16/4/08

Nord de Camerun. Març

Resulta difícil resumir el viatge de dos setmanes pel nord del país. Va ser un no parar. Molts quilòmetres de tren, minibus i altres vehicles d’un cantó a l’altre, amb afany de no deixar escapar res. És normal que fós així, érem en total onze persones: cinc andalusos, dos gallecs, una vasca, un madrileny i dos catalans! I cadascú tenia ganes de veure alguna cosa en concret. El resultat va ser un gran esgotament físic (concretament culs adolorits), però al mateix temps un munt de vivències, anècdotes i imatges impressionants.

Com que lo meu són les imatges més que les lletres, deixaré que siguin les fotografies les que us parlin del viatge en si. Però vaja, algunes coses si que en puc dir, com per exemple que el Nord és en essència calurós, sec, pla i rocallós, o que la gent és més pobre que al sud però al mateix temps més alegre (sembla un tòpic, però és així).

Bàsicament ens vam moure d’un lloc a l’altre amb un minibús, amb xòfer i guia, quan en realitat el més idoni hagués estat llogar un parell de tot-terrenys. Dins dels parcs naturals vam encallar a la sorra un munt de vegades, i vam haver de fer una mica com els del París-Dakar. Vinga treure sorra i empènyer! Ja va estar bé, això ens va aportar una dosi d’emoció que ens mancava per l’absència d’elefants i lleons, molt més escassos del que ens havien dit.
Dels elefants només en vam veure les petjades i el rastre d’arbres trencats. Lleons, ens va semblar sentir-ne un una nit, fora l’habitació del campament, però ningú va gosar sortir a verificar-ho.
Ara, de monos, ocells, jirafes, gaceles, antílops i altres bitxos banyuts tants com vulguis!


Entre parc i parc anàvem atravessant grans regions semidesèrtiques que només es diferenciaven d’aquests pels poblats que trobàvem escampats per aquí i allà. A vegades només eren quatre cabanes, i a vegades pobles força grans, però sempre a base de cabanes de fang o pedra i sostre de palla.
Depenent de la zona varien els formats de les cabanes i les vestimentes de la gent, però cada cop que creuàvem un petit poblat, i en vam creuar centenars, es repetia la mateixa escena: la gent saludant-nos i els nens corrent rera el minibús, cridant “NAZARAAAA”!!! Que significa “blancs”.
A vegades ens paràvem. Per refrescar-nos al pou del poble, on sempre trobaves un grup de dones vestides amb robes de colors alegres omplint recipients. Els nens ràpidament ens envoltaven. Si el lloc era relativament turístic no paraven de demanar-nos regals, ampolles buides, bolígrafs... o ens intentaven vendre petits objectes fets amb quatre fustes i filferros i grans dosis d’imaginació. En canvi si ens trobàvem lluny de les rutes turístiques venien igualment, però simplement per veure’ns de prop. Si es donava el cas que havíem comprat alguna pilota de futbol i la trèiem s’organitzava un rebombori impressionant. Quina passió! Quants centenars de petits Eto’os sortirien només que se’ls donés una oportunitat! I que trista la realitat. Tota l’alegria dels instants en que tots plegats participàvem del joc es convertia en batalla campal tan bon punt entràvem al minibus per continuar el viatge, per fer-se amb la pilota!
Vam tenir moltes ocasions per reflexionar sobre les conseqüències dels regals, que es fan amb tota la bona fe que vulguis, però que creen l’hàbit de demanar, enlloc de fomentar l’enginy creatiu i l’intercanvi.

Hi ha unes quantes fotos que descriuen força bé els moments de contacte amb la gent d’allà. Qui més ens va impressionar van ser les dones Mbor o-Mboro, una ètnia de nòmades que es troben escampats un xic per tot arreu, que ja de per si són guapes, però que ho potencien amb robes molt acolorides, un munt de penjois i joies, els ulls pintats, i sobretot amb les marques facials que es fan a còpia de fer-se petits talls, i que les fan destacar en una regió de majoria musulmana.
Al nord predomina la poligàmia. L’estructura bàsica de cada grupet de cabanes és similar: al centre la cabana de l’home, i al voltant les cabanes de les dones, per ordre d’antiguitat, cadascuna al càrrec d’alguna cosa a part dels fills, graner, bestiar... Normalment es tenen unes 3 o 4 dones, però vam visitar un parell de cabdills que en tenien més de 50!

