacions que els van “sol.lucionant” amb comptagotes i gràcies a molta insistència.

Simples anècdotes. La veritat és que ens sentim molt a gust al pis.

Aviat ens arribaran els mobles que vam encarregar. A la foto que adjunto es pot veure com n’estan fent uns de semblants.

A mi personalment, del pis, m’encanta la vista que hi ha mirant cap a l’oest. A part d’una bona extensió de ciutat, amb molta vegetació per tot arreu, hi ha les muntanyetes del fons (com els Montjuics i Tibidabos d’aquí, només que més abundants, encerclant tota Yaundé). I el millor, les formidables postes de sol que hi tenen lloc dia si, dia també.