L'Astrid i la Lilí

Hola amics i amigues!

Aquí va la penúltima crònica de la temporada.

Tinc diverses fotos curioses per ensenyar-vos, de com condueixen per aquí, de com vesteixen… També alguns videos divertits. Ho he d’acabar d’ordenar tot i potser ja ho enviaré des de Catalunya, que per cert tornem la setmana vinent!!!

Les fotos que adjunto avui són de la visita de l’Astrid i la Lilí, que ens han fet companyia durant tot el mes de juny. Bé, quasi tot, perquè durant un parell de setmanes van espavilar-se pel seu compte i mentres nosaltres estàvem en el brogit de la ciutat elles estaven tan panxes a les plàcides platges de Kribi, menjant les famoses “crevettes”, anant a visitar els pigmeus, sortint a passejar en canoa, menjant cocos recollits a peu de palmera i gaudint de l’hospitalitat dels nadius de la zona, i coneguent el Camerun més profund.

Jo crec que s’ho van passar pipa, només cal veure les fotos. A nosaltres ens va agradar molt allotjar-les. Ens van ajudar molt a casa, fent tota mena de reparacions, cuinant, plantant plantes, jugant a cartes, xerrant…

Ara tenim la segona remesa, la Lídia, germana de la Mayte, i la Núria i l’Àfrica (que ha vingut a trobar-se amb ella mateixa). Elles també s’estan integrant la mar de bé. Ja la primera nit que van arribar es van trobar amb una festa al pis de dalt, que organitzaven la Iratxe i la Khadija, i et pots imaginar, trobar-te tot d’una en un pis amb una trentena de negres, menjars d’aquí com l’N’dolé que és una espècie de barreja d’espinàques blanques i verdes amb trossets de carn, molt amarg tot plegat, o altres plats de carn amb salses molt picants, i quan semblava que la festa ja s’anava a acabar, cap a les dotze de la nit es van posar a tocar els timbals i a ballar fins les tantes…

També han tingut ocasió de nedar entre les onades de Kribi, comprar el peix a la llotja i menjar-lo allà mateix, veure algun pigmeu, i en general, observar com tothom porta de tot al cap, com condueixen temeràriament, com es regateja, o com es canvia una roda del nostre pobre cotxe, que sembla que no pot estar una setmana sense que li passi alguna cosa o altra…

M’agrada veure les seves cares de sorpresa davant de coses a les quals nosaltres ja no parem massa atenció. Em recorda les sensacions fortes que teníem les primeres setmanes d’estar aquí.

Bé, com podeu veure no m’enrotllo tant com els primers mesos. Això és perquè vaig molt atrafegat amb les pintures (que per cert vaig vendre el segon quadre, aquest que hi ha per aquí sota a l’altra crònica), i entre això i que cada cop tenim més lligams i compromisos amb gent d’aquí (blancs i negres) em queda menys temps per conectar-me. Però com que d’aquí no res estarem un parell de mesets per Catalunya ja aprofitarem per comunicar-nos en carn i ossos, que sempre és millor.

Apasiaaau!!!