Doncs aquest dissabte ens vam apuntar a una excursió que ens va proposar el Vicente, el cònsul. A part d’ell, la Maite i jo, s’hi van apuntar la Khadija i el Phillip, que ja coneixeu de la festa de l’ambaixadora Amb el flamant tot-terreny del Vicente (però sense el seu xòfer, que no hi cabia, tot i que va demanar de venir amb tal de no quedar-se a casa amb els seus fills que es veu que són molt remoguts) ens vam dirigir cap a Eseka, a mig camí entre Yaundé i Douala, amb l’objectiu de trobar unes cascades misterioses, perdudes enmig de la selva, de les quals el Vicente havia sentit parlar. Arribats a la població d’Eseka, on vam notar que el clima és molt més xafogós que el de Yaundé, vam aprofitar per comprar quatre queviures i vam deixar enrera l’asfalt. Al cap d’uns quilometres, quan crèiem estar prop del lloc vam preguntar a una gent que tenia una cabana al costat de la pista i ens van dir que si, que anàvem bé, però que hauríem de deixar el cotxe allà i seguir a peu uns quatre quilometres per la selva. Com és habitual, dos nois es van oferir per acompanyar-nos, o més ben dit, ens van acompanyar. En aquest cas ja ens va anar bé. 
Possiblement ens haguessim perdut, perquè allò si que era la selva selva que tots tenim en ment quan pensem en Tarzans i goriles en la boira, i a estones amb prou feines si es veia el camí de tanta vegetació que hi havia. En alguns punts realment eren necessaris els matxets del nostres acompanyants, de tan ràpid com creixen les plantes, bloquejant el “camí”. De tan en tant també calia sortejar algun arbre caigut. Però en alguns punts creuàvem boscos de bambú, i aquí vaig al.lucinar amb lo enormes que s’arriben a fer, potser vint metres d’alt. I créixen com rams, un aquí, un altre separat uns deu metres, i un altre més enllà, i un altre… i enmig no hi creix res més, de manera que els bambús formen una espècie de bòvedes per les quals passes meravellat. Vindria a ser una mica com un bosc d’avellaners gegantins. A part, de no ser pels dos nois, segurament al passar per sobre dels nius de termites no ens n’hauríem adonat i no hauríem passat corrents per evitar que s’ens enfilessin cames amunt a velocitat vertiginosa, o ens hauríem acollonit al creuar-nos amb una serp vistosa però inofensiva o al sentir els sorolls inquietants del voltant, i el que és segur és que no hagéssim vist les
cascades des dels tres punts diferents on ens van portar. Pel que fa a aquestes, no són com les del Niàgara. No destaquen pel desnivell del salt ni per l’amplitut. El que em va agradar d’elles és que te les trobes tot d’una. Quasi caus al riu sortint d’entre la frondositat vegetal. I trobar-te aquesta fúria marronosa tan a prop et fa sentir insignificant però al mateix temps t’hipnotitza i notes com t’impregnes una mica de la seva energia. Bé, del que ens vam impregnar és d’aigua, perquè a part dels propis esquitxos del riu en aquest moment va començar a ploure de mala manera. A cap de nosaltres ens va molestar. Estàvem tant suats i contents que la pluja va ser una atracció més. Ara, el camí de tornada va ser tot un espectacle. El que abans era un camí enfangat ara era un toll. Ja no havíem de preocupar-nos de les termites, però vam acabar de fang fins la cintura. Quan ens vam aturar a la població d’Eseka (que no fa gaire honor al seu nom) a prendre uns refrescs a un bar, la gent ens mirava com si no hi toquéssim, de bruts com anàvem. Curiosament, a l'arribar a casa, desitjant dutxar-nos, ens vam trobar amb l’aigua tallada. Aquestes coses ja les té Àfrica.
PD Us hi esperem!!!
Possiblement ens haguessim perdut, perquè allò si que era la selva selva que tots tenim en ment quan pensem en Tarzans i goriles en la boira, i a estones amb prou feines si es veia el camí de tanta vegetació que hi havia. En alguns punts realment eren necessaris els matxets del nostres acompanyants, de tan ràpid com creixen les plantes, bloquejant el “camí”. De tan en tant també calia sortejar algun arbre caigut. Però en alguns punts creuàvem boscos de bambú, i aquí vaig al.lucinar amb lo enormes que s’arriben a fer, potser vint metres d’alt. I créixen com rams, un aquí, un altre separat uns deu metres, i un altre més enllà, i un altre… i enmig no hi creix res més, de manera que els bambús formen una espècie de bòvedes per les quals passes meravellat. Vindria a ser una mica com un bosc d’avellaners gegantins. A part, de no ser pels dos nois, segurament al passar per sobre dels nius de termites no ens n’hauríem adonat i no hauríem passat corrents per evitar que s’ens enfilessin cames amunt a velocitat vertiginosa, o ens hauríem acollonit al creuar-nos amb una serp vistosa però inofensiva o al sentir els sorolls inquietants del voltant, i el que és segur és que no hagéssim vist les
cascades des dels tres punts diferents on ens van portar. Pel que fa a aquestes, no són com les del Niàgara. No destaquen pel desnivell del salt ni per l’amplitut. El que em va agradar d’elles és que te les trobes tot d’una. Quasi caus al riu sortint d’entre la frondositat vegetal. I trobar-te aquesta fúria marronosa tan a prop et fa sentir insignificant però al mateix temps t’hipnotitza i notes com t’impregnes una mica de la seva energia. Bé, del que ens vam impregnar és d’aigua, perquè a part dels propis esquitxos del riu en aquest moment va començar a ploure de mala manera. A cap de nosaltres ens va molestar. Estàvem tant suats i contents que la pluja va ser una atracció més. Ara, el camí de tornada va ser tot un espectacle. El que abans era un camí enfangat ara era un toll. Ja no havíem de preocupar-nos de les termites, però vam acabar de fang fins la cintura. Quan ens vam aturar a la població d’Eseka (que no fa gaire honor al seu nom) a prendre uns refrescs a un bar, la gent ens mirava com si no hi toquéssim, de bruts com anàvem. Curiosament, a l'arribar a casa, desitjant dutxar-nos, ens vam trobar amb l’aigua tallada. Aquestes coses ja les té Àfrica. PD Us hi esperem!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada