21/11/08

Seguint les passes de l'Oriol Albó

La crònica d'avui vol ser un petit homenatge a un meu "oncle", ja mort, i a qui no vaig arribar a conèixer en vida.
Per una d'aquestes estranyes coincidències no només comparteixo amb ell el nom i un cognom sinó també el fet d'haver anat a parar a un país tan remot com el Camerun.
L'any passat, només arribar aquí, ja em vaig posar a indagar i no vaig tardar a trobar-ne les primeres traces. Va ser a l'ambaixada, mentre ho comentava als diferents treballadors quan de cop i volta en Fidel (veure la foto de grup de la crònica anterior) va exclamar: "home, l'Oriol Albó! i tant que el vaig conèixer, si és ell qui em va portar a Catalunya quan jo era un marrec mort de gana!" I em va començar a explicar, emocionat, l'estima que li tenia i les coses que va fer per aquí, i que si era tan i tan intel·ligent, que parlava "Bassà" perfectament, que donava les misses en aquesta llengua local, escrivia llibres perquè els nens poguessin aprendre...
Va ser un d'aquests moments irrepetibles. Després la pista es va anar difuminant, més que res perquè hi ha tantes coses que et van captivant i absorvint que en deixes .
Fins que ara, amb l'arribada del Daniel, amic fotògraf que estarà una mica més d'un mes amb nosaltres amb la intenció de fer una sèrie de reportatges ens vam decidir a indagar una mica més i intentar arribar-nos al poble on l'Oriol va viure.
Primer vam anar a Eseka, una ciutat a mig camí entre Yaoundé i Douala, allà, vam anar preguntant una mica a l'atzar, fins que un policia que ens va fer un mini interrogatori (imagino que per assegurar-se que no érem espies) ens va dirigir a l'església catòlica, on ens va rebre un capellà molt simpàtic que estava fent-la petar amb el catecista, ben escarxofats en un còmode sofà i compartint un wisky que van amagar discretament. El capellà, un home jove, només n'havia sentit a parlar, però el catecista, un home ja vell, l'havia tractat, i entre els dos ens van fer un croquis per poder arribar a Botmakak, on l'Oriol havia viscut, tot just a uns cinquanta quilòmetres d'allà.
Botmakak dóna una mica l'impressió de petit poblet de l'antic oest americà, situat a una regió molt verda del centre del país, amb cases petites i destartalades i tres o quatre bars a banda i banda del carrer principal, com si fós el primer lloc on calgués aturar-se després d'un viatge esgotador per les carreteres de terra plenes de sots. Quan un estranger arriba a un lloc així no pot evitar sentir-se el centre de totes les mirades. Imagineu-vos doncs dos blancs. Els nens, la majoria exclamaven "le blanc, le blanc" i ens saludaven efusivament. Alguna nena fugia espantada com si hagués vist l'home del sac. I els homes, des de la tribuna de les tavernes, s'ho passaven bé a costa nostra, fent tota mena de comentaris.


L'església catòlica està a l'altra punta, a dalt de tot d'un carrer costerut que quan plou deu ser impracticable. De la casa que vam deduir que era la parròquia en sortia un grupet de gent gran, i nosaltres ens vam dirigir al jove que els acomiadava i que es va presentar com al capellà del poble. Al preguntar-li per l'Oriol Albó ens va respondre afirmativament, que tot i que ell no l'havia tractat sabia que havia estat el bisbe de la parròquia i que havia fet una gran labor, juntament amb en Borràs. Al dir-li que m'agradaria trobar a algú que l'hagués tractat personalment va dir "veniu, veniu" i vam sortir a fora on encara hi havia el grupet de gent gran, i dirigint-se a ells els va demanar si per casualitat algú havia conegut l'Oriol i la seva reacció va ser espectacular, tots alhora van aixecar el braç i es van dirigir cap a nosaltres amb un somriure als llavis. Al saber que jo era el seu "nebot" es van emocionar i tot (jo també) i van començar a explicar anècdotes de joventut. Tot eren bons records. Realment el meu "oncle" devia ser un fora de sèrie.
En Daniel es va brindar a fer una sèrie de fotos de grup. En la primera es veu un tros de l'antiga església (en realitat una mena de magatzem), on l'Oriol feia les misses.
Queda pendent una altra excursió a Botmakak per aprofundir encara una mica més en les històries personals, i també per donar un cop d'ull als llibres que va fer durant la seva estada, segons sembla amb una cal.ligrafia exquisita.

fotos: Daniel Escalé

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Doncs la Marieta Albó, la filla d'aquest onclu teu i que va apendre a caminar al terreny bassà, t'envia una forta abraçada

Anònim ha dit...

hola

Anònim ha dit...

Buscando información sobre Oriol Albó me encuentro este blog. Se conocieron en 1964 cuando mi padre, José Manuel Díaz Santana, médico fue de misiones a Logbikoy (Camerun). Allí fueron como hermanos y en parte gracias a tu tío estoy yo aquí, ya que en sus largas conversaciones convenció a mi padre para que retomara la relación con mi madre (se casaron en Logbikoy). Encontré una carta de tu tío que le mandó a mi madre (lo recuerda con enorme cariño) cuando se enteró del fallecimiento de mi padre (1977). Muy emocionada. Nuria

Mª Assumpta ha dit...

Jo també el vaig conéixer a "can Bardina". Realment, un home extraordinari i encantador. Va contribuir a que el Vivàrium de Raimon Panikar anés endavant. En tinc un bon record.
Mª Assumpta de Vivàrium Barcino