3-12-2007 Kribi

Diuen que per Catalunya ja comença a refrescar? Aquí tot al contrari, ja quasi no plou i cada cop fa més caloreta, i a la ciutat es comença a notar l’increment de la pols i la contaminació.

Es fa estrany passar el Nadal en aquestes circumstàncies. Si no fós per les quatre llums que han posat a una de les avingudes principals ni ens n’hauríem adonat que ja toca pensar-hi. Jo estic molt encuriosit per veure si hi haurà papa-noels negres pel carrer o què. I potser em podria presentar com a candidat a rei ros? L’altre dia vam anar a veure una obra de teatre en que hi havia actors blancs i negres barrejats, però es veu que faltava un actor blanc i un noi negre es va haver de pintar la cara. Si l’obra hagués estat bé encara, però va resultar terriblement dolenta, i això que l’entrada era ben cara i el teatre estava ple de gent refinada, fins i tot hi havia la ministra de cultura. La pobra es va haver de quedar fins al final, nosaltres ens vam escapolir a la mitja part.

Canviant de tema, aquest cap de setmana l’hem passat a Kribi, segurament el lloc més turístic de Camerun. Ha estat genial. Com que la temporada alta comença el febrer no hi hem trobat gaire gent.

No cal gastar gaires paraules per descriure el lloc tinguent les imatges que us adjunto. Platges i més platges pràcticament verges, poblets petits de pescadors, gent simpàtica i calmada...

La infraestructura turística encara està en un estat molt inicial. Comencen a apareixer petits hotelets tot al llarg de la costa, però com que el terreny és força irregular i molt boscós no és fàcil construir-hi (per sort). Encara no hi ha botigues pensades específicament pels turistes. Els venedors de souvenirs et venen a trobar directament a la platja, o als restaurants, però no es fan excessivament pesats.

És agradable estar una estona xerrant amb ells. Un pintor que tenia els seus quadres dispersats per l’hotelet on érem em va demanar que li portés un paquet de cigarrets quan tornéssim de sopar del poble. Després, tot agraït, ens va explicar que feia de guardià de nit, i que fumant la nit se li faria més curta. Parlant parlant, ens anava explicant en què consistia el seu treball, i ens va sobtar la manera de dir-nos, com si fós la cosa més natural del món, que a partir de les deu del vespre qualsevol persona que entrés de la platja cap a l’hotel seria considerat un intrús i que l’atacaria amb el matxet, fins i tot si fós el seu propi germà, perquè per davant de tot està la seguretat dels clients i la confiança que el patró (un francès) té dipositada en ell. Dèia “jo m’amago, i si algú entra jo tallo, xas, xas” tot fent una demostració amb el matxet. Li vam demanar si mai havia hagut de “tallar” i ens va dir que si, que en una ocasió que vigilava la casa d’un ministre havien entrat uns bandits, que se li van abraonar a sobre i el van ferir però que va aconseguir repelir l’atac “tallant, tallant”. Tot plegat fèia una mica d’esgarrifances, sobretot tinguent en compte que se’l veia un noi la mar de tranquil i agradable, que de dia pinta paisatges bucòlics i noies amb recipients sobre el cap.

L’aigua del mar de la costa camerunesa és molt calenta. T’hi pots posar ja de bon matí. És força tèrbola, per la sorra, que és molt fina, i poc salada, que a mi ja em va bé. Fora l’aigua, és molt agradable passejar per la sorra, que quan la trepitges fa un so com de trepitjar neu dura. Es poden fer llargues passejades sense trobar-te pràcticament ningú, i amb el bosc espès camuflant les poques construccions que hi ha.

M’agradaria tenir unes ulleres per explorar el fons marí. De moment és un terreny que queda per explorar, però quan veig els pescadors que surten amb les peixos, les grans petxines i cargolines… m’en venen moltes ganes.

Parlant de peixos i de gambes, ens hem passat els tres dies atipant-nos-en a base de bé. Te n’ofereixen per tot arreu on vagis, i els millors llocs són al port i a la platja, econòmic i acabat de sortir de l’aigua. Als hotels i restaurants no val la pena menjar-hi. En general la vida a Kribi és força cara (pels camerunesos, clar).

Vam estar a punt d’arribar a Guinea Equatorial, ens feia gràcia arribar a algun lloc on ens parlessin en castellà, però el camí era de terra i força accidentat, i teníem poca gasolina, i com que era la primera sortida amb el cotxe no vam voler arriscar.

El cotxe, el podeu veure a la foto, ens ha respost bé. A l’anada vam fer els 300 km sense quasi cap problema, però a la tornada, ens vam entretenir entre onades i gambes i vam sortir massa tard. Total, que a mig camí se’ns va fer de nit, i la conducció en aquestes condicions no la recomano a ningú. La carretera força estreta, els vorals de terra i un xic per sota del nivell de l’asfalt, amb un munt de gent caminant-hi esperant que algú es pari per portar-los. Molts dels cotxes que venien de cara porten les llargues, amb la qual cosa hi ha moments en que enlluernat no veus pràcticament res, i per colmo alguns avançen confiant que els altres ja s’apartaran. Sembla ser que els negres tenen por a la nit, i que corren inclús més que durant el dia per arribar com més aviat millor a casa.

