Robatori

Començo l'any més lleuger d'equipatge. Ahir em van robar l'ordinador portàtil, un disc dur, una càmera de fotos i el mòbil.
Pensava que pels dos mesos que ens queden d'estada aquí ja me'n lliuraria, però finalment m'ha tocat, i em fa ràbia per tota una sèrie de coses, perquè m'impedeix seguir treballant al ritme que ho estava fent, per les fotos dels darrers mesos que s'hauran perdut, per les molèsties que comporta anar a la policia a fer la denúncia (on et tracten com si fossis tu el delinqüent), per la sensació d'inseguretat que se't queda al cos... però fa ràbia molt especialment per la manera com es va produir el robatori, de dia i davant dels meus nassos. El lladre en qüestió, un noi que vorejava la trentena, es va fer passar per un tècnic que venia a fer unes reparacions al cable de la televisió. Ja vaig estar a punt de no deixar-lo entrar pel simple fet que nosaltres no en tenim de televisió, però em va assegurar que eren unes reparacions que feia per tot el bloc, i que així el proper inquilí del pis ho tindria condicionat. Només havien de ser dos minuts, i jo no em separava d'ell. Em va fer obrir diversos balcons fent veure que buscava un cable, i quan vam ser al balcó de la cuina em va dir que aguantés el cable perquè ell pujava al balcó del pis de dalt per tallar-lo. Aquí va ser quan va aprofitar per treure el "botí" a fora, i encara tornava a buscar-ne més, però es va trobar amb la Mayte i un seu alumne que havien sortit del seu despatx i estaven al rebedor, precisament perquè els havia alertat de que hi havia un home de qui no m'acabava de fiar, i va decidir desistir i marxar. I jo mentrestant aguantant el cable (quan hi penso em sento ridícul) i quan vaig decidir que me'n tornava a pintar i que el tècnic ja tornaria a avisar-nos quan calgués que l'ajudéssim va ser quan vaig adonar-me que ens l'havia ben jugat. El primer que vaig veure és que l'ordinador no hi era! Vaig sortir corrents al carrer però ja era massa tard, uns veïns em van dir que havien vist un home amb un ordinador portàtil agafar un taxi tot just feia uns minuts.
Com acostuma a passar en aquests casos va ser una combinació d'innocència i baixar la guàrdia per part nostra i sang freda i sort per part d'ell. Normalment la porta del carrer està tancada amb un candau, i normalment no deixem entrar ningú que no coneguem o sense haver parlat abans amb la veïna Rose. Però també sabem que pel simple fet de ser blancs som sinònim de riquesa i una temptació per a molta gent realment desesperada. Sabem que aquí tothom ens coneix i sap els nostres hàbits. I sabem també que durant el període nadalenc es produeixen molts més robatoris i atracaments. Aquesta és la cara fosca de l'Àfrica, i ja la coneixíem abans de venir aquí. A tothom que porta aquí una temporada llargueta n'hi ha passat alguna o altra de semblant, només que sempre esperes que no et toqui a tu, o que quan et toqui no sigui res greu. I de fet, pensant-ho bé, el lladre es va sortir amb la seva, però també podria haver-se endut altres coses de més valor, i el pitjor, em pregunto com hagués reaccionat si l'haguéssim enxampat in fraganti.
Els objectes es poden reemplaçar, potser els recuperarem els propers dies al mercat negre on ja hem donat veus i a vegades surt l'ocasió de recomprar-los. El que més em preocupava, les fotos que utilitzo pels quadres, per sort el Daniel les conserva al seu ordinador. I de tot plegat n'hem d'aprendre alguna cosa o altra que ens faci ser si no més rics menys rucs. Així és la vida, no?

nota: disculpeu que no adjunti fotos en aquesta crònica