30/12/07

20-10-2007 Cascades d'Eseka


Doncs aquest dissabte ens vam apuntar a una excursió que ens va proposar el Vicente, el cònsul. A part d’ell, la Maite i jo, s’hi van apuntar la Khadija i el Phillip, que ja coneixeu de la festa de l’ambaixadora Amb el flamant tot-terreny del Vicente (però sense el seu xòfer, que no hi cabia, tot i que va demanar de venir amb tal de no quedar-se a casa amb els seus fills que es veu que són molt remoguts) ens vam dirigir cap a Eseka, a mig camí entre Yaundé i Douala, amb l’objectiu de trobar unes cascades misterioses, perdudes enmig de la selva, de les quals el Vicente havia sentit parlar. Arribats a la població d’Eseka, on vam notar que el clima és molt més xafogós que el de Yaundé, vam aprofitar per comprar quatre queviures i vam deixar enrera l’asfalt. Al cap d’uns quilometres, quan crèiem estar prop del lloc vam preguntar a una gent que tenia una cabana al costat de la pista i ens van dir que si, que anàvem bé, però que hauríem de deixar el cotxe allà i seguir a peu uns quatre quilometres per la selva. Com és habitual, dos nois es van oferir per acompanyar-nos, o més ben dit, ens van acompanyar. En aquest cas ja ens va anar bé. Possiblement ens haguessim perdut, perquè allò si que era la selva selva que tots tenim en ment quan pensem en Tarzans i goriles en la boira, i a estones amb prou feines si es veia el camí de tanta vegetació que hi havia. En alguns punts realment eren necessaris els matxets del nostres acompanyants, de tan ràpid com creixen les plantes, bloquejant el “camí”. De tan en tant també calia sortejar algun arbre caigut. Però en alguns punts creuàvem boscos de bambú, i aquí vaig al.lucinar amb lo enormes que s’arriben a fer, potser vint metres d’alt. I créixen com rams, un aquí, un altre separat uns deu metres, i un altre més enllà, i un altre… i enmig no hi creix res més, de manera que els bambús formen una espècie de bòvedes per les quals passes meravellat. Vindria a ser una mica com un bosc d’avellaners gegantins. A part, de no ser pels dos nois, segurament al passar per sobre dels nius de termites no ens n’hauríem adonat i no hauríem passat corrents per evitar que s’ens enfilessin cames amunt a velocitat vertiginosa, o ens hauríem acollonit al creuar-nos amb una serp vistosa però inofensiva o al sentir els sorolls inquietants del voltant, i el que és segur és que no hagéssim vist les cascades des dels tres punts diferents on ens van portar. Pel que fa a aquestes, no són com les del Niàgara. No destaquen pel desnivell del salt ni per l’amplitut. El que em va agradar d’elles és que te les trobes tot d’una. Quasi caus al riu sortint d’entre la frondositat vegetal. I trobar-te aquesta fúria marronosa tan a prop et fa sentir insignificant però al mateix temps t’hipnotitza i notes com t’impregnes una mica de la seva energia. Bé, del que ens vam impregnar és d’aigua, perquè a part dels propis esquitxos del riu en aquest moment va començar a ploure de mala manera. A cap de nosaltres ens va molestar. Estàvem tant suats i contents que la pluja va ser una atracció més. Ara, el camí de tornada va ser tot un espectacle. El que abans era un camí enfangat ara era un toll. Ja no havíem de preocupar-nos de les termites, però vam acabar de fang fins la cintura. Quan ens vam aturar a la població d’Eseka (que no fa gaire honor al seu nom) a prendre uns refrescs a un bar, la gent ens mirava com si no hi toquéssim, de bruts com anàvem. Curiosament, a l'arribar a casa, desitjant dutxar-nos, ens vam trobar amb l’aigua tallada. Aquestes coses ja les té Àfrica.
PD Us hi esperem!!!

17-10-2007 Pis


Ja fa més de tres setmanes que estem per aquí.
Avui us explicaré una mica com van les coses pel pis.

Ahir al matí, passejant pel centre, vam topar amb una botiga amb un munt de coses per la llar. Va ser un regal caigut del cel perquè hi vam trobar objectes introbables tals com una cortina per la dutxa o una fregona amb la seva galleda! Després, més enllà, hi havia un “tot a 1.500Fc” (poc més de 2€) on també vam comprar diverses coses per la llar. I és que al nostre barri hi ha un parell de supers, però molt minis.

