Crònica de la crisis

La crònica d’avui s’assemblarà més a les de Kapuscinski que a les de l’antropòleg innocent.

Dilluns passat els taxistes camerunesos van començar una vaga per protestar pels elevats preus dels carburants, i durant tot el dia no va circular ni un sol taxi. La Mayte va trucar a la universitat i li van dir que els exàmens que hi havia previstos es cancelaven i que no calia que hi anés.

Dimarts la cosa no va canviar gens, almenys en aparença. Tot el dia va estar dominat per la tranquilitat. Al no circular taxis, els cotxes que passaven eren ben pocs.

Nosaltres ho vèiem des del cantó simpàtic. La gent caminant, poc soroll i contaminació…

A la tarda ens vam trobar amb un fet que ens va fer oblidar la vaga. A la porta de casa vam trobar una noia completament nua i desnutrida, estirada a un banc. Aquesta no és una imatge gaire habitual al Camerun. La Mayte li va baixar una “caba” perquè es pogués vestir, i arròs, i després de fer unes trucades vam decidir portar-la a un hospital. La Mimí, metgessa de Jaen, ens va acompanyar. Entre això i que després ens vam reunir tota la colla per parlar d’una propera excursió que volem fer al nord ja no vam pensar més en la vaga.

Però dimecres el dia es va aixecar completament revoltat. Resulta que dimarts ja hi va haver aldarulls greus a Douala, amb cotxes cremats, i inclús morts, i el matí de dimecres la cosa es va començar a posar calenta a Yaoundé. La veïna Rose, tot alarmada, ens va dir que guardéssim el cotxe darrera la casa, que a un parell de barris propers els manifestants anaven cremant tot el que trobaven al seu pas. En efecte, després d’aparcar, com que la nostra casa està situada en un punt alt vam poder comprovar com hi havia diverses columnes de fum escampades per diferents barris, i que n’anaven apareixent de noves.

Pels carrers, cap taxi circulant, i poquíssims cotxes. Això si, molta gent caminant amunt i avall.

A mig matí la cosa va pujar de to. Es van sentir els primers trets, i vam veure (sempre des de casa) els primers enfrontaments entre grups de policies i manifestants per controlar punts neuràlgics de la ciutat. Més tard ens van informar uns veïns de que al barri de Mokolo hi havia hagut diversos morts, i en els enfrontaments que teníem a prop de casa ens van dit que un policia havia disparat a un noi simplement per estar assegut sobre uns neumàtics i negar-se a marxar.

Més tard va aparèixer un helicòpter que va començar a disparar gasos lacrimògens entre la gent, i poc després es va sumar a la festa una tanqueta envoltada de soldats o policies que disparava uns projectils que ressonaven com canonades, però que devien ser més gasos per dispersar la gent.

Mentrestant, de l’ambaixada ens repetien la consigna de no sortir de casa, on ens vam reunir amb la Iratxe i la Mimí, a l’espera que la cosa es calmés.

Al fer-se fosc la cosa es va anar calmant, tot i que vam poder observar un grup nombrós de gent anant cap al centre de la ciutat amb banderes del Camerun.

Per la televisió (la veïna ens en va deixar una) esperàvem les notícies i les paraules del president, que van resultar tant les unes com les altres d’allò més buides i decebedores, com si no hagués passat pràcticament res.

Dijous tot estava en calma, una calma inquietant. La consigna de les ambaixades era que els expatriats no sortissin de casa. La Rose ens va anar a comprar pa, arròs i aigua, per si cas… i vam seguir reclosos al pis, expectants.

Divendres al matí ens vam llevar com si no hagués passat res. Els taxis circulaven amb normalitat. Ens van recomanar que encara no sortíssim i que esperéssim a veure què passava el dissabte, que hi havia una manifestació convocada a Douala, però sembla que al final es va desconvocar perquè el govern devia fer algun gest per baixar els preus de la gasolina.

Avui diumenge tan sols queden alguns soldats fent guardia a punts estratègics de la ciutat, i els rumors en l’aire de si es convocarà alguna nova manifestació o no. La veritat és que des que vam arribar al Camerun que es nota que la gent està molt descontenta amb els més de vint anys ja de “democràcia dictatorial” del Paul Biya, i no sé jo si tancar canals de televisió i diaris, empresonar universitaris, i ordenar a l’exèrcit que dispari contra la població civil, com ha passat aquests darrers dies, és el més indicat per guanyar-se l’estima del poble.