31/3/08

Mont Camerun (casi...)

Finalment el Mont Camerun va poder amb nosaltres. No amb tots, ja que dels quatre que ho vam intentar (portejadors a part) el Fran i la Mimi si que van aconseguir coronar-lo. A la Mayte i a mi ens va faltar ben poquet, ens vam quedar a 3.200 m dels 4.000. Però el guia, veient el nostre ritme, i tinguent en compte que calia baixar per un altre camí, més llarg, ens va recomanar donar mitja volta.

L’aventura, però, va estar molt bé, deixant de banda la dificultat de l’ascensió, molt més costeruda del que podíem imaginar.

La gent, per exemple, en aquesta zona del sud-oest camerunès, territori anglòfon, pel nostre gust és molt més amable i alegre que a d’altres zones francòfones que hem visitat. Fins i tot la policia, que ja és dir.

El paisatge, al ser tot terra volcànica molt fèrtil, i tenint en compte que és un dels llocs més plujosos del planeta, ja us podeu imaginar lo exuberant que és. Es veu que hi ha no sé quantes plantes arbres i espècies d’ocells que només es troben aquí. Un paradís pels botànics i ornitòlegs.I si ensopegues un parell de dies assolellats, com va ser el cas, ja és la pera!

La gent dels pobles de per aquí fa temps que reclamen que la muntanya sigui parc natural, sempre i quan això els doni llocs de treball. Tan de bo, perquè mentrestant la mà de l’home es nota, en les deixalles dels excursionistes, en l’absència de mamífers abatuts per caçadors furtius...etc

Pels que se sentin atrets per intentar pujar la muntanya, la primera part de l’excursió consisteix en atravessar aquesta selva de la que parlava. Per mi resulta l'etapa més interessant, després arriba un moment en que els arbres s’acaben de cop i tot és roca i herba, i el pendent cada cop és més accentuat. Després, entres dintre dels núvols, i penses que quina gràcia pujar a 4.000 metres per no veure res de res. Quan al cap d’un parell d’hores aquests s’esvaeixen no saps si alegrar-te o deprimir-te al comprovar tot el que falta encara per arribar al refugi.

A mi em donava energies veure pujar els portejadors, carregats amb 20 kg cadascun, pràcticament tot coses per nosaltres, l’aigua, el menjar, estris per cuinar... I calçats amb unes simples sandàlies, mentres nosaltres no portàvem més de 12 kg i ben calçats!

Arribar al refugi, a 2.800 m ja va ser, per nosaltres, com si haguéssim fet el cim. Va ser molt agradable preparar el sopar amb els portejadors, disfrutar de les vistes, relaxar-nos... Allà vam coincidir amb un francès que estava preparant una guia de muntanyes africanes. Un home ben curtit. Ah, i la nit va ser d’allò més entretinguda, perquè dins del refugi estava plagat de ratolins simpàtics que no van parar de festejar la nostra presència en tota la nit.

L’endemà, superats els 3.000 m vam atravessar un petit bosc d’arbres semblants a oliveres, i al deixar-los enrera ja vam començar a notar la falta d’oxigen, i el pendent seguia dret. Va ser aquí quan vam haver de decidir si ens vèiem en cor d’acabar la jornada abans que es fés de nit o si tornàvem enrera. Com que els dos de Jaén es veien amb forces, van seguir, i nosaltres, acompanyats d’un portejador vam optar per desfer el camí.

La baixada va resultar molt atractiva des del punt de vista paisatgístic, però un suplici per les cames. Mai havia acabat una excursió tan rebentat! Haurem de fer molt més aeròbic!

Tot l’endemà ens vam dedicar a descansar, fins al vespre, que vam anar a recollir als de Jaén que van arribar també extenuats, plens de butllofes, però contents de les vistes que van veure per l’altre cantó del volcà.

Vam convidar a dinar els portejadors, i els vam donar una bona propina, ja que cobren només 2.500 Frcf al dia, és a dir, ni 4 €.

I després, com a premi per l’esforç, vam anar a dormir a Limbe, que està molt a prop, per passar tot el dia següent descansant i banyant-nos a les increïbles platges verges de sorra negra que ja coneixíem d’una excursió anterior.


Un fet anecdòtic que em va fer molta gràcia és que al Camerun, i sobretot en aquesta regió, quan estàs caminant al costat d’algú i t’entrebanques, de seguida l’altre es disculpa tot preocupat dient “I’m sorry”, com si hagués estat culpa seva!!!

2 comentaris:

aarumi ha dit...

la crònica és molt interessant, però haig de fer una petita correcció, ja que el Mont Camerún està al sud-oest.

Unknown ha dit...

Molt bé pare! Ben vist!