Ara estem començant l’etapa de decidir on va cada cosa i quines coses fan falta.
Per exemple, hem decidit posar un sofà ben gran i comfortable, per fer bones migdiades, però també per quan vinguin visites i fem cinefòrum...
Doncs aquí no hi ha IKEA, sinó una cosa molt millor. Vas al barri dels artesans de mobles, vas mirant els diferents locals, amb la gent treballant a l’aire lliure, i els mobles exposats de qualsevol manera per la vorera, et decideixes per un d’ells i els expliques el que vols. Aleshores et treuen el catàleg d’IKEA d’enguany, i et demanen que especifiquis el model, dimensions… Amb la ventatja que pots fer els canvis que vulguis. Després ve el moment del regateig, que sempre és millor si algú abans t’ha orientat sobre els preus habituals de cada cosa.
Nosaltres hem anat a parar amb un artesà que ens ha semblat honest. Fins i tot ens va acompanyar a una botiga on venen tela bé de preu, per fer les fundes dels coixins.
Aquí tot pot ser personalitzat! El meu coixí de dormir, per exemple m’el van fer al carrer en 5 minuts, rebentant-ne un de gran i cosint-lo a la mida que els vaig dir. Per quatre rals et fas un vestit, unes cortines, el què sigui.

I res, ens hi sentim a gust al nostre piset.
Dormim bé, tot i que potser canviarem el matalàs, que és d’espuma i es noten les fustes de sota. Però durant la nit no hi ha ni un soroll!
La cuina no és cap meravella, però tenim fogons, nevera, i dos piques, i la majoria d’àpats ja els fem a casa.
Del menjar ja en parlaré un altre dia. Gana no passem, però amb algunes coses curioses sí que ens trobem, com per exemple fer-nos la llet cada matí, que la comprem en pols ja que és molt més barata.

A part de mobiliari, falta rascar un munt de taques de pintura que hi ha per tot arreu, però com que el pis és enorme ho anirem fent poquet a poquet.
També ens ha de venir l’electricista a resoldre uns “problemillos”. Hi ha diversos interruptors creuats entre ells, de manera que a vegades des de la cuina s’encenen els llums de la sala, i després hi ha un interruptor que encén el llum del balcó o bé el del menjador, però sempre queda encès un dels dos!!! La veritat és que com que nosaltres no hem de pagar l'electricitat, la cosa fa una certa gràcia.
Tenim també una pugna amb alguna cucaratxa, unes vespes i unes formigues que pretenen reclamar el pis com a seu….
Cosetes que ens donen vidilla.

Ah, i ahir a la tarda ens vam posar a decorar una paret, i mig en broma mig en serio deu ni do l’obra que va sortir! Us adjunto la foto, perquè opineu.

Salutacions!!!

15-10-2007 Tres esdeveniments


Hola a tots!

Avui us explicaré tres esdeveniments en els que ens hem vist immersos aquests darrers dies de tardor africana.

El primer va ser el divendres passat, 12 d’oct, dia de la hispanidad. Hi va haver recepció oficial a la residència de l’ambaixadora espanyola. Ja ens havien avisat que hi hauria un munt de personalitats. Les noies fèia dies que havien encarregat vestits. La mansió, al barri ric de Yaundé, evidentment. El dispositiu policial de rigor, havies de passar entre un corredor de soldats, i a la porta de la casa havies de saludar a l’ambaixadora (que parla català), el primer secretari, la seva dona i la cancillera (la Nieves, una noia amb qui ens fem molt). I mica en mica van anar arribant les personalitats, com a la cançó del Sisa: diplomàtics, ambaixadors, clergues (un parell de bisbes i fins i tot el nunci del Papa!), algun ministre, enginyers sense fronteres i altres cooperants (un munt de catalans, un dels quals coneix el Ferran ;-) cosa que ja m’esperava, i una noia d’Olot, que sempre fa gràcia trobar gent de prop dels teus orígens). En fi, una munió de gent ben interessant. Ja vaig poder fer alguns contactes per tal de començar-me a moure pels cercles artístics camerunesos. Per cert, quan va sonar el “que viva españa” em vaig fer el despistat i vaig desaparèixer uns minuts…
Al acabar la recepció semblava que ja eren les tantes, i només eren les 23h!!! Un grupet vam decidir anar a un local on feien jazz, però allà una de les noies de l’ambaixada (no diré quina, però surt a la foto) anava tan borratxa que va començar a vomitar, i ens la vam haver d’endur, donant per acabada la nit.

L’endemà, el Phillip, secretari del centre cultural, (surt a la foto que adjunto, i per cert, té molt d’èxit entre les noies espanyoles) inaugurava una botigueta de jocs de play station i lloguer de devedés de pelis “pirates”, al costat de casa seu, en un barri molt més modest. Va ser un acte molt més íntim que el de la vetllada anterior, però també va estar bé. Sobre els gustos d’aquí: bàsicament jocs de futbol i pel.lícules d’acció oriental i herois musculats.

El diumenge vam fer una bona caminada per la ciutat, per anar-la coneguent. De casa a la ambaixada, per exemple, hi ha tres quarts d’hora anant xino xano. Ja no tenim tant la sensació de tenir constantment tot d’ulls clavats en nosaltres. I no ens sentim gens avassallats. Però diu la Mayte que quan va sola és força diferent, i que li fan tota mena de comentaris i propostes.

I aquest dilluns al matí hi ha hagut presentació oficial a la universitat. Ha estat un acte apoteòsic, a un amfiteatre atapeït de gom a gom d’estudiants de primer curs (uns dos mil, mínim). Nosaltres hem arribat puntualment a les 11h, que és quan havia de començar la cosa, però tot i que la sala ja estava plena dels estudiants allà no hi havia cap professor. Han començat a aparèixer al cap de mitja hora, i potser a les 12h ja hi eren quasi tots i han pogut començar els discursos. Semblava que fós més un míting de polítics que una presentació de professors. Cada cap de departament ha aprofitat per tirar-se tantes flors com ha pogut. La veritat és que alguns despertaven passions entre els estudiants, que obviament ja els coneixien, potser per ser personatges públics.
M’ha cridat l’atenció que durant el discurs final del rector, que parlar parla molt bé, incorporant algun acudit de tan en tant, un alumne d’entre la massa ha fet una gràcia en veu alta, i ell se li ha adreçat amb tota naturalitat, dient que és fàcil dir certes coses amagant-se entre la multitut, i a partir d’aquí ha fet tot un discurs sobre la disciplina, i que a la universitat no es va a jugar, i que ells (els professors) seran els seus pares i mares i germans grans, i que saben el què els convé als alumnes…
El cas és que al finalitzar m’ha sorprès l’ordre amb que ha sortit tothom de la sala, deixant sortir primer al professorat (que realment tenien més pinta de ministres que altra cosa).
Tinc ganes d’anar a l’aula d’arts plàstiques, que també n’hi ha, a veure què hi fan… Però al ritme que va tot potser no comencen fins d’aquí dues setmanes!!!

Vinga, salut i fins aviat!!!
Records camerunesos

07-10-2007 Limbe



Holaaaaaaaaa!
Aquest cap de setmana hem estat a Limbé, a la costa, just al peu del volcà anomenat Mont Camerun, de més de 4.000 m!
El lloc és paradisíac i tranquil, i més en contrast amb la bulliciosa ciutat de Yaundé. La vegetació és exuberant i variada. Diu a la guia que és un dels llocs més plujosos del planeta (comprovat!). El verd contrasta amb la terra negra, del volcà, i a les platges, l’efecte de la sorra negra i el bosc quasi a tocar del mar és espectacular. A part, potser per la pluja, i potser perquè les platges tampoc són tan abundants degut a que el terreny és força abrupte, la zona està poc explotada turísticament, la qual cosa ja ens agrada a un cert tipus de turistes. Així, és possible trobar-te amb petits poblets de pescadors completament camuflats entre el mar i la selva, on entren ganes de quedar-s’hi a viure, si no fós per la duresa del seu tipus de vida. En un d’aquests poblets ens volien vendre una tortuga de mar acabada de pescar. Me l’hagués endut, però no cabria a la banyera. Ens van dir que una cosa que els faria falta realment són ulleres de submarinisme i fusils de pescar, per aconseguir els millors peixos. A Limbé vam aprofitar per menjar peix a la brasa. Mmmmmm… que bo! Hi ha un munt de paradetes al carrer on tu mateix tries el peix o marisc que més t’agrada, negocies el preu, i te’l fan al moment. Juntament amb el peix, cada cop ens anem llançant més a comprar menjar als venedors ambulants que et trobes pertot, especialment a la carretera, en els abundants peatges, on has de parar per nassos. Quina diferència amb els viatges en cotxe al nostre món, on com a molt et pots topar amb un netejavidres o algú venent kleenex molt de tan en tant! Aquí a Camerun no pots pretendre fer un viatge de 300 km sense haver d’aturar-te almenys 5 o 6 cops, pels peatges, per algun embús en algun poble, per algun accident (que assenyalen amb matolls d’herba al mig de la carretera, enlloc del triangle), per algun forat a la carretera (no tants com em temia), o el pitjor, algun control de la policia, que també ens hi hem trobat, i quasi sempre troben un o altre motiu per embutxacar-se alguns bitllets d'estranquis. Doncs ens sentim ja molt integrats per aquí. Queda moltíssim per anar descobrint, cosa que anirem fent, i en la mesura del possible explicant-vos-ho (no sempre funciona l'internet). Ja tinc algunes fotos penjades, sobretot d'aquest cap de setmana. Les podeu veure a les següents direccions: www.spaces.msn.com/byuri
http://www.flickr.com/photos/oriolarumi/


29/12/07

Cròniques del Camerun

Hola amigues i amics! Aquí seran narrades les aventures de l'Oriol Arumí al Camerun