Ens ho vam passar molt bé tota la colla. Menys mal, amb el munt d’hores que vam passar dins del minibús. La majoria andalusa es va fer notar especialment amb cançons i acudits, i la relació amb la gent d’allà va ser sempre molt fluid i directe. A vegades vèiem altres turistes que ni tan sols baixàven del vehicle, com si els nens mosseguessin.
També s’ha de dir que tant de sarau no és precisament el més recomanable per veure animals (a part del pobre hipopòtam domesticat de Garoua, a qui ensarronen amb farinetes). Caldria ser més poca gent, més silenciosa i més matinera.

Mica en mica, però, la colla es va anar desfent, per obligacions laborals de la majoria, fins que els darrers dies només vam quedar tres, per sort ben avinguts, i ens vam centrar en la recerca de paisatges.


A Rumsiki, un poble muntanyós de formacions rocalloses espectaculars, vam anar a parar a casa d’un home a qui anomenen “el Quixot”. L’anomenen així per les seves idees estrambòtiques, com per exemple que un ha de treballar per a ell mateix i no per alimentar pares, germans i cosins, o per exemple que val la pena plantar arbres i fer un petit esforç cada dia i aprofitar l’aigua amb que un es renta la cara per regar-los...

Des d’aquest poblet vam poder fer algunes excursions a peu que em van agradar molt, tant pel paisatge, com per la gent que ens anàvem trobant, pastors, artesans, gent senzilla que ens rebia sempre molt amablement.
Un dia ens vam arribar fins a Nigèria, i es fa realment curiós arribar a un poble a només 7 km de Rumsiki, que forma part de la seva mateixa ètnia, però on la llengua oficial és l’anglès. Simplement perquè en un moment determinat algú va traçar una linia sobre un plànol!

De camí cap al sud vam tornar a passar per Lacdo, un llac que sembla un petit mar d’aigua dolça i tranquila, amb una illa a 5 km on vam arribar nedant (i d’on vam tornar amb uns pescadors), amb la idea de relaxar-nos tant com vam poder, disfrutant de la calma i la bellesa del lloc, perquè ens faltava la part final del viatge i en principi la més dura.

En efecte, el retorn el vam decidir fer amb tren, com a l’anada, enlloc d’avió, però vam arribar amb el temps just a l’estació i només vam trobar bitllet pel vagó restaurant. Era això o esperar fins l’endemà, i ens vam decidir per fer un darrer esforç que es va convertir en una autèntica tortura. Si ho haguéssim sabut ens hauríem quedat un dia a Ngaounderé, però ens van ensarronar de mala manera.
Imagineu-vos un vagó de metro en hora punta. Ara imagineu-vos com seria estar-hi disset hores tancats, sense poder-vos ni aixecar ni pràcticament moure les cames de tant atapeït que està tot de gent i embalums. Afegiu-hi una temperatura elevada, algunes cucaratxes i altres bitxos perturbadors del son aliè, discussions acalorades entre diversos passatgers cada dos hores, algun militar embriàc pesat, i per suposat, que a cada estació, per cada persona que baixi en pugin cinc, a l’estil germans Marx.
El Fran, que malgrat ser metge, arrossega una malària permanent, ho va passar fràncament malament. La seva cara passava de vermell a blanc, suava i alhora estava fred. Jo somreia cada cop que el mirava, per animar-lo, però per dins ja anava pensant quins tràmits caldria fer si s’ens moria durant el trajecte.
A mi em va ajudar enormement la idea de que en un futur que ara ja és present d’experiència traumàtica passaria a anècdota de crònica. I també que al cap i a la fi nosaltres anàvem asseguts, mentres que la majoria de passatgers estàven tirats pel terra o bé drets, i que això és el seu pa de cada dia...

Finalment vam arribar, i en efecte, passats uns dies, pesen més les bones sensacions, que són les que a la llarga perduren.
Ara només ens queda explorar l’oest per acabar-nos de formar una idea d’aquest país tan ric i variat que és el Camerun, que com diuen, i jo m’ho crec, reuneix l’essència de l’Àfrica.

1 comentari:

casan ha dit...

Muy buen reportaje, me hubiese gustado poder entender todo el texto, porque como gallego que soy hay muchas palabras similares que entiendo, pero siempre queda alguna que se me resiste.

Felicitaciones desde Galicia