11/1/08

11-01-2008 Quin viatget!

Quin gust haver tornat a la calor del Camerun!

Però quin viatge més inesperadament llarg i cansat!

Dilluns al matí vam abandonar les fredes boires lleidatanes ben d’hora. A l’aeroport de Barcelona ens esperava la primera sorpresa, el nostre avió sortiria amb retard! Si hagués estat un vol directe poc ens hagués importat, però havíem de fer transbord a Casablanca i el temps per fer el canvi d’avió era breu. Ja ens vèiem a venir que el perdríem...

Almenys l’espera a Barcelona no s’ens va fer gens pesada ja que vam trobar dues monges que feien el mateix trajecte que nosaltres: la Bienvenida (que treballa també al centre cultural com la Maite, i que és de Tenerife) i la Maria Àngels (catalana, mig pintora, i que havia estat al Camerun un temps abans).

A Casablanca s’ens va confirmar que en efecte havíem perdut el vol. En un taulell on quatre empleats d’Air Marroc intentaven aplacar les ires creixents de passatgers insatisfets vam aconseguir negociar la sol.lució que ens va semblar menys dolenta. D’entrada ens oferien el següent vol directe, que seria el divendres, és a dir, al cap de quatre dies! Una altra opció era sortir aquella mateixa nit i fer tres escales!, a Brusel.les i no sé quins altres llocs més va dir, abans d’arribar finalment a Yaoundé. Finalment vam quedar-nos amb un vol que sortiria l’endemà cap a Douala, on passaríem la nit per al dia següent agafar un autocar que ens portés a Yaoundé.

Ens preocupava l’equipatge, que realment el fessin arribar a l’avió correcte, però ens van dir que cap problema, que estava "tot controlat".

Almenys ens portaven a un hotel amb autocar. Però a l’Àfrica en qualsevol moment sorgeix l’aventura. Anàvem per una autopista quan ens vam trobar una retenció quilomètrica. El xòfer, que ja s’ho devia conèixer va començar a recular, obligant a apartar-se als cotxes que s’anaven acumulant darrera. Jo vaig admirar tant la seva perseverància com tèmer la seva imprudència, ja que hi havia cotxes que amb prou feines tenien temps d’apartar-se. En aquests països els autocars són els reis. Quan vam haver reculat prou vam agafar una sortida que de fet era una entrada a l’autopista! O sigui que ara ens trobàvem cotxes que venien de cara per un carril únic! Però, misteris de la vida, vam arribar sans i estalvis a l’hotel, molt cèntric, per cert. Vam sopar i xerrar agradablement amb les dues monges i a descansar, i com que els de l’hotel ens van repetir que l’endemà no calia matinar, que Air Marroc ho tenia tot previst i que ens vindria a recollir un altre autocar, al matí, després del magnífic esmorzar marroquí, encara vam poder entrar uns minuts a la Medina i beure un suc de taronja.

Però un cop a l’aeroport va resultar que havíem estat mal informats, i que no hi havia temps material de recuperar les maletes i canviar-les d’avió. Arribats a aquest punt la mosca ja ens va començar a pujar al nas, tant als nostres com al de les monges, que ja és dir! I suposo que va ser per la nostra insistència i pel to vermellós que anaven prenent les nostres cares que finalment un noi es va decidir a fer una sèrie de gestions, fins que ens va assegurar que tenien l’equipatge localitzat i que aniria personalment a fer el canvi. Nosaltres havíem d’anar ràpidament a embarcar. En moments com aquest, que vas amb presses per culpa dels errors d’una companyia aèria i has de superar toooots els obstacles burocràtics i policials propis dels aeroports d’avui en dia en que quasi t’has de despullar davant la resta de viatgers, deixar ampolles d’aigua recent adquirides i omplir un i altre cop formularis amb les teves dades, et sents com un participant a un d’aquests concursos televisius en que has de superar les proves més excèntriques.

Però bé, vam embarcar, i el vol va ser plàcid, i arribats a Douala, després de treure’ns unes quantes capes de roba i passar més proves d’aquesta gimkama policial, vam veure amb satisfacció com sortia el nostre equipatge per la cinta transportadora.

La nit de Douala la vam passar a un hotel Ibis, i vam celebrar que tot havia acabat bé fent una partida amb una espècie de parxís que ens van portar els reis la Maite, jo, i les dues monges, a la seva habitació, tots sobre el llit, i sopant polvorons i toblerones, com si es tractés d’una pel.lícula dels germans Marx.

1 comentari:

MartinezZ ha dit...

me'n alegro molt que al final tot hagi acabat com una aventureta més i sobretot que el patir per les maletes, quedés només en això en un neguit, ja que sense maletes no nomes no tindríeu roba si no tampoc l'arsenal tan important per lluitar contra les cuca-ratxes, jeje.

seguim pendents més aventures del Camerun. ànims per continuar amb aquest Blog tan wai que seguim de prop..