21/2/09

L'hàbit fa el monjo? 2a part

Amplio el reportatge de les vestimentes amb unes fantàstiques fotos que m'ha passat la Khadija, que sempre es cola per tot arreu.
La veritat és que m'encanta com vesteixen els camerunesos. La barreja entre tradició i influències de modes occidentals dóna molt de joc.
Comencem el recull amb un típic grup de dones que celebren algun fet amb vestits fets d'una mateixa tela, en aquest cas es tracta del dia de la dona de l'any passat.



A continuació un toc de color i fantasia que ens aporten les Bororó del nord, on destaquen per la seva coqueteria enmig d'una majoria musulmana.

I finalment uns quants exemples més perquè us pugueu acabar de fer una idea.
No deixeu de mirar amb detall el següent personatge, un fotògraf, que van conjuntat fins i tot amb la moto
























I la més bonica de totes...

Obama

Una simpàtica mostra del fenomen Obama.
La foto no té gaire qualitat perquè és d'aquestes que faig mentres camino, per no cridar l'atenció, però el més graciós (i kitsch) és que l'artista ha pintat una segona bandera americana en una de les dents del president

6/2/09

El balcó del darrera

Els nostres balcons del darrera tenen unes vistes privilegiades. Encarats a ponent, ens ofereixen magnífiques postes de sol, especialment en època de pluges quan els núvols són més variats. Ara que estem en època seca el que es veu quasi cada tarda és un sol rogenc i perfectament rodó que es pot mirar a simple vista i que es va fonent dèbilment fins a esvair-se inclús abans d’arribar a l’horitzó.

Això pel que fa al cel, a la part de sota d’aquest hi tenim una gran panoràmica dels barris que ens envolten, amb el palau presidencial, palau de congressos i hotel Mont Febé dominant-ho tot des dels turons més alts. La resta d’edificis construïts sense ordre ni concert van ocupant tots els espais que queden disponibles. A vegades, degut a aquesta mala planificació i control les autoritats han de tirar a terra barris sencers, i ho fan sense gaires contemplacions. A la foto panoràmica no es veu amb suficient detall, però just a la dreta de l’arbre central, darrera els edificis de l’estació de tren, hi ha un d’aquests barris afectats que fa un parell de setmanes va quedar reduït a runes.


Molt més a prop, just a sota de casa, hi tenim uns veïns que vindrien a ser l’exemplificació del camerunès mitjà-alt, i que són objecte del reportatge d’avui.

En la imatge de dalt observem un pla general de la casa i el pati al capvespre. Aquesta es compon de dues peces, ja que es tracta d’una família poligàmica, i en la gran hi viu la primera senyora i en la petita la segona amb les seves respectives proles. És difícil saber qui és qui en una família africana, sempre hi ha tant moviment de gent que arriba i que marxa que després d’un any i mig tot just ara comencem a poder distingir uns i altres.

És difícil també deduir les ocupacions del cap de la casa i resta d’homes. Darrerament sembla que treballen amb un parell de camions, camions que ens acostumen a despertar cada matí a les quatre i mitja, abans i tot que els galls o imams que canten des de les mesquites, quan els homes els engeguen per sortir a treballar i a vegades els deixen una bona estona en marxa. Però abans del negoci dels camions també sembla que s’han dedicat a la compra-venda de cotxes, cosa que explica que sempre n’hi ha dos o tres de permanentment aparcats, alguns ja quasi fossilitzats i perfectament integrats en la vegetació. Vegetació que tot i semblar males herbes deu ni do el profit que en treuen. Quasi sempre hi ha blat de moro plantat, i els dos arbres són un bananer i si no m’erro un mango.


Al cobert del fons a vegades hi crien pollastres, i durant un parell de mesos hi ha les llums permanentment enceses mentre els centenars de pollets van creixent tot piulant, cosa que crida l’atenció dels corbs de coll blanc, que es reuneixen en gran nombre, famolencs, al pati.

Observeu que en primer terme a l’esquerra s’hi acumulen les deixalles, orgàniques i no orgàniques. A vegades fan un forat i ho enterren, però al cap de poc es van acumulant una mica per tot arreu, fins que un bon dia li encarreguen a una de les nenes de menys rang que faci net, i ha de fer un munt de viatges al contenidor del barri, que tenim a uns dos-cents metres de casa.


A mi em crida l’atenció especialment el fet que els nens petits es passen totes les tardes jugant pel pati, autèntic paradís de mil aventures on sempre troben alguna cosa o altra amb la que distreure’s, no especialment higiènica, però si imaginativa. Molt sovint canten, exploren, es tiren pedres amb els veïns a través dels murs, ens criden “le blanc, le blanc” si ens veuen sortir al balcó… Ara bé, xoca la poca atenció que els grans dediquen als petits. No se’ls veu mai parlant o jugant amb ells, i així no és estrany que totes les il.lusions i alegries que aquests demostren tenir s’acabin esvaint mica en mica.

Un altre moment en que el pati cobra vida és quan celebren alguna cosa, especialment els diumenges, i les dones de la casa i altres que s’hi apunten preparen els àpats en grans cassoles, i s’hi passen bona part del dia, cuinant i fent safareig a parts iguals.


Els homes apareixen poquíssim, acabada la jornada de treball a mitja tarda aparquen els camions i van a fer temps a algun dels bars del carrer. De tan en tant si que es posen les piles i fan reformes al cobert o arreglen les destrosses que fa el fang quan plou a bots i barrals i que acostuma a inundar-los tot el pati, el que em porta a pensar que aquí pràcticament només es treballa quan no hi ha més remei, i quasi no es plantegen fer obres destinades a evitar coses que és ben previsible que acabin passant.


I aquest ha estat un cop d’ull als nostres veïns. Com ens deuen descriure ells a nosaltres?