Avui tinc unes quantes hores per davant que em reservo per escriure tranquilament, ordenar fotos, llegir…
Potser no us ho creureu, però aquestes dues darreres setmanes han estat una mica estressants. S’han ajuntat un munt de coses. Però ara sembla que la vida torna a recuperar el pausat ritme africà.
També tenim cotxe (tota una altra aventura).
I finalment va concloure el taller de pintura. Divendres vam fer la inauguració de les obres, i… grata sorpresa! Vaig vendre el meu quadre! (adjunto foto, i no em negareu que ja té una marcada influència africana)
Pel què fa al taller, deixant de banda l’alegria del quadre venut, ha estat una experiència fantàstica i una enorme coincidència que tingués lloc només arribar al Camerun, perquè precisament tenia ganes de començar a contactar amb artistes d’aquí, veure com treballen, plantejar possibles col.laboracions… i és tot això i més el que m’he trobat.
He fet bons amics, i amb alguns d’ells segurament buscarem un tall
er per compartir, estil taller Gonzalià.
També he après a muntar-me les teles amb els materials d’aquí, des d’anar a comprar els taulons de fusta, portar-los a la fusteria a tallar-los, serrar-los al tamany del quadre, encolar-los i clavar-los, anar a comprar la tela, tensar-la i clavar-la al bastidor, preparar una imprimació, donar dos capes…
(com enyoro BarnaArt!!!).
Realment ha valgut la pena, sobretot pels joves pintors amb pocs recursos econòmics, però la veritat és que jo, les teles que necessiti a partir d’ara les encarregaré a Serge, un fuster que ens ha estat ajudant durant tot el taller, molt simpàtic i servicial, i que me les farà molt millor que si ho intento jo tot sol (fixeu-vos que clava els claus amb els dits, sense martell, i serra les fustes com si fossin barres de pa).
Per aquest noi, el taller ha estat una experiència potser encara més satisfactòria que per la resta. Poder abandonar durant dues setmanes la seva rutina de fustes i serradures i descobrir coses noves i treballar en un ambient bohemi i distès… A part, jo li vaig caure especialment bé. Em va dir que els primers dies es fixava en com pintava, i que el vaig motivar a fer el seu primer quadret.
I el dia de l’inauguració va ser ell qui em va venir a buscar (em va arrancar literalment d’on era) per presentar-me la parella que em van comprar el quadre. I després estava tant content que no parava de donar-me la mà cada cop que ens creuàvem per l’atapeïda sala.
Curiosament, els compradors, una parella de francesos (blancs) de mitjana edat, viuen molt a prop de casa nostra. Ja hem quedat que quan s’acabi l’exposició ens convidaran a sopar. I així sabrem més coses d’ells, que estic realment encuriosit.
Pel que fa als mobles, ja vaig comentar que els vam encarregar a un dels “petits IKEAS” que et trobes pel carrer. Això té aventatges com per exemple que et fas fer els mobles a mida, que te’ls porten a casa, i que no són molt cars.
Els inconvenients poden ser: que el dia que s’havia acordat per fer l’entrega t’enteris que encara no estan a punt, que necessiten una setmana més. Que passada una setmana t’enteris que encara necessiten uns dies més (trucant tu, és clar). Que quan t’ho portin, enlloc de ser al migdia com t’han dit sigui ja de nit, i que només et portin la meitat de les coses, en teoria perquè no els ha capigut tot al cotxe, i que ja ho portaran l’endemà. L’endemà t’enteres (trucant tu) que de fet encara no els tenien acabats del tot, però que ja ens avisaran. Aquí ja et comences a mosquejar, sobretot perquè (innocentment) ja els ho has pagat tot. Mentrestant t’adones que dels tres bastidors que havies encarregat per fer quadres no n’hi ha cap de recte (sort que ara tinc el Serge), i que el sofà, tot i que preciós, no és tan alt com vam demanar. Quan finalment venen a fer la darrera entrega t’adones que en canvi la taula és massa alta, o que la calaixera encara té el vernís fresc i una ratllada del transport. Per ells, tot plegat sembla ser força divertit. Diuen que com que igualment hauran de tornar un altre dia perquè s’han descuidat el taladro per penjar les estanteries ja portaran una serra i eines per acabar d’arreglar el que calgui. Quan envien un noi a penjar les estanteries resulta que unes les clava tortes i per unes altres no té els claus necessaris, i quan veus com serra les potes de la taula ja dones per fet que aquesta ballarà…
(continuarà?)
Santa paciència africana!
Per comprar cotxe, tres quarts del mateix. En teoria és facilíssim. N’hi ha molts pel carrer que estan en venta (el buscàvem d’ocasió). Un cop saps el model (Toyota Tercel), et passeges, i quan trobes un venedor de cotxes li dius què busques, i al cap de deu minuts t’aconsegueix un exemplar “nou de trinca”, acabat d’arribar d’Europa (des del Japó). T’el mires per tots cantons, et sembla un bon cotxe, avises un mecànic que t’han recomanat, arriba i a primer cop d’ull et diu que no t’el recomana, que ha circulat molt pel Camerun i que té el motor cansat. Això, o bé tot el contrari, et diu que està en perfecte estat, però aleshores et demanen un preu desorbitat.
Bé, finalment, com amb tot, si tens temps i et vas introduïnt en el tema, te n’acabes sortint.
Ja tenim el cotxe. Ni tan nou com hauríem volgut, ni tan barat. S’ha de fer més paperassa de la que ens pensàvem, i algunes reparacions per tenir-lo en condicions… Però si tot va bé, d’aquí un parell de dies ja no dependrem tant dels taxis i podrem ampliar notablement el nostre radi d’exploracions i descobertes.
I parlant d’exploracions, fa dos dissabtes vam fer una bonica excursió matinal (moolt matinal, vam sortir a les 5:30, abans i tot que el sol) al mont Febé, que ve a ser el Tividabo d’aquí.
Adjunto algunes fotos, pels que em demaneu postals més quotidianes.
Era una cosa que teníem ganes de viure i veure. Primerament per les vistes que hi ha de la ciutat, i després perquè és tot un esdeveniment. Moltíssima gent es posa el xandal, i fa la pujada (i baixada) caminant o fent footing.
Nosaltres hi vam anar amb la veïna Rose, que ens estima molt, i amb la seva “filla” Teresa (que sospitem que és més néta que filla). A cada moment ens paràvem per saludar algú o altre. És una dona molt popular.
A dalt vam menjar unes taronges, que per fora són verdes, però per dins són com les que coneixem. Si us fixeu darrera aquesta foto, hi ha un arbre de cacau, el producte camerunès per excel.lència. En les altres fotos podem veure persones fent exercicis en
grups, amb monitors que van cantant, com acostumen a fer els soldats de les pelis americanes, uns nois jugant a futbol, l’esport que segurament més es practica a part del footing, i també una pintoresca galeria d’art.
I això és tot per avui. Si aquest missatge surt avui dimecres voldrà dir que hem pogut arreglar l’aparell de l’internet de l’ambaixada, que ha petat fa una estona quan ha caigut un llamp aquí a prop. En teoria ja ha començat l’estació seca, però es veu que aquí el clima també comença a estar trastocat, i encara cauen alguns xàfecs de tan en tant.
Molts records a tothom!
PD Com que avui és dijous vol dir que l’internet no es va poder arreglar i que envio el missatge des del centre cultural francès, que té molts més mitjans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada