L'Oest

Amb el viatget que vam fer recentment a l’oest hem completat el puzzle del Camerun. L’oest és muntanyós i plujós, i si canvieu les palmeres per pins dirieu que s’assembla una mica al ripollès. Però no avancem esdeveniments, primer calia arribar-hi, i jo temia dos coses, els controls de policia i l’estat de la carretera, tot plegat perquè l’oest és terreny anglòfon, domini de l’oposició, i per un cantó està molt més controlat policialment i per un altre completament mancat d’inversions.

Vam tenir la “sort” de patir només un dels dos mals. Ja havíem superat tots els controls policials (utilitzant la tàctica d’anar tota l’estona darrera d’algun incaut, que és a qui paren), quan vam rebentar una roda. I és que la carretera sembla un gruyer! L’asfalt és quasi perfecte, només que cada mig quilòmetre hi ha algun foradot terrible. Sembla un videojoc d’aquests que has d’anar esquivant obstacles, fins i tot divertit i estimulant... fins que n’ensopegues algun, clar.

Ens ho vam prendre com part de l’aventura. No era el primer cop que ens quedàvem tirats a la carretera, com recordaran els lectors més fidels, i aquest cop encara era de dia, teníem triangle, i anàvem acompanyats d’en Nani, el nostre veí, que venia amb nosaltres per visitar la seva mare, que viu a l’oest i tenen poques ocasions de trobar-se. També estaven amb nosaltres els metges de Jaén, companys de les darreres exploracions, que per cert ja han marxat de Camerun. Bé, encara no havíem hagut de canviar cap cop la roda, però teníem tot el què fèia falta. El que no prevèiem és que la roda de recanvi estés del tot desinflada! Vam demanar ajut a uns camperols que hi havia per allà. Vam aparcar a casa d’un d’ells mentres el Nani anava amb un altre a comprar una roda, a la ciutat més propera. Els que ens acollien van ser molt amables, i van treure les quatre millors cadires perquè estiguéssim còmodes. Vaig aprofitar per curiosejar els cultius. La dona de la casa em va explicar que bàsicament plantaven blat de moro, i que d’això i quatre coses més vivien, i que només necessitaven vendre’n una petita part per comprar sabó. També em van dir que no tenien aigua potable, i que la seva esperança era que alguna ONG decidís endegar algun projecte de fer pous a la zona. El lloc era ben bonic, però al començar a fosquejar ens van començar a atacar unes mosquetes molt petites, curiosament anomenades “mamut”, molt agressives, i que ens van deixar picors per uns quants dies.

La ciutat més important de l’oest és Bafoussam. Hi ha molt de comerç, la gent sembla més amable que a Yaoundé o Douala. Però els carrers estan impracticables. Ja no són forats escampats aquí i allà sinó al contrari, està tot fatal, i potser de tan en tant trobes un trosset que està bé. Ha de ser desmoralitzant viure en aquestes condicions, especialment si ets taxista.
A Bafoussam vam visitar diversos mercats, i tots vam sortir contents de les compres fetes, jo amb un magnífic joc d’escacs de peces de bronze que representen dos ètnies de l’oest.

Després vam arribar a Bamenda, ja envoltats de muntanyes, però també de núvols i de pluja. No vam tenir massa sort en aquest sentit, intuíem que el paisatge era digne de veure i passejar-hi, però en vam copçar només petits fragments, com els de les fotos, i sempre des del cotxe. Podeu observar com les cabanes d’aquesta regió són molt sòlides i boniques, amb els seus sostres de palla.

Vam estar buscant un llac misteriós, però ens vam perdre i vam anar a parar a una altra banda. Resulta que en aquest llac (Nyos) fa cosa d’uns anys hi va haver una explosió de gasos tòxics que va matar més de dos mil persones, quasi tots els habitants del poble. Doncs bé, el fenomen va quedar ben explicat pels geòlegs, i fins i tot el National Geogràfic en va fer un reportatge, però la gent de la zona té la hipòtesis que va ser l’exèrcit dels Estats Units que hi va fer proves militars. I en tot cas mantenen que el llac està maleït, i que no convé banyar-s’hi. Només si ets prou fort psicològicament com per superar les forces malèfiques. Potser ja va estar bé perdre’ns...

On vam anar a parar va ser a “casa” d’un tipus que té més de cinquanta dones. Una espècie de rei, vaja. Jo em vaig negar a entrar a visitar-lo. Generalment en aquests llocs has de pagar força diners per visitar la "chéferie" (el palau), que tampoc són res de l’altre món, i no només has de veure el tracte diferencial que hi ha entre les dones i l’home sinó que a sobre se suposa que tu també has de fer reverències al rei.

Entre les fotos que adjunto avui hi ha la d’un restaurantet típic, on menjàvem amb delit una fantàstica truita d’espaguetis, un parell de vehicles amb un xic de sobrepès, una de les besnétes del rei, i altres estampes idíliques.