1/4/09

El Quartier Fouda


Ja vaig fer una crònica dels veïns del darrera, ara toca mostrar el cantó de davant, el carrer anomenat Fouda, en honor a una clínica que va fundar per allà prop un metge amb aquest nom. Vam estar de sort amb la ubicació del pis. Ja que ens tocava viure a ciutat almenys que fos un bon observatori de la vida d’aquesta, i així ha estat, perquè el carrer Fouda és un carrer on hi ha una mica de tot. És una zona on rics i pobres estan bastant més barrejats que en altres barris. Al costat mateix, per exemple, hi teníem un hotel dels importants, i just al davant una residència d’un ministre molt ric, ben amagat rera uns murs altíssims. Per darrera d’aquesta residència, dominant tot el barri, hi ha l’estadi de futbol, la guarida dels lleons indomables, que per cert, al final em vaig quedar amb les ganes d’assistir a un partit amb l’Eto’o i em vaig haver de conformar veient passar la riuada d’aficionats primer pujant cap al camp, i després baixant enfervorits, celebrant la victòria, omplint taxis i motos fins a uns límits impensables.


El carrer Fouda, i en això no es diferencia dels altres, es comença a omplir de vida cap a les 5 del matí i cap a les 7 de la tarda, quan el sol ja s’ha post, es va buidant de gent i de cotxes fins que queda pràcticament desert. Durant la nit només s’hi aventuren quatre gossos, alguns grups de borratxos cridaners i algunes noies que fan guàrdia a les portes de l’hotel per si pesquen alguna cosa. L’amenaça de trobar-te algú armat amb un matxet fa passar les ganes de sortir a passejar.


Però de dia tot canvia. No diré que sigui molt agradable passejar sempre amb la sensació que tots els ulls t’estan seguint, però la gent en general és amable i extravertida, i el clima convida.

El recull d’imatges que us ofereixo avui les podria haver pres perfectament en un sol dia. Com que jo pintava just al costat de la finestra m’hi he passat hores i hores desviant la mirada cap a fora, amb la càmera a punt, observant la gent, i després de quasi dos anys encara no me n’havia cansat de tanta varietat i històries que tenien lloc davant dels meus nassos. Hi ha hagut fets més puntuals i irrepetibles, com un cop que un boig anava caminant pel mig del carrer, en hora punta, amb gran perill per la seva vida, i cada dos passes es senyava mirant al nord, després cap a l’est, cap al sud i cap a l’oest, feia dos passes més i tornava a repetir el ritual. Si algun cotxe se li encarava i el pitava ell que s’agenollava, com un torero davant del brau i no es movia fins que el cotxe s’apartava. Potser feia mèrits pensant en la imminent visita del Papa Beneit XVI, tema que mereixeria tot un capítol a part.


Al principi criden l’atenció els venedors ambulants, que passegen la mercaderia amunt i avall, molt pràctic per qui treballa i no té temps d’anar de compres. Encara recordo, els primers dies, que li vam demanar a la veïna on havíem d’anar per comprar un candau, i ens va respondre amb un misteriós “a les 11” que no vam entendre fins que als volts de les 11 va passar el ferreter ambulant i ens en va vendre un. També sobta tota la gent que porta coses al cap, i no només coses per vendre, qualsevol cosa que pesi una mica prefereixen dur-la al cap abans que a pes de braços. Potser és pràctic, però es veu que de vells tenen les vèrtebres destrossades.

També sobta veure els embussos de trànsit que es produeixen de la manera més absurda. Normalment comencen amb un cotxe o camió que decideix fer un canvi de sentit així per les bones, durant uns segons aturen el trànsit d’un i altre carril, els cotxes que venen de més lluny al veure que els cotxes de davant es paren decideixen avançar pel carril de l’esquerra, tan els de dalt com els de baix, i és clar, quan el cotxe que girava acaba la maniobra es troben tots els carrils completament atapeïts i allò no hi ha qui ho desembussi perquè tots volen ser els primers en passar.


Hi ha personatges més o menys habituals, que a còpia d’anar passant dia rera dia es fan familiars, com per exemple els suposats clients de la llibreria de Mamam Rose, que nosaltres estem convençuts que és una secta encoberta perquè no hem vist mai ningú que hi entrés a comprar res. També vèiem captaires, que acostumen a vestir de manera estrafolària. Grupets de nens, alguns anant o tornant de l’escola, amb l’uniforme i agafant de la mà els germans més petits, i altres menys afortunats venent cacauets, però que tot i la duresa de la seva vida no desaprofiten les ocasions de jugar i riure. Aquests darrers sempre s’aturen a contemplar bocabadats les limusines que hi ha permanentment aparcades a baix, a disposició de rics amb ganes d’exhibir-se, que no en falten. De fet pràcticament tothom se les mira, i molts s’hi aturen per fer-s’hi fotos.


També es veu, de tan en tant, el lamentable espectacle d’un noi insultant i amenaçant una noia. Pegar la dona i els fills és el pa nostre de cada dia (i un dels motius pels que les negres desitgen trobar marit blanc). Jo un cop em vaig interposar entre un home que anava força begut i la seva “companya”, quan ja l’estava pegant de valent, i no només vaig haver de patir les seves amenaces sinó que vaig poder comprovar com cap dels veïns que estaven per allà a prop em venia a ajudar. És més, encara em vaig haver de sentir dir que no convé immiscuir-se en la vida dels altres. Pobres dones…


Un cop també vaig veure com a un moto-taxista li robaven la moto en un instant que aquest es despistava comprant alguna cosa, i impotent es posava a cridar i plorar i es tirava per terra desesperat, perquè probablement aquella moto que encara estaria pagant era la seva única font d’ingressos.

Però en general és un carrer tranquil, molta gent de pas, la majoria a peu o taxi, pocs cotxes particulars, i molts venedors ambulants que van fent la ronda.


Dóna gust asseure’s a mirar mentre paladeges un tros de pinya ben dolça i fresqueta!

Us convido a mirar les imatges que us hi transportaran pero uns instants!



per veure les imatges cliqueu aquí



Si algú sap com afegir una presentació de diapositives al blog que m'ho digui siusplau, que jo encara no me n'he sortit. Gràcies!