01-02-2008 Pigmeus

Aquests darrers dies m’he sentit identificat amb l’antropòleg innocent (Nigel Barley).

Aprofitant que passàvem el cap de setmana a Kribi (platja, peix fresc i gambes) vam decidir fer una expedició antropològica a un poble de pigmeus, a un parell d’hores de canoa riu amunt.

Ens van decebre bastant, tot i que ja ens havien previngut de que el contacte amb el turisme havia provocat que estiguin més interessats en els regals que aquests els portin que en les persones, cosa ben normal per altra banda, tinguent en compte les condicions en que viuen (veure fotos) i veient les indumentàries i càmeres dels visitants.

Els guies ens havien recomanat portar tabac, però vam preferir comprar-los menjar, pa, conserves… pensant que ho agrairien més. Doncs res, que ells només volien tabac i diners, i en tot cas arròs.

L’intèrpret era qui ens fèia saber això, mentres el cabdill, amb la seva dona i fill asseguts a banda i banda amb les esquenes ben dretes, posaven cara d’ofesos, amb els obsequis dins d’una palangana als seus peus, i de tan en tant, matant mosques amb el ceptre reial, amb prodigiosa punteria, com per intimidar-nos, cosa que no van aconseguir. Més aviat ens feien gràcia, i crec que en el fons ells també reien per sota el nas.

Ara, el que si que em va decebre de debò és que no eren tan baixets com esperàvem.

Com de costum, resulta que la culpa és de les dones, que s’aparellen amb homes “normals” vinguts d’altres tribus.

En fi, no us penseu que volia fer un paral.lelisme entre el nostre breu contacte amb els pigmeus i l’experiència de l’antropòleg innocent tot un any entre els Dowaios. Més aviat ho dèia pel que ens va passar amb el cotxe.

Ja vam sortir tard de Kribi, i sabíem que arribaríem de nit, cosa que no ens agrada gens, perquè la majoria de cotxes porten les llums llargues posades, condueixen més ràpid del normal perquè tots volen arribar a casa, hi ha gent caminant per la vora i pràcticament no els veus fins que els tens a sobre. Un estrés!

Doncs quan estàvem a una vintena de quilòmetres de Yaoundé el motor es va recalentar i va dir prou. A l’obrir el capó, quan la fumerada es va esvaïr vam veure que no podríem continuar. I allà ens teniu, a sis blancs tirats a la carretera, de nit, esmaperduts i desemparats, i sense un RACC a qui trucar. Afortunadament, un noi que passava amb la seva moto es va aturar i ens va donar bones notícies. A menys d’un quilòmetre hi havia un petit poblet, i també un mecànic. El problema és que la salvació estava dalt d’una pujada, i arribar-hi va resultar més dur del que ens pensàvem, però poc a poc, i anar fent parades al final vam arribar. Jo no vaig poder evitar pensar en els esclaus egipcis, que havien de fer durant tota la vida el que nosaltres vam fer durant només una hora.

Al poblet tot va anar molt ràpid. El Fran es va encarregar de negociar, i com que és molt extrovertit i parla Ewondo, vam deixar el cotxe allà aparcat, davant del taller del mecànic, protegit per un policia, que també es va encarregar de buscar-nos un cotxe que ens portés a Yaoundé, i no només això sinó que ens va fer d’escorta, de manera que al cotxe erem vuit persones, motxil.les incloses. I per arrodonir-ho, més endavant ens va parar un altre policia, i el nostre li va començar a dir mentides perquè ens deixés passar. Segons ell erem uns missioners... El cas és que va funcionar i vam poder arribar a casa sans i estalvis.

Però les peripècies amb el cotxe no van fer més que començar. L’endemà vaig tornar al poblet, amb el Vincent, un camerunès que es dedica a fer de xófer i que ja ens havia portat alguns cops quan no teniem cotxe. Allà vam decidir que el mecànic intentaria arreglar el motor. Segons ell era poca cosa. Ens va dir quines peces calia que compressim, i el Vincent es va encarregar de comprar-les a la ciutat i portar-les-hi. Fins que al vespre em va trucar per dir que ja estava arreglat i que em venia a buscar. Un cop allà va resultar que del tot del tot encara no estava, que la corretja no era ben bé de la mida correcta, però va posar una pedra per allà al mig del motor perquè quedés ben tensada i va dir que així arribaríem fins a Yaoundé. El Vincent, que no se’n fiava gaire, anava darrera meu amb el seu cotxe, i efectivament, no havíem fet ni deu quilòmetres quan el motor va tornar a dir prou. De manera que allà tornàvem a estar, de nit, tirats a la carretera. Vam tornar a anar a buscar el mecànic, que va estar una bona estona fent proves, fent llum amb el seu mòbil, posant pedretes, canviant la bateria… Però aquest cop ja no va aconseguir fer-hi res, de manera que vam decidir remolcar el cotxe fins a la ciutat. El Vincent que es va fer un fart de fer viatges amunt i avall durant tot el dia, va haver de tornar al poblet a comprar una corda, perquè allà els cotxes es remolquen així. I amb penes i treballs vam aconseguir arribar a Yaoundé, amb la idea de trobar un lloc segur on deixar el cotxe fins que l’endemà hi pogués anar un mecànic de confiança. Vam trobar una gasolinera, on després de negociar ens van deixar aparcar fins a les sis de l’endemà.

Però el que va passar aleshores va ser el colmo dels colmos, la gota que vessa el got. Estàvem empenyent el cotxe entre els operaris de la gasolinera, el Vincent i jo, amb el mecànic del poble al volant i el guardià fent indicacions davant del cotxe, i quan ens acostàvem a la paret el terreny fèia una mica de pendent de manera que el cotxe s’anava embalant cada cop més. Evidentment tots estàvem segurs que el mecànic frenaria, però no ho va fer, i el cotxe es va estampar contra el mur. I realment va ser un miracle que no esclafés el guardià, que al darrer moment es va poder ficar dins d’una obertura on hi cabia justet justet. Crec que encara deu estar tremolant.

Jo ja no sabia si riure o plorar. Els de la gasolinera li deien de tot al mecànic, que va aprofitar el primer moment de distracció per fugir cames ajudeu-me. Arribats a aquest punt em vaig dir que poques coses més podien passar ja que ens afectessin.

Realment, ara la situació és molt més tranquila. El cotxe se l’ha endut un mecànic recomanat per la veïna, o sigui, de « confiança » que s’ho mirarà de dalt a baix i ens donarà un diagnòstic, que presumiblement serà canviar el motor.

Veurem com acaba tot plegat…