El que és jo, procuraré no repetir l’experiència.

Quan vam arribar a Yaoundé vaig respirar, però allà va començar tot l’enrenou dels barris perifèrics que ja quasi havia oblidat després dels tres dies de calma i repòs. I quan ja estàvem al centre, un taxi que m’avançava per l’esquerra va voler agafar un carrer a la dreta i rrrraaaas, s’em va endur l’intermitent. Ni es va parar! Un taxista que venia al darrera em va dir somrient “c’est pas grave”.

Els problemes de l’anada van ser els “habituals”. Controls policials que sempre sempre troben una cosa o altra que no tens o que no has fet bé. Aquest cop ens vam enterar que havíem de portar un triangle i un extintor. Ens vam enfadar. És que sembla mentida. T’escarrasses demanant a tort i dret que ens diguin què cal portar per tenir-ho tot en regla i sempre acaba faltant alguna cosa. Vam estar ben bé un quart d’hora discutint (això ens han recomanat, que no ens deixem acovardir) però no és fàcil quan ells t’amenacen amb que es queden els documents. Al final un d’ells, que era jovenet, va cometre l’error de dir-me que per 10.000 FcFa podríem marxar. Es veu que no poden demanar diners explicitament. Encara no sé ben bé com va anar, però quan li vaig dir al cap que era trist que només pensessin en embutxacar-se diners, i no en fer un servei a la gent, ell em va dir “ah si? Nosaltres us hem demanat diners?” vaig dir que si, que un d’ells m’ho acabava de proposar, i misteriosament, al cap d’uns minuts ens va dir que d’acord, que per aquest cop podíem marxar.

Estic realment encuriosit per veure quines seran les properes “mancances” que ens trobaran.

Penso en el director de l’Institut Goethe, el Michael, un alemany encantador que he conegut recentment i que m’explicava que porta quatre anys treballant intensament a Yaoundé, amb un munt d’iniciatives culturals per fer, i que al principi tenia molta il.lusió, però que poc a poc s’adonava que és un xocar constant contra murs administratius. Diu que hi ha un excés de ministeris, i que aquests estan plens de gent apoltronada l’únic objectiu dels quals és que no s’els molesti.

Vaig conèixer el Michael el mateix dia que m’anava a entrevistar amb Mal Djan, que és el director d’Africrea, un espai cultural on va tenir lloc el taller de pintura i l’exposició, per parlar d’una possible col.laboració.

Jo ja hi anava perquè estant pel taller m’havia fixat en ell, en com parlava als joves pintors, però després, quan el Michael em va dir que era una de les cinc persones més serioses de tot Camerun em vaig acabar de decidir a col.laborar-hi. Però d’això en parlaré un altre dia, que encara són projectes…

També voldria parlar de la projecció d’una pel.lícula dirigida i interpretada per una camerunesa que va tenir lloc a una sala de la universitat, i de les reaccions dels joves que omplien de gom a gom la sala. La pel.lícula “Paris a tout prix” tracta d’una noia de Yaoundé que té el somni de sortir de la misèria i arribar a París. Primer es veu com uns estafadors li roben tots els estalvis que havien acumulat entre ella i la seva mare, després com ven tot el que li queda i intenta creuar la frontera en una barca, però també els atraquen uns bandits primer i la policia els atarpa després. Torna a Yaoundé i es prostitueix, passa penuries fins que al final reuneix els diners necessaris per pagar visat i bitllet. Finalment arriba a París, on ràpidament s’adona que allà les coses no són com s’esperava. Problema rera problema acaba un altre cop a la misèria, i és retornada a Camerun.

És una pel.lícula molt dura, i vam al.lucinar amb les reaccions de la gent, dels nois sobretot. Primer, com és lògic, aplaudint al sortir imatges de Yaoundé, però després, rient i mofant-se cada cop que hi havia alguna baralla o posant-se a favor dels estafadors, enfotent-se’n de les penúries de la protagonista…

Burles quan apareix un travesti (que és qui acaba ajudant més a la protagonista) i un esclat de visques i hurres quan aquesta aconsegueix arribar a París, com si no fós evident que no hi trobaria precisament un paradís.

El més curiós és que acabada la projecció hi va haver la sorpresa de que la directora estava allà, i va sortir a l’escenari a dir quatre paraules. La gent estava més pendent de fer-se fotos al seu costat i demanar-li autògrafs que d’escoltar-la… Ara, chapeau per ella.

Va, no m’enrotllo més, que es gasta el teclat.